Juny 28, 2022
Per Direta
94 vistes

Són les 7:30 h del matí, clareja. Arribo a Sant Pau i els infermers riallers que m’atenen em comenten, com de passada, que la màquina ultramoderna que em farà el tractament durant tots aquests dies és una donació de l’Amancio Ortega. Un d’ells ho rebla amb un sorneguer “estaràs contenta, oi?!”. Mentre l’aparell fa la seva feina no deixo de pensar en el que m’acaben de dir i noto com em creix la incomoditat. De cop, allà estirada, em veig sotmesa a la crua lògica del mercat i les contradiccions que sento no em permeten alegrar-me per la meva curació. Com pot ser que la tecnologia que em dona la vida depengui de la caritat d’Inditex? Serà possible que el tractament que em cura sigui finançat pels beneficis que l’explotació de les treballadores de, posem per cas l’Índia o Bangladesh, aporten al propietari de Zara? De cop, em sé atrapada pel filantrocapitalisme.

I em sembla que no soc pas l’única. S’ha de reconèixer que aquest capitalisme filantròpic costa molt de blasmar perquè és el rostre més amable del neoliberalisme actual. Ningú no gosa criticar a empresaris -ara anomenats eufemísticament “emprenedors”- com Bill Gates, Warren Buffet o George Soros, que a través de les seves fundacions socorren els estats i practiquen la solidaritat global amb els pobres i desheretats del planeta, quan els ofereixen tractaments mèdics sofisticats, fàrmacs com les vacunes contra la Covid, transgènics per alimentar-los a l’engròs o ordinadors per a les seves escoles. I també costa molt menysprear aquestes aportacions altruistes per part dels beneficiaris que les reben, siguin estats o particulars, perquè de fet ¿quin polític es pot permetre el luxe de renunciar a una millora del benestar dels ciutadans o qui renunciaria a salvar la seva pròpia vida? Tanmateix, aquesta lògica filantròpica té un caràcter pervers.

Ningú no gosa criticar a empresaris -ara anomenats eufemísticament “emprenedors”- com Bill Gates, Warren Buffet o George Soros, que a través de les seves fundacions socorren els estats i practiquen la solidaritat global amb els pobres i desheretats del planeta

El fenomen té una llarga tradició, perquè arrela en l’antiga caritat que practicaven les classes adinerades i creients de tots temps que, per netejar la seva consciència o guanyar-se un lloc al cel, organitzaven “mesas petitorias” i feien donacions no gaire anònimes. Avui les grans empreses multinacionals, despullades de la façana religiosa (i encara no totes), practiquen la fraternitat i la solidaritat amb les classes desafavorides dels seus països i del Sud global a través de fundacions i ONG de tota mena. A l’Amèrica de l’individualisme i el neoliberalisme rampant, on l’estat és mínim i no està pensat per cobrir les necessitats de la població, aquestes fundacions benèfiques són tradició. Possiblement, la més popular és la Bill & Melinda Gates Foundation, creada l’any 2000, precisament quan l’empresa Microsoft estava sent jutjada per pràctiques monopolístiques. Posem-li números per copsar la magnitud d’aquesta maquinària: es tracta de la fundació filantròpica més gran del planeta, que està present en totes les indústries farmacèutiques (les que han fabricat les vacunes també!), que té una dotació de 42.900 milions de dòlars i que gasta més diners en salut arreu del món que la mateixa OMS, a la qual finança i té pràcticament comprada.

Com podem suposar, els objectius d’aquests tipus de fundacions filantròpiques no són pas garantir-se un lloc a un paradís incert i llunyà, sinó aconseguir beneficis econòmics substanciosos ara i aquí, en aquesta terra, i de passada millorar la seva imatge corporativa, tot presentant-la amb un aspecte més ètic i solidari. Són maquinàries financeres pensades i preparades per blanquejar impostos, perquè a través de les donacions, els guanys astronòmics de les seves empreses es beneficien de privilegiades desgravacions fiscals. Però no només això. El gran negoci a mitjà termini consisteix en el fet que aquestes fundacions assessoren i decideixen polítiques públiques, lideren projectes socials i financen recursos econòmics en suport d’estats depauperats en èpoques de crisis com la nostra (si no els suplanten directament). Aquesta filantropia esdevé al final “cogovernança” (tal com denuncia sovint Geo Saura, professor de la Universitat de Granada), perquè les empreses i els grans donants introdueixen la lògica del mercat i del benefici privat en el centre mateix dels governs, de manera gens transparent i sense que ningú els hagi escollit democràticament per establir les polítiques públiques que impulsen. Són com l’heura que s’enreda en les estructures polítiques de decisió, hi influeix i les acaba per fagocitar. I en moments on la feblesa, la deixadesa (sinó la corrupció) dels estats també hi col·labora és molt difícil de combatre per la ciutadania.

Les donacions no són només una manera de netejar la imatge corporativa i d’evadir impostos, sinó que són una estratègia del mercat per ocupar la “cosa pública”

Aquesta mateixa lògica filantròpica és la que es reprodueix en el nostre país i en les moltes fundacions lligades majoritàriament a empreses de l’Ibex 35: la Fundación Santander d’Ana Patricia Botín (no em puc resistir a la coneguda broma de l’absoluta pertinència del cognom!), la Fundación Amancio Ortega, la Fundació LaCaixa, etc., a on es destinen una part dels enormes beneficis que obtenen les seves empreses. I arribem a l’exemple d’aquest funcionament, que és la màquina de radiologia de l’Hospital de Sant Pau. L’any 2017 la fundació d’Amancio Ortega fa una donació finalista de 320 milions d’euros a la sanitat pública per a la compra d’equipament mèdic destinat a la lluita contra el càncer. La llista de beneficis que desencadena aquesta acció filantròpica són immediats. Quan aquests diners arriben a la fundació, la llei tributària espanyola li permet desgravar-se de la declaració de la renda personal 96 milions d’euros (de tal manera que la donació real és de 224 milions). El mes de juny d’aquell mateix any, dues malaltes de càncer engeguen sengles campanyes a favor del seu acte de filantropia. Al crit de “vull viure!” i “no m’interessa cap idea política, m’interessa la vida”, Tina Fuertes recull 10.000 signatures d’agraïment en un sol dia; i Inma Escriche li agraeix la generositat tot fent-se una fotografia a l’hospital, mentre rep tractament, amb una bossa de Zara a la mà per promoure a les xarxes la compra dels seus productes.

Ara bé, el benefici més important de tots és que Inditex penetra en la cogovernança de l’Estat espanyol. De fet, a Catalunya no ens ve de nou perquè venim d’una llarga tradició de gestió política neoliberal, amb una creixent col·laboració publicoprivada que ha permès l’entrada de les empreses i fundacions en l’administració de l’estat. Els diferents governs de la Generalitat, en lloc de vetllar per l’estat del benestar dels ciutadans, l’ha privatitzat, en especial la sanitat -amb la creació pionera de l’ICS i l’actual omnipresència del Grup Quirón a la xarxa pública catalana- i l’educació -amb la insistència a concertar escoles privades i, els últims anys, amb la penetració ideològica i econòmica d’entitats privades com ara la Fundació Bofill o Educaixa. Amb aquesta mateixa lògica, la filantropia esdevé l’últim estadi de penetració del capitalisme en l’estat del benestar, per desmantellar-lo. Les donacions no són només una manera de netejar la imatge corporativa i d’evadir impostos, sinó que són una estratègia del mercat per ocupar la “cosa pública”. Així allò que era un dret dels ciutadans protegit per l’estat, i passa a ser un servei a l’usuari ofert per una corporació privada o la seva fundació que decideix quins beneficis ofereix, a quins particulars o governs, i en quin moment; és a dir, acaba usurpant la funció directiva i distributiva de l’estat.

I mentre penso en tot això, acabo el tractament per avui, m’acomiado dels professionals que m’han atès, i els comento que estic empipada. Si em molesta dependre de la caritat d’Inditex és perquè preferiria que liquidés a l’estat tots els impostos que li pertoquen, i si fos el cas que deixi d’evadir guanys en paradisos fiscals; i també m’agradaria que pagués un sou digne a les treballadores (i evités esclavitzar nenes, per cert) de tot el món que li proporcionen tants beneficis. Així jo no hauria de dependre del seu altruisme. Hi ha una dita castellana que diu que “es de bien nacidos ser agradecidos”, però tinc clar que ni avui ni demà jo no aniré a comprar res a Zara, perquè no crec que tingui res a agrair-li.




Autor font: Directa.cat