Març 16, 2022
Per Direta
160 vistes

La madrilenya Juana Ruiz Sánchez va arribar fa trenta anys a Palestina, on ha dut a terme tasques humanitàries i ha participat activament pel reconeixement del poble palestí. Al llarg d’aquests anys la violència ha estat cada volta més freqüent i les condicions de vida s’han endurit. L’estat d’Israel ha guanyat terreny i s’ha legitimitat internacional. Ruiz va ser detinguda i empresonada l’abril de 2021 durant deu mesos i ara es troba en llibertat condicional. “Els meus fills han vist la seua mare a la presó per part d’un estat que es diu democràtic i europeu, però l’estat d’Israel té democràcia per al seu propi poble, però no per la resta.” Des de fa un temps, hi ha una gran repressió per part de l’estat d’Israel contra les ONGD i organitzacions que estan duent a terme tasques fonamentals en defensa dels drets humans, com és el cas de l’ONG palestina Health Work Committees (HWC), els Union of Palestinian Women Committees (UPWC), o la Union of Agricultural Work Committees (UAWC).


L’Estat d’Israel vol acabar amb la Cooperació internacional il·legalitzant organitzacions humanitàries?

Les sis ONG acusades són organitzacions de drets humans i no estan posicionades políticament. Aquestes organitzacions van signar per reclamar al tribunal internacional de l’Haia que jutge certs actes que es cometen contra el poble palestí. Algunes denúncies han estat admeses, sobretot per la guerra de Gaza. L’estat d’Israel ha volgut fer un cop de taula i intentar convèncer als països europeus, l’estat Espanyol entre ells, perquè no financen organitzacions palestines, perquè enten que estan lligades amb organitzacions terroristes, cosa que és mentida… No han presentat cap prova al respecte. De fet, els governs europeus afirmaren que els documents que va presentar l’estat d’Israel no proven res. En una carta, Josep Borrell, va dir que ni “Juani Ruiz Sánchez ni la seua organització (HWC) no tenen cap lligam amb cap organització terrorista”. Efectivament, tots els meus projectes han estat auditats a Espanya. Jo he caigut en aquesta situació per defensar el poble palestí, i això no és il·legal.


Com es va produir la teua detenció i com et vas sentir els primers mesos en presó?

A les 6 de la matinada vingueren vint soldats a casa meua, que està a l’àrea A, sota control de l’Autoritat Palestina. I això no és ocupació? Em van furtar ordinadors, telèfons… Encara no me’ls han retornat. Les meues companyes de presó m’han dit que quan me’ls donen que els llance tots. Si l’Estat d’Israel volia els meus telèfons que me’ls haguera demanat. Jo els els haguera portat. Jo no tinc res a ocultar. No amague absolutament res. Vaig estar el primer mes aïllada en la presó de Hasharon, al costat de Qalqilya. Va ser terrible. No sabia com eixir d’aquesta situació. M’acusaven de terrorisme i al principi em va entrar molt de pànic per si a Espanya dirien que jo era una estafadora o una terrorista. Amb els dies, em va tranquil·litzar entendre que el consolat no m’haguera protegit tant si no saberen que estava neta i soc una treballadora honrada. Vaig perdre 12 quilos, el menjar era dolentíssim, i vaig menjar porqueries i molt de dolç. Va ser el pitjor mes de tota la meua vida. Em passava cada nit plorant i vaig eixir totalment destruïda i desmoralitzada. D’aquesta manera vaig arribar a la presó de dones de Damon, al costat de Haifa i allà les preses em van dir: “t’estan fent això per qüestions psicològiques i tranquil·la, que eixiràs endavant”. Vaig tindre una rebuda sensacional. Jo arribava fatal pel mes d’aïllament i les acusacions terribles i no podia quasi ni parlar. Les meues companyes em deien: “plora tot el que hages de plorar. Totes hem passat pel mateix”. M’abraçaven i em deien que havia de descansar i menjar, perquè estava groga. Em van cuinar peix, torrades… Elles ho feien tot per mi: em rentaren la roba, netejaren tot el meu espai, em donaren sabates, roba, xampú… M’acompanyaren a la dutxa i em digueren que prenguera una dutxa d’una hora amb aigua calenta. Amb tot això em vaig adonar que estava com en una casa, sempre amb gent pendent de mi. En total he passat deu mesos molt durs, però en companyia de les dones més valentes i fortes que mai he conegut en la meua vida.


Com era el dia a dia a la presó de dones de Damon? Quin era el perfil de les preses amb les quals vas conviure?

“He passat deu mesos molt durs, però en companyia de les dones més valentes i fortes que mai he conegut en la meua vida”

A l’Estat d’Israel hi ha vora 5.000 presos. La majoria són homes amb sentències, en alguns casos de per vida, i les dones estan totes a la presó de Damon, que és la presó per a dones detingudes per seguretat i per motius polítics. Les preses palestines i israelianes civils estan a una altra presó, totes juntes, i és una presó també molt dura. Les dones no tenen sentències de més de quinze anys, en general 15. El meu dia a dia era bastant rutinari. Podíem eixir al pati cinc voltes, un parell de voltes al matí, al migdia i a la vesprada, on ens donava la llum i podíem respirar. Jo m’alçava cap a les 8.30 h, em rentava, em prenia un cafè i menjava alguna cosa. Aleshores, eixia al pati i xerrava amb les companyes. També m’agradava caminar sola, per mantenir-me en forma i que la meua ment estiguera un poc tranquil·la. A les meues companyes no els agradava que ho fera, perquè deien que em podia deprimir. Jo era la més vella de totes, l’única estrangera i l’única cristiana i m’han mimat més que a ninguna altra. La resta de preses eren totes musulmanes, algunes més religioses, altres menys, però totes molt respectuoses i amb molt de carinyo amb les altres. Totes m’han estimat molt, em deien que estiguera tranquil·la que no estava sola. En cap moment les ha importat d’on venia jo. De fet, al contrari. Per exemple, per Nadal em van fer un pastís gegant i em van dir que elles estaven amb mi eixe dia tant important per una persona cristiana, i jo no sabia com agrair-los-ho. Vaig fer molta relació amb les preses, i la meua família amb les famílies d’elles. Estaven molt pendents de tot el que necessitaren fora. És increïble la força que tenen les mares de preses i la protecció cap les seues filles i la resta de preses. Ens hem sentit molt acompanyades per elles i ho agrairem sempre, perquè la meua família ho ha passat fatal, a voltes pitjor que jo. Els meus fills vingueren de Madrid i així el meu marit va poder delegar i compartir el dolor. Durant les primeres vistes, veia al meu marit per vídeo, per temes de covid. I quan vam poder rebre visites personals, altres preses el cridaven i li deien: “estem cuidant-la! Estem amb ella! No et preocupes!”. El meu marit Elías ha estat el meu guardià.


Com era la relació amb els funcionaris de la presó?

En ser jo espanyola, no em tractaven malament, en general sempre amb respecte. Està prohibit parlar amb ells directament i ells amb tu. Solament hi ha 2 companyes preses que parlen amb ells i fan intermediaries. Va haver-hi dos moments difícils al respecte en aquests deu mesos. Un, quan es va produir un repunt de COVID dins de la presó i de les 32 preses que hi érem llavors, quinze van donar positiu. Les van aïllar i a la resta ens feien proves constantment. Ens van tenir 21 dies tancades a les cel·les i va ser molt dur. No va haver-hi molta informació tampoc cap a l’exterior i les famílies estaven molt preocupades i encara com el meu advocat va poder interpel·lar als funcionaris i exigir saber el meu estat de salut, i després de 5 dies els ho van dir a la meua família. Un altre moment crític durant la meua estada va ser quan van fer un canvi forçós de cel·les i el tracte va ser complex. Ací es va veure com estan entrenats. Aquest episodi va coincidir amb la fuga dels 6 presos palestins d’una altra presó i llavors ens castigaren a tots els presoners i presoneres, amb els canvis de cel·les i sense eixir d’elles en tot eixe dia. Foren molt durs durant un temps i a partir de llavors, les dones les anaven canviant cada 6 mesos de manera sistemàtica. Va ser un fet alliçonador. Ens van llevar la tele, el escalfador d’aigua, el forn elèctric… i vam estar molts dies menjant fred.

Juana Ruiz en un acte fa anys a Sant Quirze del Vallès |ONG Ateneu del Món

De quina manera t’arribaven les informacions sobre tota la solidaritat desfermada arreu del món en reacció a la teua entrada a presó?

A mi m’ha superat molt tanta solidaritat. La resposta ha estat impecable. La gent ha estat molt sensible i solidària amb mi. A l’Estat espanyol sobretot. La meua família m’ho anava explicant: “no et pots imaginar com és tot”. Encara ara, no donem l’abast de respondre tot el que ha arribat aquests mesos… També he tingut sort de tenir un bon advocat, que ha pagat l’estat espanyol. I això per a mi és un deute molt gran, sobretot moral. Una amiga meua israeliana, de Dones de Negre i d’una organització per la cura de les dones presoneres, un mes abans d’eixir de presó, es va presentar amb un grup molt gran de joves palestins i israelians a la porta de Damon i digueren el nom de cadascuna de les preses. També van felicitar una de les dones joves preses amb un altaveu. Els israelians, quan se’n van adonar, van començar a fer soroll perquè no poguérem sentir el què deien. La meua amiga va portar una pancarta que posava: “Libertad Juani”. Em va dir que el que van fer eixe dia no era solidaritat. Era justicia davant la injustícia que fan amb totes nosaltres. Quan veig aquests detalls, jo no puc assenyalar un poble sencer. En tot cas, cal assenyalar a l’Estat d’Israel. Hi ha molta gent dins de l’estat d’israel que tampoc està d’acord amb el que estan fent, i els estan assetjant i fent-lo passar molt malament. Molta gent està resistint des de dins, i altra evidentment acaba marxant. Durant el primer més, em tenien molts dies viatjant i per fer els interrogatoris, que duraven quasi tot el dia. Allà em portàvem en un cotxe-presó molt coneguts a Palestina. Els homes de seguretat em deien: “ahir va haver-hi una concentració a Barcelona per tu. Però no t’ensenyarem les fotos”. Una de les mobilitzacions va ser davant de l’ambaixada israeliana i m’ho van comentar amb sorna i jo les vaig dir: “jo estic a una presó en Israel. A on van anar a si no?”. Quan vaig eixir, no m’imaginava que havia estat tan gran tot. Ara em sent desbordada. Tothom ha aportat moltes coses. D’alguns llocs de l’estat Espanyol m’han dit que arran del meu empresonament han pogut reactivar-se i tornar a eixir al carrer. Jo crec que a l’Estat d’Israel se l’hi ha girat en contra. La gent s’ha tornat més solidària. Volien una repressió que fora alliçonadora, però no els ha funcionat.


El procés judicial ha estat un procés amb garanties? Explica’ns en què va consistir l’acord amb la Fiscalia.

El jutge, que era d’origen uruguaià, em deia: “tindràs un judici just”. Jo vaig dir en sala: “un judici just, per part d’un tribunal militar a una civil, no és un judici, és un consell de guerra. A l’Estat espanyol, això passava a l’època de Franco”. Al judici intentaren dir que jo era anti Israel. I el que sí que vaig dir i torne a dir és que Israel és una ocupació. He tingut la immensa sort que el consolat [espanyol] ha estat al màxim amb el cas, entenien que jo estava a càrrec seu. S’han implicat i barallat molt amb tot, no m’ha deixat sola en cap moment i sempre ha estat cuidant-me. des de l’ambaixada també s’han portat molt bé, Han vingut a totes les vistes per estar amb mi i a totes les vistes per la llibertat condicional, que van ser a Natzaret (on el consolat no es pot desplaçar), va anar l’ambaixada i estigueren amb mi. I que estiguera l’ambaixada va ser molt positiu perquè la seua presència sempre suposa més pressió. Crec que he disposat de garanties gràcies al meu advocat, que té una experiència de cinquanta anys i és molt conegut allà. Ell els va dir: “vosaltres dieu que ella treballava en una entitat il·legal, però vosaltres mai li ho vau explicar. Vosaltres il·legalitzareu l’organització el juliol de 2020 i no ho comunicareu”. Ell va saber gestionar molt bé l’acord amb la Fiscalia per evitar arribar a judici. El meu advocat em va dir: “si esperem al judici, eixiràs lliure, perquè no hi ha cap prova de què tu formes part de res, però estaràs entre dos o tres anys més dins de la presó si no fem l’acord”. Sembla que les acusacions eren molt fluixes. Aquest acord faria que m’alliberaren immediatament. I per això tota la família vam dir que sí. Tanmateix, la llibertat condicional es va endarrerir més del normal, perquè es van capficar en si jo estava dins o no d’algun partit polític i aclarir que no feia política. A la tercera vista finalment es va demostrar que jo solament era una treballadora humanitària. Ara estic en llibertat condicional fins a mitjans de maig, controlada per una organització de Jerusalem que informa que estic a Cisjordània- Al maig acabaré de pagar la multa de 50.000 euros shekels (14.000 euros) i per fi tindré llibertat de moviment. La sentència diu que durant cinc anys no puc treballar en cap organització ni puc parlar de l’organització ni de què ha passat. Estaré molt vigilada. Així que he dimitit i m’he jubilat d’HWC i no puc parlar de res de l’organització. Estic vigilada en aquest aspecte.


La teua posada en llibertat va ser una notícia molt celebrada. Com la vas viure tu?

“El meu advocat em va dir: ‘Si esperem al judici, eixiràs lliure, perquè no hi ha cap prova de què tu formes part de res, però estaràs entre dos o tres anys més dins de la presó si no arribem a un acord’. Per això tota la família vam dir que sí”

Va ser aquest 7 d’abril. Era al matí, estava tranquil·lament fent suc de llima, i una de les meues companyes preses em van dir que em dutxara i em preparara per si un cas. Jo li vaig fer cas, però pensava que no podia ser, perquè no em quadraven els terminis. De sobte, van vindre les dues companyes que fan d’enllaç amb els funcionaris cridant: “Juani, ets tu, ets tu! Ets lliure! Està confirmat!”. Vingueren totes les companyes i m’abraçaren. Plorarem totes per l’emoció d’eixir al carrer amb la meua família, i de la tristor de deixar les meues companyes que ara també eren una altra família amb les quals havia construït uns vincles increïbles. La imatge que tinc retinguda a la retina i que a vegades somnie, és marxant amb els funcionaris, i totes les meues companyes, allà plantades, mirant-me, somrient i felices perquè jo marxava fora. Veure les seues cares, se m’ha quedat clavat al cor. Em portaren emmanillada de peus i mans en una furgoneta junt amb un altre presoner, i a mi em deixaren al checkpoint de Jenin. Allà estava ple de treballadors palestins que treballen a Israel. Tots miraven en silenci mentre em llevaven les manilles i em donaven els papers d’haver estat en presó. Aleshores, tots els homes van fer un passadís perquè jo passara en forma de respecte per ser una dona empressonada. Vaig creuar el checkpoint, relaxada i sentia que havia eixit d’un malson i estava en casa amb la gent que jo conec. Aleshores, un taxista es va apropar a mi i em va dir si em podia ajudar. Em va deixar el seu telèfon per cridar al meu marit i mentres esperàvem em van estar cuidant i donant tot el que vaig necessitar. Em sentia molt protegida, amb tot el món pendent de mi, tractant-me amb honors. Era fins i tot un poc emocionant. Davant de tota la repressió per part de l’estat d’israel a mi i a la meua família, Palestina em va rebre amb estima, acompanyament i cures.


Quedes marcada pel teu pas per presó. Com lluitaràs perquè les condicions de les teues companyes de presó milloren?

Exacte, elles m’han omplert el cor i jo vull fer tot el que puga perquè se sàpiga la seua situació. Ara vull dedicar el meu temps i el meu cor a ser la veu de les meues companyes de la presó, que ho estan passant molt malament. Aquesta serà la meua prioritat. Elles tenen problemes molt greus i quan torne a Madrid, vull ser el seu altaveu. Sóc molt sensible a les dones palestines. Son lluitadores i molt potents. Ara em toca a mi defensar els drets humans de les persones que no poden defensar-se a sí mateixes. Hi ha algunes coses en les què em vull centrar. Una és denunciar que xiques joves estiguen empressoades en eixes condicions tant terribles, amb 14, 15 anys, per exemple pel simple fet de barallar-se amb un soldat. També vull explicar que les dones preses en la presó de seguretat de Damon no tenen telèfons per cridar als familiars. Nosaltres si haviem de comunicar amb les nostres families, anaven a una porta d’emergència que comunicava amb l’espai dels adolescents presos, i cridavem perquè avisaren a les nostres famílies. Una altra és poder explicar la història de les preses i lluitar per tot el que necessiten. Una companya, per exemple, te cremat el 50% del seu cos perquè van disparar el seu cotxe i es va incendiar. Necessita que li operen les mans i li separen els dits per a poder funcionar amb normalitat. Realment aquesta operació és sencilla. Però l’estat d’Israel li diu que és una operació de cirugía estètica i se la denega i encara li queden 6 anys de condemna. Aquesta presa diu que no és cirugía estètica, sinó supevivència. Jo vull fer pressió d’algun tipus i que ella puga millorar les seues condicions materials de vida.

Juani Ruíz (segona per l’esquerra) en una visita a un centre mèdic d’una delegació d’HWC, l’ONG on treballava quan va ser detinguda, |ONG Ateneu del Món

Les estades dins de presó estan associades a procesos de estrés postraumàtic o depressió, entre d’altres. Com et planteges la teua recuperació a nivell emocional?

Quan faig entrevistes i explique tot el que he viscut dins de presó, després no puc dormir bé a la nit. Però crec que l’única forma de superar-lo és explicant-lo. Em fa sentir bé parlar-ho. A presó les meues companyes em van dir que quan isquera podia demanar tot el que necessitara, perquè m’ho donarien, i així està sent! La meua família està molt pendent de mi. No sent rancor de cap mena, i crec que la recuperació serà molt més fàcil. Però sí que estic detectant alguna cosa que m’han deixat tocada. Per exemple, tinc un trauma molt gran amb les portes de ferro, perquè a la presó les tancaven amb molta violència. Ho fan a propòsit. I resulta que la porta de casa nostra és de ferro. Així que li vaig demanar al meu marit que havíem de canviar-la. En general, ho estic portant bé gràcies a tot l’afecte que estic rebent i tot el respecte. Estic molt pendent també de la meua família, perquè han patit molt. Igualment, quan vaja a Madrid aniré a una psicòloga especialitzada per poder treure tot el dolor que tinc i que siga tot més recuperable. Però estic forta, recuperant pes i cada dia em sent millor. Encara ara hi ha molta gent visitant-me, preguntant-me, estic fent alguna trobada amb altres dones explicant el què he passat i el que passa dins de Damon. Ara he d’aconseguir baixar el ritme que portava abans, perquè em sent psicològicament esgotada, sóc major, i necessite posar ordre en la meua ment. Segurament tardaré mesos, però vull escriure un llibre i centrar-me a ser la veu de les dones preses.


Ara que estem veient a la guerra entre Ucraïna i Rússia que el boicot, les desinversions, i les sancions (BDS) són possibles. Què s’està dient a Palestina al respecte?

“La sentència diu que durant cinc anys no puc treballar en cap organització ni puc parlar de l’organització ni de què ha passat. Estaré molt vigilada. Així que he dimitit i m’he jubilat d’HWC i no puc parlar de res de l’organització. Estic vigilada en aquest aspecte”

Nosaltres no volem que els ucraïnesos ni russos patisquen, i estem totalment en contra de la guerra. Però és cert que Europa te un tracte diferencial amb uns i amb altres. A nosaltres no ens han fet ni cas, i són racistes amb tots nosaltres. A Palestina dol molt la resposta per part dels governs europeus cap a Ucraïna i respecte al govern rus. Amb Palestina sempre hi ha silenci. L’estat d’Israel és un soci prioritari d’Europa i en estar tan dins d’Europa imposa més la seua política que els mateixos drets humans. L’única solució és que Israel canvie la seua política. Hi ha 6 milions d’àrabs palestins. Tu no pots estar tot el dia assetjant-los i reprimint-los. L’ofensiva dels colons actualment és increïble: estan furtant terres i construint sense parar. No es pot viure així. Europa hauria d’influir en què canvie aquesta política de repressió. Els habitants d’Israel estan sota pressió constant i això les està afectant també a ells psicològicament. Diuen ser una democràcia, però són una societat totalment militaritzada que no atén la diversitat tan gran que té. Ara han anunciat que han convençut a 125.000 ucraïnesos perquè vinguen a Israel, a continuar colonitzant. Ara mateix hi ha un clima d’odi terrible. Ningú suporta ningú. Aquesta setmana han matat a uns altres joves, per exemple. Per això és important convéncer els governs europeus, mitjançant el BDS (demanda feta des de 2005 i mantinguda gràcies a organitzacions de base) o el que siga. Políticament, els estats europeus han de forçar a l’estat d’Israel perquè canvie aquesta dinàmica antidemocràtica en referència a Palestina.


Fa anys vas afirmar: “Palestina és el major psiquiàtric del món”. Quin futur creus que espera a Palestina?

I continue pensant-ho! A Damon hi ha dones amb problemes psiquiàtrics molt greus i les volen condemnar a molts anys de presó, i és clar que no haurien d’estar allà. Les cuidàvem nosaltres. No hi ha un sistema de salut que les acompanye. De fet, ara pense que més que una presó podria ser un hospital psiquiàtric: unes cuidadores i altres malaltes. Ara mateixa, refaria la frase que vaig dir i diria: Palestina i Israel són dos grans hospitals psiquiàtrics. La gent està veritablement fatal. Que tu et veges forçat a viure en una situació tan violenta, de repressió i amb por constant, és horrible. Està la gent molt preocupada. Els preus estan pujant una barbaritat de nou, no hi ha treball, no hi ha diners, molta gent s’ha quedat en atur, hi ha hagut moltes morts…. La gent està bàsicament preocupada amb què menjaran demà. És molt angoixós perquè ens estan deixant que baixem a límits que feia anys que no estàvem Estem en una situació de supervivència i urgència diària. La covid ha suposat també moltes perdudes. La gent no pot pensar en el futur perquè està lluitant per no perdre el present.




Autor font: Directa.cat