Novembre 27, 2020
Per CGT Ensenyament
380 vistes


Ingrid Chavarria de Ros. Secretaria de gènere CGT Ensenyament Barcelona. Revista Catalunya.

El pes de les motxilles escolars que el nostre alumnat ha de carregar a diari per anar al seu centre educatiu és un tema recurrent. Llegim crítiques i articles sobre anatomia i creixement que assenyalen com de maligna és aquesta càrrega per a les espatlles dels nostres fills i filles. Parlem d’aquestes motxilles, de les visibles. En canvi, no és tan comú parar-nos a analitzar una altra càrrega, igual o més nociva, però invisible. Estudiants, però també tota la resta de personal que es dedica a l’atenció educativa, mestres, professorat, conserges, terapeutes, traspassen les portes de les escoles i instituts, amb una motxilla invisible que conté els elements que moltes vegades poden generar violències masclistes.

Seria il·lús pensar que els rols que s’estableixen i adquirim en una societat patriarcal desapareixen, com per art de màgia, quan entrem al centre. I aquí és on es planteja la reflexió d’aquest article.

Què fem mestres i professorat per evitar les violències masclistes entre el nostre alumnat?

A primera instància, quan es detecten relacions tòxiques amb component violent entre nois i noies, utilitzem les eines (no sempre efectives) que tenim a mà: parlem amb l’alumnat, apliquem els protocols d’assetjament, fins i tot, en ocasions ens adrecem a serveis socials. Quan podem, també intentem fer alguna activitat de prevenció, amb sessions reflexives a l’aula utilitzant els recursos dissenyats per a aquesta finalitat.

Ara bé, la paradoxa apareix quan, com a docents o personal d’atenció educativa, abans d’abordar aquesta situació no hem fet el treball previ i imprescindible de revisar el nostre fer i les actituds diàries.

Si no ens revisem, si no prenem consciència, potser que sense adonar-nos-en, estiguem perpetuant les violències de gènere. És el que anomenem el currículum ocult, allò que ensenyem quan interactuem, quan fem i que massa vegades presenta incoherències amb les nostres paraules.

Negar-ho, seria negar la realitat. Acceptar-ho i intentar canviar les coses és un pas imprescindible per posar-hi remei i revertir-ho. Existeixen estudis que demostren com des que un nadó neix, i fins i tot abans, és tractat d’una manera diferenciada segons sigui el gènere de la persona a qui ens adrecem. El treball La Mente En Pañales és molt il·lustratiu. En aquest vídeo s’observa com en una habitació posen un nadó amb un pijama rosa i fan que diferents adults entrin i hi interactuïn. L’adult aleshores presuposa que és una nena, i se li adreça dient que és molt guapa, que serà una princesa, o una ballarina, o una infermera, se l’acarona amb moviments suaus. Més tard, al mateix nadó se’l vesteix amb pijama blau. Aleshores, la forma de parlar-li canvia completament, se li diu que és un noi molt fort, se’l sacseja amunt i avall, es fa que es posi dret i se li prediu un futur de policia o de bomber.

Com es reprodueixen els rols masclistes dintre dels centres escolars?

L’experiència del vídeo serveix moltes vegades per ajudar a analitzar-nos. Per fer-nos la pregunta, nosaltres, com a docents, també ho fem això? Malauradament la resposta és afirmativa. Mestres i professorat afirmem que la nostra manera d’adreçar-nos és diferent segons el gènere dels nostres interlocutors. En general es dedica més atenció als nois que a les noies, però també és cert que a primària i secundària hi ha un percentatge més alt de nois que tenen comportaments disruptius i per tant l’atenció del professorat es centra més en els nois, sovint per corregir el seu comportament – i aquí ser home no és cap privilegi atès que el fracàs escolar és clarament masculí. Ens hem de preguntar doncs perquè no es fan estudis preceptius de gènere en l’entorn escolar. Els únics referents són els informes PISA, que són rankings que només contemplen l’eficiència des d’un punt de vista neoliberal, amb referents dictats per l’economia capitalista.

El tracte diferenciat passa a les escoles bressol, a les escoles de primària, a les de secundària, als cicles i a la universitat. És a dir, a tots els nivells educatius. Fins i tot professores universitàries afirmen que sense adonar-se’n valoren millor les maneres de participar dels nois (generalment més vistoses) que les de les noies (que solen ser menys públiques).

En l’àmbit universitari, professores joves comenten que molts estudiants les respecten menys, sovint les tracten com una col·lega més, cosa que no passa amb els professors. I pel que fa als càrrecs a la universitat és molt significatiu també el baix percentatge de catedràtiques. També en l’àmbit universitari, en la carrera de pedagogia, és sorprenent que a les classes hi hagi un 90% de dones com alumnes però la meitat del professorat siguin homes, això significa que el poc percentatge d’homes en una carrera majoritàriament femenina promouran a llocs de treball amb més prestigi que la resta de companyes.

Tornant a les escoles i instituts, una altra violència és l’espai de l’esbarjo, els patis. Si ens fixem en la majoria d’escoles els nois ocupen un espai molt més gran i central, mentre que les noies es queden als marges, parlant o jugant a jocs més tranquils. Un factor per a que això passi és que hi ha pistes de basket o camps de futbol que ocupen molt d’espai i un espai central als espais d’esbarjo i que aquests esports són practicats majoritàriament pels nois.

D’altra banda també existeix una violència de baixa intensitat entre el professorat, és notable, en les reunions del professorat, que quan intervé un home se li dóna més importància al que diu, fins i tot quan està repetint alguna cosa que acaba de dir una dona. És el que en diuen “manexplaining”. Per altra banda, tot i haver-hi un major percentatge de dones que es dediquen a la docència hi ha un percentatge molt més alt d’homes directors de centres educatius. Això té a veure amb el repartiment de tasques segons els rols de gènere de la societat patriarcal i amb els drets laborals atès que un càrrec directiu no pot gaudir de les reduccions de jornada per cura d’infants, i aquestes reduccions les sol·liciten majoritàriament les dones.

Què fa el Departament d’educació per revertir-ho?

El més greu però és el paper que està fent el Departament d’educació. El passat 16 de novembre es va celebrar la 2a Jornada vers les Escoles Feministes, on hi va intervenir Montse Payés, cap del Servei de Currículum d’Infantil i Primària i alhora responsable del programa “Coeduca’t”. El que en s’hi va poder extreure de la seva intervenció, és que l’ús del reflexiu desprèn un “fes-t’ho tu”, que va en sintonia amb el contingut.

L’explicació de la responsable del programa no va convèncer les oients. Una altra vegada, el Departament d’Educació tirava endavant una iniciativa que difícilment provocaria els canvis profunds i imprescindibles perquè els centres educatius esdevinguin espais coeducadors.

Una transformació d’aquestes característiques necessita que al professorat se li assignin hores per poder formar-se i impulsar canvis. Un altre element rellevant que fa qüestionar el projecte, és l’alt grau d’improvisació amb que han començat. De moment, no s’han posat en contacte amb cap de les professionals que ja estan treballant des de fa molt de temps per impulsar una educació coeducadora i feminista.

El “Coeduca’t” tampoc incideix en el currículum ocult, la revisió del qual és tant o més important que el del contingut acadèmic.

Sense tenir aquests paràmetres com a base per a la transformació (disposició d’hores, formació…), la situació actual és que el treball coeducador el dur a terme professorat motivat, i si no hi és, no es fa res.

No podem permetre que en molts centres, l’únic taller que s’ofereix a l’alumnat respecte violències és impartit per part de la policia, els mossos d’esquadra, que van a escoles i instituts amb uniforme i amb la pistola a la cintura. I això és perquè són els únics tallers que hi ha gratuïts. Fa anys que es demana que la intervenció dels mossos d’esquadra a escoles i instituts s’eradiqui.

Només queda un camí: autodefensa feminista.

La violència física que aniquila a centenars de dones cada any és doncs la punta de l’iceberg. Hem de tenir clar que les diferents violències de baixa intensitat descrites en el món educatiu, des de com ens adrecem a l’alumnat fins la inacció del Departament d’Educació són factors que contribueixen a la desigualtat i a la cosificació de les dones, que és en última instància el que dóna alè a la violència masclista.

Afortunadament, les alumnes van prenent consciència i s’han mobilitzat molt en els dos últims 8 de març. Comença a haver-hi un canvi també en la percepció de l’amor romàntic i les nostres adolescents estan preparades per començar a canviar les coses. També ajuda la major acceptació de les diferents inclinacions sexuals, tot i que encara es produeixen actituds homòfobes, en 10 anys s’ha pogut percebre un canvi. Els nois, per altra banda també es van conscienciant, sobre tot els més joves. En edats més avançades, en plena adolescència costa més i sí s’observen violències masclistes en les relacions entre adolescents.

La feina que queda és immensa, cal que el Departament posi els mitjans pel canvi, cal que el responsable d’igualtat als centres educatius tingui hores per exercir el càrrec, si no, és paper mullat, cal formació pel professorat, tallers de noves masculinitats pels joves (i els adults, es clar), tallers feministes subvencionats i que s’obligui a fer una revisió amb perspectiva de gènere dels currículums i de com el professorat actuem a l’aula.

Cal doncs arremangar-se, tots i totes, un altre cop, com han fet les dones des de fa dècades, per aconseguir acabar amb el patriarcat i construir un món sense violències i més just per tothom.





Autor font: Cgtense.pangea.org