Maig 10, 2021
Per Revista Catalunya
396 vistes


Juan Ramiro. Conductor d’autobusos en TMB

El mes d’abril de 2021 es va tancar un cicle d’història de lluites obreres i veïnals que va començar el maig de 1978 quan un conductor de TMB, Manuel Vital, segrestà un autobús de la línia 47 i amb el suport de les persones que vivien a Torre Baró va demostrar que aquest barri de Barcelona, i després Ciutat Meridiana, era accessible per al transport públic.

Era el començament d’una baralla que s’allarga fins als nostres dies per a garantir a les persones que viuen en els barris de muntanya de la perifèria de Barcelona un servei públic de transport de qualitat i el dret bàsic a la mobilitat.

El 1988 l’empresa pública TMB fa desistiment de funcions i subroga a l’empresa privada de Transportes Lydia la gestió de les línies d’autobús que es van crear. Arribem al període 2010/2021 en què l’empresa privada Sagalés es queda amb l’anterior plantilla de Transports Lydia pretenent en un principi retallar els drets laborals com l’antiguitat, la qual cosa va motivar que la plantilla s’afiliés a CGT després de veure el nul suport rebut per part de l’empresa de serveis que és Comissions Obreres en la qual estaven afiliats la majoria de la plantilla. Una vaga de set setmanes amb un ampli seguiment, suport de moviments veïnals i de la secció sindical de CGT en autobusos de TMB, va acabar en una victòria que va fer que Bus Nou Barris (Sagalés) no apliqués les retallades. És en aquest moment quan es comencen a establir uns vincles entre plantilla, organització sindical anarcosindicalista i moviments de barri que mantindran en el temps la idea de recuperar el servei de bus per a la gestió pública.

En paral·lel, va començar el treball des de CGT de secundar i difondre les reivindicacions, fins a arribar al 2015 en què la plantilla d’autobusos TMB decideix en Assemblea que uns dels punts de la negociació del Conveni Col·lectiu és la recuperació de les línies de Bus Nou Barris. Aquí s’obre un període de conflictivitat amb manifestacions veïnals per a queixar-se del mal servei, amb la consigna unànime de FORA SAGALES, VOLEM TMB, recollida de signatures demanant la dimissió de Mercedes Vidal de Barcelona en Comú i presidenta de TMB per no acabar amb la subrogació de les línies de bus a Sagalés, així com la seva aposta a la privatització del transport públic que representa el projecte de Tramvia per la Diagonal i per no complir el mandat d’un Ple del Districte de Nou Barris en què totes les forces polítiques incloent el seu partit mostren el seu suport al fet que aquestes línies tornin a ser de gestió pública. Només ERC i CUP mantenen en el temps aquesta petició i el seu suport. Dels Comuns i altres castes polítiques no es va saber res més, fins a arribar a 2021 en què finalment s’aconsegueix aquest retorn de les línies de bus a TB i l’absorció per part d’aquesta de la plantilla.

“aquesta és una victòria fruit dels vincles creats des de la idea del suport mutu per al benestar col·lectiu”

Arribat aquest punt val la pena aturar-se a explicar com aquest sindicat es fa lloc i es consolida en una plantilla de persones treballadores en la qual no tenia implantació. Des del primer moment escoltant les seves necessitats, així com de la gent que viu en els barris, proposant maneres d’actuació per a trobar solucions, fent participar de la presa de decisions a totes les parts, buscant complicitats entre plantilles amb actes de confraternització, reunions entre les dues seccions sindicals de Bus Nou Barris i Transports de Barcelona per a elaborar estratègia, assessorant jurídicament, participant de manera activa en les seves mobilitzacions, denunciant públicament en xarxes socials i premsa l’abandonament al qual estava sotmès per part de les diferents administracions el servei d’autobusos i la gent que viu en aquests barris. La constància i l’obstinació a no perdre el fil de què succeïa per part de la gent de CGT d’autobusos va ser determinant. Per últim, el treball en l’àmbit sindical rebent el suport majoritari de la plantilla a CGT en les últimes eleccions sindicals, desbancant a UGT que era l’aposta de l’empresa. Per a arribar fins aquí, davant la negativa d’aquesta empresa de serveis sindicals a convocar eleccions i així poder venir a TB amb aquest delegat, vam esprémer al màxim la legislació i vam buscar solucions imaginatives de com utilitzar a l’altra empresa de serveis sindicals, CCOO, per a després d’afiliar a tres companys temporalment, que aquesta convoqués eleccions. Imaginació i estratègia com a eines per a trencar l’statu quo.

Fins i tot ens queda una part del camí per recórrer i és integrar la plantilla de Bus Nou Barris en TB amb tots els seus drets laborals. L’enemic en aquest cas no és la patronal o la llei, sinó UGT i el corporativisme que fomenta el recel entre iguals.

Penso que sempre cal aprendre, de les derrotes i de les victòries per a poder continuar en el temps el nostre esforç d’acabar amb el sistema capitalista i les seves estructures de poder. Per a mi aquesta és una victòria fruit dels vincles creats des de la idea del suport mutu per al benestar col·lectiu, d’insistir al llarg dels anys en la idea clara de municipalitzar el servei, de la confluència de necessitats entre persones treballadores, moviments veïnals i socials amb el nostre sindicat, amb un objectiu clar, fer fora allò privat i voler allò públic.




Autor font: Revistacatalunya.cat