Gener 12, 2023
Per Direta
164 vistes

Pocs dies abans d’acabar l’any 2022, el govern espanyol va aprovar un decret anticrisi que incloïa dues mesures en relació al lloguer.

La primera d’elles allarga durant tot aquest any la limitació de les actualitzacions dels lloguers al 2 %. Aquesta mesura, que fins ara havia estat l’única aprovada en matèria d’habitatge, era del tot insuficient per dues raons. D’una banda, per la desinformació generalitzada que hi ha hagut. Gairebé diàriament al Sindicat de Llogateres hem rebut consultes de persones a qui immobiliàries o arrendadors deien que la limitació no s’aplicava als petits propietaris o als particulars, o bé que calia demanar-ho expressament amb antelació. Mentides que ens han plantejat perquè no hi ha hagut una comunicació institucional que garantís que cap llogater no desconeixia una mesura que el beneficiava.

D’altra banda, perquè tot i establir un topall a l’actualització dels lloguers durant el contracte, seguia deixant desprotegides les llars llogateres quan aquest acabava. Actualment ens estem tornant a trobar amb arrendadors que, a la finalització del contracte, exigeixen pujades del 30 o fins al 50 % del lloguer. Abordar un aspecte però no l’altre seria com tapar només un forat d’una canonada que perd aigua per dos llocs.

No podem tornar a un escenari d’encadenament de mesures provisionals, com va passar durant la pandèmia, sense un horitzó de millora o de tranquil·litat

És per això que la segona de les mesures del nou decret és una congelació dels preus del lloguer a la finalització del contracte, a través d’una pròrroga de sis mesos. Sabent que és probable que amb aquesta mesura, com amb l’anterior, el rendisme aprofiti la desinformació per entabar-nos, cal deixar clar que aquesta és una pròrroga que l’arrendador ha d’acceptar obligatòriament. Ara bé, tot i que s’evita que les famílies a qui s’acaba el contracte es trobin en la disjuntiva de marxar de casa o pagar un 40 % més de lloguer, tampoc els dona una tranquil·litat gaire estable: es llença la pilota sis mesos endavant.

Amb l’aprovació d’aquestes dues mesures, Pedro Sánchez ha reconegut que ens trobem davant una situació límit: la regulació dels lloguers no podia esperar més i ha d’atendre a tots els llogaters. No podem, però, tornar a un escenari d’encadenament de mesures provisionals, com va passar durant la pandèmia, sense un horitzó de millora o de tranquil·litat.

La Llei Estatal pel Dret a l’Habitatge ja ha arribat al Congrés dels Diputats i la seva ponència s’iniciarà ben aviat. És urgent, doncs, que aquesta llei i la seva mesura estrella, la regulació de preus del lloguer, s’aprovin abans no vencin les mesures provisionals vigents fins al juny. I ho és, a més, perquè la legislatura és a punt d’acabar i no sembla viable aprovar cap norma més enllà de la primavera.

Com pot ser que aquesta llei, que fa més de dos anys que està en elaboració i que ja va formar part del pacte de coalició de la Moncloa, encara no s’hagi aprovat? Ara mateix hi ha diversos aspectes del projecte de llei que fan inaplicable la regulació que proposa el ministeri, com ja ha manifestat el Sindicat de Llogateres i moltes altres entitats de defensa del dret a l’habitatge. És una regulació fantasma.

Els criteris per declarar zones amb mercat d’habitatge tens són enormement restrictius, fins al punt de deixar fora la mateixa ciutat de Barcelona

En podem destacar tres que il·lustren com d’absurd i inútil fora aprovar aquesta norma tal com voldria el PSOE. En primer lloc, els criteris per declarar zones amb mercat d’habitatge tens (és a dir, aquells territoris on s’aplica la regulació) són enormement més restrictius que els que plantejava la regulació catalana. Fins al punt de deixar fora la majoria de capitals de província espanyoles i (atenció a l’absurditat) la mateixa ciutat de Barcelona.

En segon lloc, es pretén deixar un període de 18 mesos en què la regulació no s’apliqui. Es justifica per la necessitat de desenvolupar els sistemes d’índex i de control necessaris per al desplegament de la regulació. Convé recordar, però, que Catalunya ja compta amb un índex propi i amb declaracions d’àrees amb mercat tensionat que són vigents i que permetrien aplicar la regulació l’endemà mateix de l’aprovació de la llei.

En tercer lloc, la proposta del PSOE passa per no aplicar les baixades del preu del lloguer a pretesos “petits propietaris”, que d’acord amb els seus criteris són aquells que posseeixen fins a 10 habitatges.

Aquesta és, doncs, la regulació dels lloguers que aprovaria qui no vol que els lloguers es regulin. El sobreesforç de les famílies per pagar el lloguer a l’Estat espanyol supera amb escreix la mitjana de la Unió Europea. El lloguer és, amb diferència, la despesa principal de les llars, segons consta a una enquesta de l’INE de 2021. A Catalunya, viure de lloguer és més car del que ha estat mai: per sobre dels 800 euros de mitjana i per sobre dels 1.060 euros a Barcelona, segons dades de la Generalitat de Catalunya. De fet, tres de cada quatre desnonaments a Catalunya ja són per culpa dels preus del lloguer.

Amb la inflació actual i l’encariment del cost de la vida, mentre els sous segueixen estancats, no es tracta només que les pujades del lloguer siguin inassumibles, sinó que cada vegada hi haurà més persones que ja anaven amb l’aigua al coll i no podran pagar ni el lloguer que tenien.

És indecent que el PSOE ens vulgui fer creure que Barcelona no té un mercat d’habitatge tens o que el propietari de 10, de 7 o de 5 pisos és un petit tenidor a qui hem de protegir de la regulació de preus

En aquest context, és indecent que el PSOE ens vulgui fer creure que Barcelona no té un mercat d’habitatge tens o que el propietari de 10, de 7 o de 5 pisos és un petit tenidor a qui hem de protegir de la regulació de preus. En quin món viuen? És il·lustratiu recordar que el 21 % dels parlamentaris del Congrés dels Diputats tenen tres pisos o més en propietat, fet que només es troba en el 2 % de la ciutadania. O bé que la proporció d’arrendadors entre els diputats del PSOE és de més del triple que entre la població general.

No podem ignorar, d’altra banda, que existeix una xarxa d’actors i col·laboradors amb forts interessos en el mercat immobliari, que utilitzen el seu poder mediàtic i les seves estretes relacions amb el poder per defensar els seus propis beneficis, els de la patronal immobiliària. Les polítiques d’habitatge i, per descomptat, la regulació de preus, són un autèntic camp de batalla de sectors organitzats. Fins al punt que ASVAL, l’associació de rendistes i fons voltors presidida per Joan Clos, ha denunciat les mesures amb què encetàvem aquest article.

Si el govern espanyol ha aprovat aquestes mesures, o si arriba a aprovar la llei amb els canvis que estem plantejant, és només perquè hi ha un moviment de persones organitzades als sindicats i a moltes altres entitats i, sobretot, pels milers de persones que desobeeixen i planten cara a les pujades de lloguer, no accepten les expulsions i es queden a casa seva.

Les properes setmanes es decidirà si s’aprova una regulació dels lloguers que, com va fer la regulació catalana, s’apliqui a tothom i abaixi els preus dels lloguer, o bé si les mesures provisionals actuals hauran estat només un simulacre i el mes de juny ens trobarem amb una nova allau de pujades de preu, desnonaments i expulsions.




Autor font: Directa.cat