Juny 22, 2022
Per Direta
218 vistes

L’estat espanyol va enviar la firma amb l’acceptació del seu ingrés a la seu de l’OTAN a Brusel·les el 30 de maig de 1982, tot i que no es va visibilitzar fins uns dies més tard, el 18 de juny, amb la cimera de caps de govern de l’aliança militar que tindria lloc a Bonn (RFA), ja amb presència a la foto de família del llavors president espanyol, Leopoldo Calvo-Sotelo. Ara se n’han complert 40 anys i per això els països adherits al tractat han triat Madrid per celebrar-hi la seva pròxima cimera, els dies 29 i 30 de juny.

De tota manera, si una data ha quedat en la memòria associada a l’entrada espanyola al club atlantista no és pas aquesta sinó la del 12 de març de 1986, quasi quatre anys més tard. Aquell dia la ciutadania espanyola decidia en referèndum i per un escàs marge, continuar a l’organització militar, una consulta que havia estat una de les promeses electorals estrella que havia dut el PSOE de Felipe González al poder i que, per la forma en què es va gestar, va marcar un punt d’inflexió en el desencís ciutadà amb la classe dirigent sorgida del postfranquisme i alhora, a través d’un actiu moviment contestatari amb la posició governamental respecte l’OTAN, va mostrar les possibilitats de la societat civil d’exercir la protesta en la nova democràcia articulant-se al marge dels grans partits.


Del “no a l’entrada” al “d’entrada, no”

“No queremos que España entre en la Alianza Atllántica por razones de seguridad, porque aumenta nuestro riesgo en caso de una guerra nuclear, porque nos convierte en un país beligerante, condición que hasta ahora no teníamos, porque los objetivos estratégicos de la OTAN son diferentes de los objetivos estratégicos prioritarios de nuestro país” (Felipe González, secretari general del PSOE, al Congrés espanyol, octubre de 1981).

A finals de 1980, el ministre d’Afers Exteriors espanyol, Marcelino Oreja Aguirre, iniciava les negociacions per a l’ingrés de l’Estat espanyol a l’Organtizació del Tractat de l’Atàntic Nord (OTAN). Ho feia de forma molt discreta (només ho va deixar anar en una entrevista al diari El País), i en contra de l’opinió de bona part del seu govern, començant pel mateix president de l’executiu, Adolfo Suárez, que era més aviat partidari de cultivar relacions amb el que en la geopolítica del moment s’anomenaven països no-alineats, fet que mostra clarament la crisi gairebé terminal que vivia la Unió de Centre Democràtic, partit centrista sorgit de les cendres de la classe dirigent del darrer franquisme. També bona part de l’alta nomenclatura militar, molt marcada pel patró ideològic del vell règim, era més afí a l’aïllacionisme pel que fa a les estratègies de defensa.

Des dels acords de 1953, l’Exèrcit estatunidenc es proveïa de tres bases aèries (Morón de la Frontera, Torrejón de Ardoz i Saragossa) i una de naval (Rota), on operava sense cap control polític

El debat era, però, fals en bona part. Des del 1953, quan el règim va signar els primers acords bilaterals de cooperació amb els Estats Units, l’Estat espanyol ja havia quedat alineat de facto amb un dels dos blocs que marcaven l’equilibri geopolític internacional en l’escenari de la guerra freda. Els deu membres fundadors el 1949 de l’OTAN no s’havien atrevit a invitar-hi un antic aliat de Hitler i Mussolini (com si van fer amb un altre règim autoritari, el portuguès), però en virtut dels tractats bilaterals renovats successivament en les dècades següents, Franco esdevenia el “nostre fill de puta” que permetia al Pentagon obrir-li les portes de pas a la Mediterrània. A canvi d’un ajut econòmic de 1.500 milions de dòlars, l’Exèrcit estatunidenc es proveïa de tres bases aèries (Morón de la Frontera, Torrejón de Ardoz i Saragossa) i una de naval (Rota), on operava sense cap mena de control polític. Episodis com el de les bombes nuclears que es van despendre d’un avió B-52 davant de les costes de Palomares (Almeria) el 1966, amb el posterior bany propagandístic del ministre Manuel Fraga, demostren fins a quin punt el franquisme feia de mantell encobridor de les activitats militars dels Estats Units.

El febrer de 1981, Suárez presentava la dimissió al rei. El candidat a succeir-lo, el fins llavors vicepresident Calvo-Sotelo, es va presentar al Congrés amb l’ingrés a l’OTAN com un dels eixos forts de la part de legislatura que li tocaria administrar. Aquell discurs d’investidura ha passat a la història perquè el dia 23, quan es procedia a la votació del nou president, un grup de guàrdies civils dirigits pel tinent coronel Antonio Tejero va interrompre per les armes la sessió. L’intent fallit de cop d’estat va fer segurament que el debat sobre l’aliança militar passés a un segon pla en aquell moment.


L’octubre seguent, el president Calvo-Sotelo va portar formalment la demanda d’adhesió al tractat atlàntic al Congrés, que li va donar el plàcet gràcies als vots favorables del seu partit, la UCD, la Coalición Popular de Fraga, Convergència i Unió i el PNB, entre altres partits més minoritaris. El Partit Comunista i el PSOE s’hi van oposar i els seus líders, Santiago Carrillo i Felipe González, van desplegar vehements discursos advertint dels perills de l’ingrés.

Abans, cap al mes de març, ja havia esclatat el moviment civil de protesta contra l’ingrés, amb una marxa ciutadana des de Madrid fins a la base de Torrejón, amb forta presència de quadres socialistes. En paral·lel, PCE i PSOE van recollir firmes demanant al Govern aturar el procés d’accés a l’OTAN, cadascú pel seu compte, en el cas socialista acompanyant-ho d’una campanya amb mítings i actes arreu del territori i un eslògan que, vist amb la perspectiva del temps, ja era un brillant exercici de comunicació política funambulista: “OTAN, d’entrada no”.


La carta del referèndum

“Hay una clara consciencia de, uno: la alianza altántica no es substituible; dos: el vínculo transatlántico debe de mantenerse. Que hoy alguien plantee seriamente la desaparición de la Alianza Altántica sin ningún esquema alternativo de seguridad y de paz para Europa, la verdad es que me parece intentar olvidar la historia del siglo XX”. (Felipe González, 30 de maig de 1982, declaracions a la Cadena SER).

Coincidint amb l’oficialitat de l’entrada a l’aliança atlàntica, el secretari general socialista feia públic un canvi de discurs nítid respecte les posicions que havia defensat fins aleshores amb relació als pactes militars. Sense entrar en la conveniència d’entrar a l’OTAN o no, sí que es desmarcava explícitament de l’alternativa de la no alineació. S’obria una etapa de doble discurs entre la posició oficial del partit i la del seu principal dirigent. El mateix dia, un comunicat del PSOE qualificava de “barbaritat històrica” i “terrible error” un pas que “convertirà Espanya en una colònia dels Estats Units”.

El mateix dia que es va oficialitzar l’entrada a l’OTAN, un comunicat del PSOE ho qualificava de “barbaritat històrica” i “terrible error” un pas que “convertirà Espanya en una colònia dels Estats Units”

Els arguments del govern ucedista per defensar el trànsit a l’OTAN i combatre unes enquestes que mostraven que només el 13% de la ciutadania hi donava suport, eren quatre. La seva particular carta als reis als nous aliats estratègics passava per: facilitar l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, obtenir ajut en la “lluita contra el terrorisme”, suport en una hipotètica ocupació marroquina de les places africanes de Ceuta i Melilla i facilitar el retorn de la sobirania del Penyal de Gibraltar. Els dos primers es van resoldre de forma més o menys exitosa, encara que el partit ja no en va poder treure rendiment polític (en un any i escaig perdria estrepitosament les eleccions i es dissoldria): el 1986 l’Estat espanyol plantaria la seva estrella a la bandera de la CEE, i a poc a poc ETA aniria perdent els seus santuaris en altres estats europeus. No es pot dir el mateix dels altres dos: un dels punts del Tractat Atlàntic fixa l’excepció d’intervenir en els territoris extracontinentals dels estats europeus, i avui la monarquia alauita encara manté la reivindicació històrica sobre les ciutats de sobirania espanyola, que s’han hagut de mantenir per mitjà de la diplomàcia pròpia. I pel que fa al territori britànic de l’estret, aquesta continua sense qüestionar-se en les agendes internacionals.

Per unificar criteris i amb els fets consumats damunt la taula, el PSOE es va presentar a les eleccions previstes per la tardor de 1982 amb la carta d’un referèndum que preguntés a la ciutadania si volia continuar a l’aliança com un dels seus punts estrella. En aquells comicis, celebrats el 28 d’octubre, la candidatura encapçalada per Felipe González va obtenir més de 10 milions de vots de suport i una abassegadora majoria absoluta impensable avui, amb 202 diputats.


Del “D’entrada, no” al “Sí por el interés de España”

“Todos los países de la Comunidad Económica Europea tienen interés en que España sea socio de la Alianza Atlántica. Compartir el destino con Europa significa también compartirlo en su aventura o desventura de seguridad y de paz” (Felipe Gonzalez, entrevista a TVE, desembre de 1985).

Amb l’arribada al poder, la pantalla del referèndum va haver d’esperar encara el temps suficient perquè el partit hegemònic operés un gir copernicà respecte la postura que fins llavors havia defensat i es presentés a la consulta amb una postura unificada, vencent discrepàncies internes. Uns desacords que es produïen en el mateix executiu, on mentre ministres com el d’Exteriors, Fernando Morán, propugnaven la sortida de l’OTAN, altres com el català Narcís Serra, titular de Defensa, eren partidaris d’oblidar el referèndum i creien en l’entrada definitiva al club militar com un mecanisme de modernització i control polític d’unes forces armades marcades per l’ombra del franquisme i l’involucionisme.


El 1983, González pactava amb el seu grup parlamentari que, mentre el partit seguiria defensant formalment el “no” a l’OTAN, el govern es mantindria neutral. Però aquest parèntesi duraria fins a l’octubre de 1984 quan, al debat sobre l’Estat de la Nació, el president de l’Executiu presentava al Congrés un “Decàleg sobre pau i seguretat” que, bàsicament, desplegava arguments per a la Defensa de la permanència al pacte atlàntic amb una sèrie condicions: enfortir les relacions amb Estats Units, els països europeus i en el marc de la futura Comunitat Europea basades en el principi de defensa; garantir la no nuclearització i que en sòl espanyol no s’hi farien proves nuclears; participar en polítiques de desarmament en fòrums internacionals i utilitzar l’OTAN com un espai per la resolució de la qüestió de Gibraltar, entre altres.

El decàleg va ser tot un pols al partit, que l’acabaria comprant sense regatejar ni un punt. I posaria en marxa el mecanisme del referèndum abans que acabés la legislatura, però que es va haver de retardar encara per dues fites a l’agenda que el feien inconvenient: la visita oficial del president dels Estats Units, Ronald Reagan, a Madrid, el maig de 1985, i l’entrada efectiva de l’Estat espanyol a la Comunitat Europea l’1 de gener de 1986, després de vèncer les reticències franceses.

El gener d’aquell any, el vicepresident del Govern Alfonso Guerra, feia pública la pregunta que se sotmetria a consulta, que ha passat a la història pel cúmul d’ambigüitats i subterfugis que contenia. En primer lloc, en cap cas es mencionava la paraula “OTAN” i s’optava pel terme “Aliança Atlàntica”, de dubtosa validesa jurídica. Després, no es qüestionava en cap cas una hipotètica sortida sinó la permanència al tractat. A sobre, només s’oferia la possibilitat de respondre sobre aquesta permanència “en els termes acordats pel govern de la nació”. No quedava clar, doncs, què havia de votar la part de la ciutadania partidària de romandre a l’OTAN en uns altres termes. De fet, la consulta, a nivell formal, no era de caràcter vinculant, tot i que el mateix president del govern va expressar en diverses ocasions que assumiria “els costos polítics d’un resultat advers”, insinuant una possible dimissió, pròpia o de tot l’executiu. “Qui vulgui votar que no, que pensi abans quina força política gestionarà aquest vot”, va arribar a dir Felipe González en una entrevista prèvia al referèndum.

L’oposició política de dretes liderada per la Coalició Popular de Manuel Fraga, tradicionalment atlantista, va optar per l’estratègia del “com pitjor, millor” i va demanar l’abstenció

Els “termes acordats pel govern de la nació” eren una versió concentrada del decàleg felipista: quedar al marge de l’estructura militar integrada de l’aliança, la prohibició dels arsenals nuclears en territori espanyol i el desmantellament de les bases dels Estats Units. Amb aquesta solució de compromís, l’oposició política de dretes liderada per la Coalició Popular de Fraga, tradicionalment atlantista, va optar per l’estratègia del “com pitjor, millor” i va demanar l’abstenció, amb l’esperança de fer caure el govern socialista amb un resultat advers. El mateix dirigent gallec es va fer filmar treballant al seu despatx el dia de la votació, que es va fer en una jornada laborable. La mateixa postura va defensar a Catalunya el partit de Jordi Pujol, però amb un perfil més aviat baix. I al País Basc, el PNB, oficialment demanava el vot favorable, però alguns dirigents històrics com Carlos Garaikoetxea se’n van desmarcar. 

El PSOE es va quedar sol, doncs, fent campanya pel vot favorable, però ho va fer sense complexos i amb la mateixa intensitat que cinc anys abans havia predicat el “D’entrada, no”. Aquest cop l’eslògan no va ser tan subtil: “Per l’interès d’Espanya, vota sí”.


Del “cuervo ingenuo” a l’”anar-hi anant”

Amb un comunisme molt debilitat per crisis internes (tant al PCE, amb l’expulsió de l’històric Santigago Carrillo, com al PSUC a Catalunya), el pes de la mobilització pel “no” a la permanència a l’OTAN –amb l’excepció de l’esquerra abertzale al País Basc– es va articular al voltant d’un moviment de la societat civil d’ampli espectre, articulat al voltant Plataforma Cívica per la Sortida de l’OTAN, on s’hi aplegaven des de grups de l’extrema esquerra, col·lectius pacifistes, el moviment dels insubmisos al servei militar que aleshores començava a gestar-se, a banda d’entitats veïnals, ecologistes i d’altra naturalesa. Les marxes sobre les bases nord-americanes, les cadenes humanes, les festes reivindicatives i tota mena d’accions reivindicatives van ser una constant d’aquells anys. A Catalunya, la mobilització va viure una articulació pròpia, de caràcter marcadament antimilitarista i neutralista, a través de la Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals (CDDT) i els anomenats Comitès Anti-OTAN.

Una butlleta pel no amb la laberíntica pregunta que es va adreçar a la ciutadania espanyola

Igual com passaria una quinzena d’anys més tard amb l’àmplia contestació a l’ocupació occidental de l’Iraq i Afganistan, molta gent de la cultura i l’espectacle es va mullar al costat del moviment antiotan. L’escriptor andalús Antonio Gala es va posar al capdavant de la Plataforma Cívica per la Sortida de l’OTAN, en un rol d’activista que xocava amb el seu perfil públic conegut fins aleshores. El cantautor català Lluís Llach va presentar una demanda contra Felipe González en un jutjat de Madrid per incompliment d’un compromís electoral, que va ser desestimada per manca de marc jurídic aplicable: Llach, en presentar la iniciativa, va confessar haver votat socialista el 1982 i lamentava haver cantat en un acte del partit en el marc de la campanya “OTAN, d’entrada no”.

La cançó protesta, endormiscada per l’acta de defunció del règim franquista, va viure una efímera reviscolada rere l’esperó de l’intens debat social atlantista. El madrileny Javier Crahe -que aleshores solia actuar amb una estrella emergent de la cançó espanyola, Joaquín Sabina– satiritzava a “Cuervo ingenuo” la transmutació viperina del relat del líder socialista sota l’influx de l’eròtica del poder, tant en la qüestió de la geoestratègia militar com en altres carpetes de l’agenda política, com la destrucció de llocs de treball públics amb l’anomenada reconversió industrial, o l’increment de la repressió a la dissidència. L’aragonès José Antonio Labordeta (anys avenir diputat al Congrés per la Chunta Aragonesista) formulava a “Desobediencia civil” un esperpèntic manifest neutralista –”porque yo no quiero morir, ni en Varsovia ni en la OTAN”– amarat d’esperit apàtrida i un palpable desencant amb les classes polítiques dirigents de la transició. Però curiosament, el pragmatisme socialista amb la qüestió de l’OTAN també va trobar alguna curiosa adhesió en l’àmbit sempre subtil de la cançó satírica. A “El baion de l’OTAN” el trio humorístic català La Trinca, sota les formes escapistes d’una melodia estiuenca i una tonada que faria fortuna –”i l’OTAN? anar-hi anant…”– que no quedava clar si era crític o justificatiu amb la postura governamental, sí que llançava un nítid advertiment als sectors partidaris de la no alineació: “que un botó no costa gaire d’apretar, tot plegat pot fotre un pet com un aglà; i a qui estigui al mig i sense botons, l’embotonaran pels quatre cantons”.


Del “sí” pels pèls a l’autocrítica tardana

“El referéndo fue un error serio, muy serio. A los ciudadanos no se les debe preguntar si quieren o no quieren estar en un pacto militar. Eso se lleva a los programas y se decide en las elecciones”. (Felipe González, expresident del Govern, declaracions a TVE, 2008).

El referèndum celebrat el 12 de març de 1986 es va saldar amb una participació molt baixa pels estàndards de l’època (un 59,4%) i una victòria exsangüe de la proposta del govern felipista, que va revertir la tendència a la victòria del no que havien apuntat totes les enquestes (56% pel sí, 43% pel no, 6% de vots en blanc). Molt significatius, però, van ser les comunitats autònomes on el rebuig a la pregunta es va imposar: la basca (amb un contundent 67% de nos), la navarresa (56%), la Canària (53%) i Catalunya (53%). El cas català va ser observat amb lupa perquè en aquell moment era un feu de vot del PSC, si més no en les eleccions generals i municipals, clau en totes les victòries electorals socialistes d’aquells anys. En les autonomies on ja governava la dreta (com les Illes, Galícia o Castella i Lleó), el sí es va imposar clarament.

Significatives van ser les victòries del no a la comunitat autònoma basca per la seva contundència (un 67%) i a Catalunya, aleshores un feu de vots socialista

El govern socialista en sortiria amb la imatge tocada, però a les eleccions celebrades l’octubre següent, tot i perdre una vintena d’escons i quasi un milió de vots, revalidaria la majoria absoluta. Però la factura de la consulta fou més cara per a la seva oposició a dreta i esquerra. La Coalició Popular de Fraga es fracturaria poc després amb la sortida del democratacristià Partit Demòcrata Popular, que era partidari de demanar el vot pel sí, i l’històric líder faria un pas enrere de la presidència l’any següent. I l’intent de refundar l’espai comunista amb l’aparició de les més transversals marques Esquerra Unida (sorgida en bona part de les cendres de la Plataforma Cívica contra l’OTAN) i Iniciativa per Catalunya, no serviria per abandonar la residualitat electoral: 7 diputades en les eleccions a Corts del 1986.

Les condicions marcades per la pregunta del referèndum per apuntalar la continuïtat de l’Estat espanyol a l’OTAN s’anirien incomplint totes en els anys a venir. El 1997, el govern de José María Aznar decidia la plena integració en el comandament militar de l’organització multilateral; abans, però, el 1995, un exministre socialista, Javier Solana, ja n’havia estat nomenat secretari general, és a dir, el màxim responsable civil.  Els Estats Units van deixar d’usar les bases de Torrejón i Saragossa el 1992 però a les de Morón i Rota i segueixen sent operatius, amb una gestió conjunta amb l’exèrcit i l’armada espanyola. Sobre l’armament atòmic, l’Estat, fent front comú amb els seus socis de l’OTAN, s’ha negat a firmar el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears impulsat per l’ONU l’any 2017.

Vint-i-dos anys després del referèndum, Felipe González, admetia la frivolitat d’haver traslladat a la ciutadania una decisió que, en el fons, ja havia estat decidida tant per la llei de fets consumats com els designis de la geoestratègia internacional, i no tenia possibilitat de revertir-se. Mai ha admès, però, un error previ, sense el qual no es pot entendre aquest: la manca de gosadia per presentar-se a les eleccions de 1982 amb una posició clara sobre la vinculació futura amb l’OTAN, per por de perdre una bona bossa de vots, i treure’s de la màniga l’artifici del referèndum com un truc de màgia per guanyar temps.




Autor font: Directa.cat