Octubre 11, 2021
Per Direta
149 vistes


Etimològicament, el concepte de llar prové de la idea del foc que pren a un espai i el converteix en un lloc, en casa. Així, el naixement de la tècnica mitjançant l’ús del foc, el regal de Prometeu, donà pas a un moment humanitzador clau: el foc començà a il·luminar els interiors, a fer-los compatibles amb la vida en comú, a calfar-los i generar confort i espais d’intimitat. A oferir recer als seus habitants. La casa és, per tant, un element central que fa de l’humà més humà i del món un infinit amb centre.

Estos dies s’anuncia, a l’Estat, una nova llei d’habitatge. Pel que ens volen contar, pareix que ve a posar límits a un mercat que defineix els estatges de qualsevol manera excepte com un factor d’humanitat. Este bé, què és imprescindible per a constituir-nos com a persones en comunitat, té hui la consideració de mercaderia. Això deshumanitza a qui no pot accedir-hi pels preus, però també a qui no pot gaudir en condicions de dignitat el seu habitatge. Sembla que els interessos econòmics sempre van davant de les seues necessitats. Una casa que no atorga recer, ni abraça, ni genera intimitat no és una llar, és un mer refugi. Una que, en lloc de ser teixit, està feta de la gelor que transmeten els comptes bancaris és, més bé, una cel·la.

La llei neix desenfocada. No es tracta de regular el mercat, de limitar-ho, sinó d’entendre i situar la llar com a un element central en la configuració de les persones, de les ciutats i de les comunitats

La nomenada normativa segur que, en algun grau, influeix de manera positiva. Les regulacions que es comenten, encara que no destinades a tots els propietaris d’immobles perquè es dirigeixen a grans, molt grans, tenidors, podrien ajudar un poc. Deu propietats, que no deu llars, són moltes en un món que és finit i en què la major part només en té una o cap. Però en qualsevol cas, les grans empreses i els que les aterren geogràficament, les immobiliàries, tenen un pes fonamental en la creació de la consciència col·lectiva. Qui pensa que no pujar les rendes de la seua propietat suposa “perdre diners”, ho pensa perquè estos intel·lectuals orgànics del capitalisme, segons el concepte gramscià, han fet un treball previ per a fer de la qüestió residencial, un negoci. Baixar els seus beneficis potser limite també les pretensions de qui no té tantíssims habitatges amb els quals fer diners. Això sí, la contenció la podran sentir els habitants de les grans ciutats, ja veurem quants i de quantes d’elles.

També hi ha altres mesures. Inexplicables baixades d’impostos, interessants obligacions urbanístiques i unes ajudes directes, que és probable calfen les voluntats d’aquells que desitgen més beneficis derivats d’una inscripció al registre de la propietat. Però, nogensmenys, la llei neix desenfocada. No es tracta de regular el mercat, de limitar-ho, sinó d’entendre i situar la llar com un element central en la configuració de les persones, de les ciutats i de les comunitats. És abandonar la construcció social que converteix la nostra vida en una mercaderia, i això no ho treballa la llei. Almenys, esta llei.

Al mateix temps que es parla d’això, una ombra d’un fluid fosc i viscos promet espessir la vida al barri de Sant Antoni, a La Saïdia. Fa uns mesos es va anunciar que aterraria, i terroritzaria, un enorme complex turístic. Per una banda, escoltem els legítims laments de les veïnes que habiten més prop del fantasma, que es farà monstre si ningú l’evita. Els furtaran la llum i perdran una il·luminació que ja sabem que esdevé clau per a generar vida. Per l’altra, els dolors del barri en el seu conjunt que, amb un ull posat en altres zones de la ciutat, no vol resignar-se a què la tenda del cantó, part de la seua quotidianitat, es convertisca en un negoci amb cartells en anglés i insultants “aigües de València”.

No queda altra que disputar i guanyar el dret a la ciutat per als que l’habiten. El de les classes populars que no pretenen generar plusvàlues ni cap rendiment econòmic més enllà del que isca de les seues pròpies mans

Fa temps que la bona gent que participa en l’assemblea del barri, La Saïdia Comuna d’EntreBarris, s’ha entossudit a generar vida popular al carrer. Orientades per la convicció que és una bona eina per desmercantilitzar un poc, un mil·límetre, la mercantilització de les ciutats. Reapropiar-se dels carrers per oferir-los a la vida. Expulsar els habitatges de les dinàmiques del capitalisme per fer-los llars. En fi, disputar el dret a la ciutat de les persones que l’habiten, en contra dels interessos de qui la posen en venda. La possibilitat de configurar els nostres hàbitats orientats a la vida quotidiana i no a l’esdeveniment del particular. Just el contrari que suposarà este complex, que sacrificarà la proximitat de les relacions per la distància dels vols xàrter. En les últimes setmanes, molta gent s’apropa a les assemblees per veure com es pot fer per a aturar el perill del turisme, fet projecte hoteler. El dissabte 16 s’ha convocat una assemblea veïnal què ja ha rebut suport des de molts àmbits del barri. La vida contra l’hotel.

Quan s’encetà el camí de la tècnica, una de les seues primeres conseqüències va ser la possibilitat de fer del refugi un espai d’humanitat i humanitzat, una llar. Hui, el monstre del mercat posa això en risc. Degluteix la comunitat al ritme que s’apropia de les cases d’algú, vomita incertesa i desenfoca el món. Fins quan haurem de celebrar una llei que només posa algun límit a esta insaciable fam, però que no deixa d’atorgar el valor de mercaderia al nostre hàbitat? En quin punt es va decidir que la introducció d’un element que ha de canviar de dalt a baix la singularitat d’un barri no s’ha de configurar a partir de la voluntat del mateix? No queda altra que disputar i guanyar el dret a la ciutat per als que l’habiten. El de les classes populars que no pretenen generar plusvàlues ni cap rendiment econòmic més enllà del que isca de les seues pròpies mans.




Autor font: Directa.cat