Setembre 19, 2022
Per Direta
35 vistes

Begís, Toràs, Sacanyet, Teresa, Andilla, les Alcubles, Beniaia, Benimassot, la Carroja, Pego, Benialí, Benirrama… Són alguns dels pobles que s’han vist directament, o indirecta, afectats pels dos dels incendis que, a l’estiu, han arrasat amb bona part del País Valencià. La naturalesa paga els excessos que provoca l’acceleració capitalista. Paradoxalment, el drama no ha anat a més i s’han pogut salvar, per mil·límetres, espais d’increïble valor com el parc natural de la Calderona i la Serra d’Espadà, gràcies a les accions que són més humanes, com són les de cuidar amb el cos i les de crear amb les mans. Les dels bombers que pogueren endarrerir l’avanç inexorable de les flames fins a l’aparició oportuna de la pluja. Naturalesa, cos, manufactura.

Entre la destrossa, hem pogut veure imatges molt doloroses. La de paisatges que la nostra generació mai no tornarà a viure com hi eren. Llocs que seran record i, amb un poc de sort i si la crisi ecològica ho permet, un futur llunyà. La d’històries de gent desplaçada temporalment, que hagué de fugir de les seues cases i terres sense saber que trobarien en regressar. I això per al cas que hi haguera alguna cosa a la qual regressar després del pas del foc. Hem sentit parlar, també, d’errades de coordinació, d’insuficiència de mitjans, de trens que caminaven cap a l’infern, de dones maquinistes que salvaren vides i de dones policies que arriscaren altres en un sobre excés de protagonisme.

És cert que el canvi climàtic es produeix per l’acció humana, però no és el fet humà el que és terrorífic, el terror és el capital i la seua dinàmica d’un progrés infinit

Però també hem vist actes d’enorme humilitat i senzillesa carregats d’humanitat. Ens han contat com els desplaçats trobaren la solidaritat en els pobles que els reberen. Com moltes es pogueren allotjar en cases de coneguts i com, estos, els cuidaren amb l’estima que atorga la fraternitat que es crea entre les que calcen les mateixes sabates. Ens hem trobat amb imatges de bombers i brigadistes forestals amb la cara ensutjada; tacats per mirar als ulls la devastació de l’incendi. Vist com alimentaven a animals deshidratats que trobaven en eixes mans enguantades un poc d’afecte. No són herois, són treballadors que han de lluitar, any enrere any, pels seus drets laborals, per una estabilitat que els ajude a viure amb dignitat, per un material suficient que els ajude a fer millor la seua feina i que els protegisca la vida. Són gent que fan del món un lloc més humà, més de la quotidianitat i no tant de la història. És cert que el canvi climàtic es produeix per l’acció humana, però no és el fet humà el que és terrorífic, el terror és el capital i la seua dinàmica d’un progrés infinit.

Ara que falten algunes hores perquè arribe la tardor, si és que encara podem parlar d’estacions més enllà de l’estiu i l’hivern, hauríem d’aturar el pas i repensar com, cada any, el període estival se’n va un poquet més de les mans. Cada volta tot més alineat cap al turisme i, per tant, més massificació. Pocs racons se salven ja de la molt visible mà del mercat que emmalalteix els cossos, els arbres, la terra, els rius, l’aire. Poca vida queda ja fora dels camins que marquen el ritme frenètic del consum i la mercaderia. Si la història cada volta se separa més de la carn, si s’accelera any rere any, no tenim més remei que recuperar l’antiga proclama de Walter Benjamin i cercar el fre de mà que ature el pas desenfrenat del progrés històric.

De situacions que reflecteixen la deshumanització anem sobrades. Un bon exemple, a València, és el cas de l’edifici de Caixers. Hem vist estos dies com els mecanismes de l’Estat es retorcien per poder complir una ordre judicial insensata. Antiavalots i comissions judicials, en diferents intents i en hores intempestives, s’exerciren a fons per poder evitar els mecanismes d’autodefensa popular. Tot per defensar els interessos d’uns fons d’inversió especulatius. La defensa del capital per damunt del veïnat i de les seues necessitats com a barri, el de Ciutat Vella, que es dessagna a cada veïna que perd. Si un antropòleg d’una societat no capitalista, és a dir, humana, observara els successos, conclouria amb tota seguretat que som una societat embogida. De la llei, que hauria de ser un mecanisme que protegira als febles, s’ha apropiat el capital. Dels budells de la gent, també.

Si la història cada volta se separa més de la carn, si s’accelera any rere any, no tenim més remei que recuperar l’antiga proclama de Walter Benjamin i cercar el fre de mà que ature el pas desenfrenat del progrés històric

Per sort, trobem també moltes respostes que ens mantenen lligats al que ens fa humans. Entre altres, la de la mateixa gent de l’edifici que han omplit de vida la zona i què, estos dies, han donat un bon exemple de dignitat. Més de tres anys de resistència contra l’acumulació del capital a la ciutat. La bona notícia és que, en lloc d’una trinxera des de la qual defensar-se, s’ha construït un punt des del qual començar a manufacturar el món. Un recer que pot ajudar en la creació d’un teixit que és fonamental per a la reapropiació del temps. Una estructura popular que ho té clar, cal alentir el món per a poder recuperar-lo. Cal accionar el fre del qual parlava Benjamin.

Per fer-ho s’ha d’aconseguir encreuar els camins de la gent que crea i cuida. Són bons exemples els dels bombers que, protegint-lo, fan món, i els de la gent de Caixers que ajuden amb i des de la seua carn, a mantenir vital un barri que el mercat fa temps començà a deglutir. Però d’ells podem trobar-ne molts més. L’ecosistema cooperatiu, les assemblees de barri, els col·lectius de reflexió i pensament, o els espais i centres populars. Si és ben cert que hui l’excés de velocitat ho atrofia tot, què vivim temps foscos i complicats; la resposta no està tan llunyana com podria semblar. La podem veure als actes ingenus i quotidians que es rebel·len contra la inexorabilitat del fi dels temps que decretà Fukuyuma. Els tenim a l’acte de mantenir neta la roba d’una filla, d’alimentar un animal que fuig del foc, o d’emplenar de vida el cor d’una ciutat. Cal eixa mirada per a teixir i organitzar, des de l’horitzontalitat, una resposta a tot el que és roín al món. Que siga capaç de crear a partir del que volem conservar per, així, tornar a encantar un món què, a poc a poc, es queda sense aire.




Autor font: Directa.cat