Juny 20, 2022
Per Direta
203 vistes

En aquests moments, hi ha més de 100 milions de persones al món que s’han hagut de desplaçar forçosament dels seus territoris a causa de la violència i la vulneració de drets humans, segons ACNUR. La xifra s’ha duplicat en els darrers deu anys. Més de la meitat dels desplaçaments succeeixen dins d’un mateix país, els estats amb més desplaçament intern són Síria, Colòmbia i l’Afganistan i el 41% del total de desplaçats són nens i nenes. D’aquests 100 milions, 6,5 han fugit d’Ucraïna i al voltant de 3 ho han fet des de l’Afganistan. Aproximadament 200.000 persones d’aquestes dues nacionalitats han arribat a l’Estat espanyol.


Fugir de les bombes russes

Daria Klymovich és advocada i va néixer a Ucraïna fa 32 anys. Vivia a Kíev amb el seu marit i dues filles d’un i cinc anys quan Rússia va envair violentament el seu país. Casualment, el dia 24 de febrer tenien un vol comprat per viatjar a l’Estat espanyol a visitar la seva germana, qui va fugir d’Ucraïna a causa d’una violència de menor intensitat, però causada pel mateix conflicte que ha esclatat actualment, i viu a Rubí fa més de set anys. El matí d’aquell dijous 24, el seu marit la va despertar alarmat, “la guerra ha començat, han bombardejat els aeroports militars i civils”, li va dir. El seu vol mai es va enlairar. La sorpresa i el xoc van durar diverses hores, “per més que ens havien advertit des dels mitjans de comunicació i havien aconsellat tenir una maleta llesta, jo mai vaig pensar que realment pogués passar”, assegura Klymovich.

Van resistir per uns dies a la ciutat, “pensàvem que en dos o tres dies s’acabaria, a més, el trànsit fins a la frontera amb Europa era de quatre dies, massa per viatjar amb les nenes”, explica entre nervis. Però l’escassetat d’aliments i benzina els va alarmar i van decidir viatjar amb cotxe fins a un poble proper a Polònia, on van passar uns dies fins a decidir finalment sortir del país. La llei marcial va separar la família: “no van deixar passar el meu marit a la frontera. La meva filla de cinc anys plorava. Va ser molt dur perquè no sabia quan tornaríem a veure’ns”, explica la jove refugiada. Afortunadament, la família tenia alguns estalvis. La seva mare va viatjar amb les dues nenes amb avió fins a Barcelona i el seu pare i Daria Klymovich van travessar Europa amb cotxe fins a trobar-les amb la seva germana a Rubí. Altres famílies han hagut de passar més dies i fins i tot setmanes a Polònia abans d’aconseguir arribar a l’Estat, on abans de la guerra ja residien un mínim de 110.000 ucraïneses, que ara intenten acollir familiars i amics que escapen de les bombes russes.

Klymovich i els seus pares ja tenen residència i permís de treball. Una situació excepcional que s’ha donat gràcies a una directiva europea de 2001 que s’ha aplicat per primera vegada amb la guerra d’Ucraïna

Quatre mesos sense veure el seu marit després, Klymovich i els seus pares ja tenen residència i permís de treball. Una situació excepcional que s’ha donat gràcies a una directiva europea de 2001 que s’ha aplicat per primera vegada amb la guerra d’Ucraïna i que concedeix automàticament dret a residir i treballar a tot el territori europeu a, teòricament, totes les persones que fugin d’aquest país, incloses les migrants que vivien a Ucraïna. “És una directiva que es pot activar en qualsevol cas i en qualsevol moment, és una qüestió de voluntat dels estats fer-ho”, assegura Arantza Chacón, directora de Zehar, l’organització de referència al País Basc en atenció a persones refugiades. “Des de les entitats creiem que no s’havia fet fins ara perquè mai no havia tocat tan a prop i el que no ens apel·la de prop no es resol tan de pressa”, afegeix. Daria Klymovich va presentar la documentació a l’oficina d’estrangeria de Barcelona el 15 de març i el 30 de maig ja tenia la targeta d’identitat que podrà fer servir durant un mínim de dos anys.


Fugir de la violència patriarcal taliban

El 10 d’agost del 2021, el marit de Hila AhmadZai va ser assassinat pels talibans a Kunduz, la província més al nord de l’Afganistan, a pocs quilòmetres de la frontera amb Tadjikistan. Els seus quatre fills quedaven orfes de pare i la seva família política la va obligar a casar-se amb el germà del marit. Per negar-s’hi, “els meus sogres em van torturar físicament, el meu cunyat es va quedar amb les propietats i l’empresa del meu marit, va ser molt difícil”, explica AhmadZai. No va tenir altre remei que fugir. El 18 d’octubre va sortir de la seva terra cap a Kabul amb els quatre petits, on una amiga li havia parlat d’un safe place, un lloc segur per a dones soles. “Quan jo hi vaig ser, els talibans no l’havien detectat. Ara no sé si encara funciona, però hi continua havent moltes dones torturades pels seus marits, per les seves famílies, pels talibans…”, explica preocupada.

En una habitació sense ventilador d’un centre d’acollida de Barcelona, l’afganesa amb el seu fill menor espera. Encara li queden diversos mesos fins a assolir una cita prèvia per demanar asil

Va aconseguir sortir cap al Pakistan el dia 9 de desembre, gràcies a un visat mèdic el dia 9 de desembre. I en aquell moment de l’odissea, va entrar en joc People Help, un petit col·lectiu de dones catalanes solidàries del que forma part l’advocada Silvia Sala, membre de l’equip sociojurídic de la Fundació FICAT, especialitzada en assessorament jurídic a persones vulnerables. “Nosaltres les ajudem a arribar a Espanya gràcies a l’article 38 de la Llei d’Asil, que segons ens va dir la cònsol espanyola de l’Afganistan que ara està situada al Pakistan, és la primera vegada que es fa servir”, explica Sala. Aquest article possibilita que persones que no es trobin al seu país i demostrin que hi ha un perill per a la seva integritat física si hi tornen, puguin sol·licitar a l’ambaixada espanyola un trasllat a l’estat espanyol per procedir a sol·licitar asil. L’advocada explica que han pogut portar persones afganeses “sobretot des del Pakistan, però també des de l’Iran, l’Iraq i també sabem que alguns han sol·licitat trasllat des de Moscou”.

Després de quatre mesos d’intents, AhmadZai va aconseguir la seva entrevista amb l’ambaixada espanyola al Pakistan el 19 de maig. “Van acceptar el meu cas i em van donar una visa humanitària i un vol a Barcelona per l’11 de juny”, relata, encara sorpresa. Amb els quatre nens i una escala de 21 hores a Dubai, va arribar a l’aeroport on l’esperava l’advocada Sala i un equip de la Creu Roja. En una habitació sense ventilador d’un centre d’acollida de Barcelona que comparteix amb el seu fill menor Mubashir, l’afganesa espera. I encara li queden diversos mesos fins a assolir el primer pas: una cita prèvia per demanar asil.


El drama de les cites prèvies

“El gran drama dels sol·licitants d’asil des de fa temps és que no hi ha cites prèvies a l’oficina d’asil. Fins i tot s’han creat màfies que les venen”, denuncia Silvia Sala. La directora de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), Estel·la Pareja, ho detalla encara més: “estan pagant entre 60 i 300 euros per una cita prèvia, és molt greu”. “Els ucraïnesos van per una via ràpida diferent pel seu règim especial i als afganesos generalment la Creu Roja els aconsegueix la cita prèvia que es dona per a tres mesos després”, explica l’advocada de FICAT. Però una persona d’Hondures o Palestina, que no sigui beneficiària de la Creu Roja i que vulgui sol·licitar asil, ha de lluitar durant mesos i probablement acabar pagant molts diners per a la butxaca d’un migrant del sud global que acaba d’arribar a Europa, per aconseguir la impossible cita prèvia.

“Amb els mecanismes de finestreta única activats amb Ucraïna s’ha demostrat que quan es vol, es pot. No és un tema tècnic ni econòmic, ja no poden posar excuses”, denuncia Estel·la Pareja

El resultat és que, malgrat que AhmadZai i Klymovich provenen de països no europeus protagonistes d’una emergència migratòria mediatitzada –sense esmentar emergències silenciades, com la del Iemen o la del Sudan del Sud–, l’acollida a l’Estat espanyol no és la mateixa. “Amb els mecanismes de finestreta única activats amb Ucraïna s’ha demostrat que quan es vol, es pot. No és un tema tècnic ni econòmic, ja no poden posar excuses”, denuncia Estel·la Pareja. Contundent i clara, la directora del CCAR subratlla que l’altra cara de la moneda d’aquest dispositiu d’emergència especial ha estat “que el sistema ordinari d’acollida, que ja era lent i rígid, ha patit una manca de recursos perquè l’administració s’ha bolcat en la situació de les persones d’Ucraïna: a Barcelona i Tarragona la gent triga sis o set mesos en poder demanar una cita prèvia”.

I després de l’odissea per aconseguir-la, arriba la fase següent que de vegades inclou obstacles i revictimització, com els que ha patit Saad Omar, refugiat de Palestina. El 5 de setembre del 2019, Omar va aconseguir fer la seva entrevista a Sevilla, on havia arribat. Sis mesos després, va poder començar a treballar i ho va fer a Barcelona, ​​on va trobar feina. Tot seguit, va topar amb molts problemes amb el sistema estatal d’acollida que el van fer tornar a Sevilla i haver d’entrar en un centre de refugiades. “Les condicions eren molt dures, no es podia sortir, ho havia de justificar tot. Per a mi va ser com una presó, perquè no vaig poder viure com volia”, explica el refugiat, qui ja va passar diversos anys a la presó per defensar els drets del poble palestí. Tres anys després de sol·licitar asil, Saad Omar encara no té una resolució per al seu cas. Avui viu temporalment a Cal Cases, un projecte de convivència comunitària cooperativa situat al Bages, que s’estrena donant aixopluc a persones refugiades.


El drama de les denegacions

Així doncs, l’activació de la directiva europea 55/2001 fa que Daria Klymovich, com les 120.000 persones ucraïneses que han arribat a l’Estat espanyol des del febrer, aconsegueixin evitar la llarga espera de fins a tres anys i la densa burocràcia per la que passen altres persones que fugen dels seus països per aconseguir protecció internacional. A més, l’espera acaba amb denegació en el 95% de les sol·licitants i, per tant, amb la sortida del país o romandre a l’Estat espanyol de manera irregular, passant per la llarga travessia -un mínim de tres anys d’irregularitat- que la llei d’estrangeria imposa per esdevenir resident espanyol per la via de l’arrelament.

És el cas de la colombiana exiliada el 2019, Dominga Abadía, a qui la Comissió Interministerial d’Asil i Refugi va denegar la sol·licitud, malgrat presentar documents oficials de la Unitat de Víctimes del seu país que demostren que va ser desplaçada forçosament de Buenaventura per actors armats. Ella i 18.613 colombians més van rebre la denegació el 2021, any en què es van registrar 11.567 noves sol·licituds d’asil d’aquesta mateixa nacionalitat. “Però jo al meu país no puc tornar perquè cada dia està més complicat”, lamenta Abadía. “Colòmbia és el segon país amb més sol·licituds i, no obstant això, el 94% són rebutjades, cosa molt significativa sabent que allà s’estan assassinant defensors de drets humans gairebé diàriament”, denuncia Arantza Chacón.

Els sol·licitants d’asil de Veneçuela tenen un règim especial que els concedeix automàticament un permís de residència i treball d’un any per raons humanitàries

El primer és Veneçuela, però els sol·licitants d’asil també tenen un règim especial que els concedeix automàticament un permís de residència i treball d’un any per raons humanitàries. Aquest tracte també va ser “un acord polític que donava resposta a la situació d’emergència que vivia el país i que es va considerar que requeria raons humanitàries. Reitero que es va decidir des d’un àmbit polític, no jurídic”, assevera Chacón. L’advocada de la Fundació FICAT veu l’arrel del col·lapse del sistema d’asil en la naturalesa de la Llei d’estrangeria espanyola: “el sistema d’estrangeria et diu que en arribar aquí has de passar tres anys sense documentació i trobar un contracte de treball per poder demanar un permís de residència. Aleshores, hi ha gent que agafa la via de l’asil, que en sis mesos et permet treballar”. Una explicació lògica que no exclou que totes les persones que sol·liciten asil fugin d’algun tipus de violència, sigui la que exerceixen les maras, les dissidències de les FARC, els talibans, el sistema capitalista colonial o el patriarcat.

I tot això sense parlar de les violències que les persones refugiades es troben en arribar a l’Estat espanyol fruit del racisme estructural present a la majoria de societats i que sovint no els permet llogar una casa, trobar feina o passejar pel carrer sense ser víctima d’una identificació policial per perfil racial. “Els mitjans de comunicació tenen un rol fonamental”, assegura Estel·la Pareja, “han de deixar de criminalitzar i mostrar la migració i les persones refugiades com un problema, i començar a explicar l’origen, les causes, el perquè de tantes persones desplaçades forçosament: el nostre model de vida, la nostra qualitat de vida i el sistema depredador en què vivim”, assevera.


Directiva europea per a totes

Totes les entitats consultades en aquest reportatge, que moltes vegades demostren estar fent la feina que haurien de fer les administracions públiques, denuncien haver exigit a l’Estat espanyol que la directiva europea 55/2001 s’apliqués a emergències migratòries anteriors a la d’Ucraïna, “perquè estem parlant de drets de les persones i no de qüestions polítiques”, explica la directora de Zehar. Però mai no es va donar el cas. “Hi ha una lectura crítica que hem de fer amb totes les eines que utilitza la Unió Europea perquè veiem com s’externalitzen fronteres, com s’utilitzen persones refugiades com a moneda de canvi i en funció del que m’apel·la més o menys, genero una classe o una altra de persones refugiades”, sentencia Chacón.

“Nosaltres celebrem que aquest mecanisme s’hagi activat vint anys després de la seva entrada en vigor, perquè això obre un precedent. Ara demanem que aquesta possibilitat s’obri a totes les persones que fugen de la violència sense cap distinció d’origen, raça o gènere”, afegeix la directora de CCAR. “Imagina les persones que haguessin salvat la seva vida, si s’hagués aplicat aquesta directiva abans”, somia Pareja. “Les que van morir l’estiu del 2015 durant la seva travessia des de Síria, les que van patir les condicions infames dels camps de Lesbos”, continua. Estel·la Pareja acaba definint com hauria de ser un sistema d’acollida digne: “acollida ha de ser donar la benvinguda, sentir-se abraçades per la societat fugint de sistemes assistencialistes i paternalistes. Acollida ha de ser un procés de restitució de drets perquè les víctimes passin a ser supervivents i després persones resilients”.




Autor font: Directa.cat