Gener 21, 2022
Per Direta
307 vistes

Lo nom pot fer o pot no fer la cosa, encara que la dita afirmi que no. Hi ha noms que segons lo seu gènere tenen significats diferents. Significats emparentats, però amb connotacions que poden ser oposades. Una trencadissa és una acció destructora, i també un escampall dels bocins d’un objecte que s’ha esmicolat. Un trencadís és un element constructiu, fet del mosaic dels bocins de trencadisses diverses. Sense trencadisses prèvies no hi ha trencadís. I, també, un trencadís convoca varietat, si no, seria una reconstrucció del mateix objecte, amb cicatrius més o menys fondes i mancances poc o molt vistoses.

Les trencadisses de tota mena, els esmicolaments de les certeses, de les quotidianitats, dels plans i dels projectes, en aquests moments que vivim s’han convertit en una mena de constant que mos acompanya cada dia i que, com un ca fidel, mos segueix a tota hora i pertot. Les que podem viure en la mateixa pell, carn i ànima. I les que fan estralls al nostre voltant i en cada banda de l’horitzó proper o llunyà. Una trencadissa que evidencia la fragilitat d’un món que, aquí, es volia presentar com a estable, amable i tot. Un món bastit amb uns fonaments gairebé indiscutibles perquè les certeses de la ciència i la tecnologia avalaven el model que al damunt s’hi anava edificant des de fa anys i panys.

Les trencadisses de tota mena, els esmicolaments de les certeses, de les quotidianitats, dels plans i dels projectes, en aquests moments que vivim s’han convertit en una mena de constant

Certeses que s’han erigit en els nous dogmes de la nova fe que cal practicar, per contrarestar els neguits que incerteses i dubtes generen en una societat que ha fet de l’estruç lo seu animal de capçalera, a l’hora de fer front a tot allò de desplaent que la vida mos plantifica al davant. I a tot allò altre que la mateixa vida s’inventa per no morir en l’intent de ser alguna cosa més que una ànima en pena, una dada en una estadística o un peó d’un escaquer que mai no podrà avançar de cantell, ni retrocedir si vol.

La fragilitat, que ja hi era i que aquesta falsa doctrina i la seua pràctica massiva han anat augmentant, ara desborda per totes les costures i repunts i provoca aquesta allau de trencadisses que converteixen los nostres espais físics i mentals en un muntanyam de trossos de tot i de res que ens desassossega i aclapara.

La fragilitat i la trencadissa, però, poden ser llavor de vida. No d’una qualsevol, sinó d’aquesta que dèiem ara, que es nega a seguir segons quina mena de fatalismes i a abraçar segons quines fes de manera acrítica i cega. I les incerteses i els dubtes són lo motor per sacsar-ho tot plegat i extraure’n bons fonaments i bells trencadissos. La barreja dels petits bocins, la menudalla dels tots que foren, són, de fet, la matèria més ferma de fonaments sòlids –que no vol dir rígids– sobre els quals bastir vides i cases més habitables. Lo valor d’allò petit o aparentment incomplet rau, precisament, en la seua capacitat associativa, en lo seu potencial cooperatiu que li ve de la seua mateixa petitesa i suposada insignificança. És aquest batibull que, ben trenat, pot acabar fent un trencadís preciós. És la importància decisiva dels amuntegaments de les pedres del reble, que cusen los marges pel darrere i aguanten les pedres grans i vistoses de la cara. Són los sediments fets de tots los pòsits que un riu lliure aporta, allò que crea i alimenta un delta. Totes aquestes obres fetes a partir del maremàgnum harmonitzat, de retruc, mos nodreixen a naltros. Lo cos i l’esperit.

Lo valor d’allò petit o aparentment incomplet rau, precisament, en la seua capacitat associativa, en lo seu potencial cooperatiu que li ve de la seua mateixa petitesa i suposada insignificança

Tot això, anava fent solatge de manera gens racional mentre passejàvem per la Barra del Trabucador i jo m’entretenia a mirar les rastelleres de diminutes petxines que s’aferren a l’arena fina, feta de granets més diminuts encara que confegeixen, uns i altres i uns altres més encara, aquell bocí de terra prima i llarga que la mar acarona o envesteix a banda i banda. Caminava amb colla, com us estol d’aquell bé de déu d’aus errants o sedentàries que de l’aigua i el cel estant mos miraven mirar-les.

Un solatge que encabat, un cop a casa, mentre remenes imatges i repasses hores, a poc a poc aflora a la superfície de nou, i entens que en aquesta mena de ritual de convocatòries escasses, les trencadisses que som, i les que arrosseguem cadascuna de naltros, apareixem vingudes d’aquí i d’allà, carregades amb les nostres fragilitats, dubtes i neguits. De tot això i més encara, que potser ni sabíem que dúiem a l’equipatge, ne fem un gran escampall de bocins, bocinets i bocinits, els remenem, barregem i triem, els llencem enlaire i a la badia i mullats els recollim de nou. I en una mena d’exercici de malabarismes d’estar per casa (i estar per casa no és pas res pejoratiu!) i de ball del fanalet de festa major, encetem els trencadissos propis i compartits, assentem lo reble dels nostres marges de tota mena de pedres i els sediments dels rius vitals. I de tornada, ho anirem trenant a distància i sense pressa. Que ja se sap que els ritmes també cal adequar-los a les dimensions dels bocins, que volem petits, rics i diversos: trencadissos de trencadisses que som.




Autor font: Directa.cat