Gener 10, 2022
Per Direta
227 vistes


Ara, a la majoria de països occidentals desenvolupats, i no només, les idees, el discurs, el relat de la dreta (també la més extrema) ocupen tot l’espai (o quasi) de reflexió i discussió ideològica i política. I la gran majoria de l’esquerra oficial política i sindical ja només es mou en aquest àmbit. Encara queden, però, alguns grups polítics, sindicals i moviments socials que mantenen encesa la flama de l’anticapitalisme, el republicanisme i el socialisme, que avui són també feministes i ecologistes radicals. Tot això, en un moment de crisi estructural del capitalisme, d’inestabilitat econòmica, frustracions populars, més desigualtats, antagonismes socials i pànic identitari. I quan la intensitat de la crisi sembla insuperable en el marc de les normes establertes de dominació política. En paraules de Gramsci, hi ha una crisi d’hegemonia de les classes dominants. Tanmateix, les classes subalternes tampoc tenen l’estratègia, la força i l’organització per capgirar la situació. Un moment -de nou Gramsci- en el que poden sorgir els monstres com el feixisme, que no és incompatible amb el capitalisme, sinó que està al seu servei.

Es podrien posar molts exemples, però ens centrarem només en tres. Primer, la Unió Europea (UE). Des de la crisi de 2008, i més amb l’aparició de la COVID-19, la UE entra en un període d’inestabilitat econòmica, crisi ambiental i energètica i també democràtica (augment de l’autoritarisme i el centralisme, menor sobirania popular). En aquest marc, i fins i tot abans (fracàs del programa del primer govern Mitterrand a principis dels anys 1980, col·lapse de l’URSS i països satèl·lits), l’esquerra oficial pensa que el progrés social només és possible a la UE. Malgrat que, en contra del previst, hi ha una divergència creixent entre els països que en formen part, amb unes estructures econòmiques i socials molt diferents, aquesta esquerra no vol reconèixer que la crisi de la zona euro i les polítiques d’austeritat són conseqüència de l’estructura pròpia de la UE i de l’euro, com ha mostrat, entre altres, Costas Lapavitsas al llibre L’esquerra contra la Unió Europea.

La UE i l’euro són unes estructures i institucions organitzades en interès del capital i en contra del treball a partir d’un neoliberalisme implacable

Al contrari, aquesta esquerra insisteix a dir que cal lluitar contra el neoliberalisme, impulsar la integració, més federalisme, “més Europa”. Sense el neoliberalisme, diuen, es podria promoure la solidaritat nacional i obrera a la UE i, per tant, les seves institucions s’han de defensar en nom de l’internacionalisme, tot criticant les polítiques neoliberals. Però, la UE i l’euro són unes estructures i institucions organitzades en interès del capital i en contra del treball a partir d’un neoliberalisme implacable. I com ha indicat Lapavitsas “totes les reformes que s’han produït a la UE han donat més força a l’statu quo … no poden fer-se en benefici dels treballadors. Això és una cosa que aquesta esquerra no vol aprendre”. No es plantegen que una veritable política d’esquerres a la UE ha de basar-se a donar més poder al treball en relació amb el capital, recuperant la sobirania nacional i popular, tot avançant en una perspectiva socialista i internacionalista a tot Europa. L’esquerra oficial juga en l’espai ideològic i polític que li marca la dreta.

Segon, s’enfonsen els fonaments de la democràcia amb la desaparició dels contrapoders i les institucions intermèdies; la recentralització; l’augment de les desigualtats i la discriminació sistèmica dels més vulnerables; la disminució de la confiança en els representants polítics, sindicals, la justícia i els mitjans de comunicació; l’allunyament de les classes populars de la vida política o sindical, que es demostra en la creixent abstenció de la seva participació, etcètera. La reacció de les elits i dels que tenen el poder real és la disminució de les garanties fonamentals de l’estat de dret, el manteniment de l’ordre i l’augment de les lleis repressives.

És la dreta qui comença a dir que “la seguretat és la primera de les llibertats” a partir d’una confusió interessada entre el que significa la sûreté (protecció o garantia), recollida a l’article 2 de la Declaració dels Drets de l’Home i dels Ciutadans de 1789 (que és la protecció de qualsevol persona contra l’arbitrarietat de l’Estat, el seu dret a no ser molestat o arrestat sense una culpabilitat demostrada per infringir la llei), i la sécurité (seguretat). Passant de la sûreté a la sécurité es produeix un desplaçament de la protecció d’un dret individual de la persona, a la protecció de l’ordre públic i l’ordre social. I aquesta concepció i altres mesures repressives basades en la seguretat seran progressivament adoptades per l’esquerra oficial. Així és com s’arriba a la situació actual qualificada com la democràcia il·liberal o el liberalisme autoritari.

Hi ha una criminalització progressiva dels militants que estan contra el règim o el sistema i es passa de la lluita contra el terrorisme al dret penal de l’enemic

La societat segura és l’objectiu fonamental, ja que dreta i esquerra pensen que “la seguretat és la primera de les llibertats”. Amb la pandèmia hi ha una acumulació d’estats d’excepció, més mobilització policial o de l’exèrcit. La justícia està col·lapsada, perd prestigi, tendeix a defensar i protegir les violències policials. Es passa de la prevenció a la repressió i es justifica la “tolerància zero”. Hi ha una criminalització progressiva dels militants que estan contra el règim o el sistema (Gilets Jaunes a l’Estat francès, independentistes a Catalunya, per exemple) i es passa de la lluita contra el terrorisme al dret penal de l’enemic. Finalment, arriba el predomini de la vigilància i el control numèric, amb la col·laboració de les grans empreses tecnològiques (GAFAM), que es podria convertir en una tecno-dictadura que recorda molt a 1984 d’Orwell.

Tercer, la reforma del mercat de treball del govern espanyol amb el suport de les patronals i dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT). Una reforma que ha rebut el suport de quasi tota la resta de poders fàctics (la Comissió Europea, la FAES d’Aznar, entre d’altres). El punt de partida era: “Derogaremos la reforma laboral. Recuperaremos los derechos laborales arrebatados por la reforma laboral de 2012”, segons l’acord de govern PSOE-UP de 30 de desembre de 2019. Segons el sindicalisme transformador i alguns experts, particularment l’advocat Vidal Aragonès, el Decret llei aprovat pel Govern no és realment una reforma.

Es manté l’acomiadament com abans a les empreses privades: indemnització de trenta-tres dies per any treballat amb un topall de vint-i-quatre mesos, sense salaris de tramitació i sense l’autorització administrativa pels acomiadaments col·lectius. No canvia res sobre la possibilitat de les empreses de modificar, individualment o col·lectivament, gairebé totes les condicions de treball substancials. No es deroga la “no ultraactivitat” dels convenis, passat un any des de la denúncia cal usar els procediments de mediació vigents i es manté la no ultraactivitat si no hi ha acord. Elimina la preferència del conveni d’empresa respecte al del sector pel que fa al salari, però no per les condicions de treball. No hi ha nous límits als subcontractes d’obra i servei, només una preeminència del conveni d’empresa sobre el del sector. Es redueixen les garanties en la tramitació dels ERTO i amb un període de consultes de cinc dies es podran prorrogar.

No es deroga la contrareforma del PP: canvis normatius menors, poques millores a favor dels treballadors, i probablement es mantindran els nivells de precarietat, en contra del que repeteix la ministra Díaz

A més a més, es podrà fer servir el contracte a temps parcial en els d’aprenentatge i formació. Les ETT podran gestionar contractes fixes discontínues. S’elimina el contracte d’obra i servei, però a la construcció hi podrà haver un contracte formalment indefinit, que a la pràctica serà temporal, ja que es podrà extingir si no hi ha recol·locació. El contracte d’interinitat per substitució és més precari, perquè la prestació del servei podrà començar fins quinze dies abans de l’absència de la persona substituïda. El nou contracte formatiu i el de pràctiques tenen elements tant a favor dels treballadors com a favor de l’empresa. El nou contracte eventual es limita a sis mesos, una millora que tanmateix regala noranta dies de tasques previsibles i es pot utilitzar per substituir vacances. Creixen els límits per encadenar contractes, així i tot, no és clar que baixi la temporalitat que depèn sobretot dels costos i les garanties de l’acomiadament.

En definitiva, no es deroga la contrareforma del PP: canvis normatius menors, poques millores a favor dels treballadors, i probablement es mantindran els nivells de precarietat, en contra del que repeteix la ministra Díaz. El sindicalisme transformador insisteix en la no derogació de la contrareforma del PP de 2012 (ni la del govern Zapatero de 2010), que els convenis sectorials acordats als diferents territoris continuaran subordinats als convenis estatals, que el govern s’ha plegat a les exigències de Brussel·les i al seu xantatge per accedir als fons europeus i que la seva prioritat ha estat atreure a la patronal a l’acord, el que ha suposat una reforma que respon bàsicament als seus interessos, amb l’aquiescència dels sindicats del règim. Un important diputat d’UP al Congrés va fer, fa poc, unes declaracions que ho confirmarien: “Aquest acord es pot millorar amb esmenes, però alertem del risc que l’acord amb la CEOE es trenqui”.




Autor font: Directa.cat