Gener 28, 2022
Per Direta
300 vistes

El dia que vaig decidir que volia ser mare, no tenia ni idea del que representaria per la meva ment, pel meu cos o per la meva vida. Jo amb 34 anys -i dècades de discursos i assemblees feministes fins a altes hores de la matinada-, en sabia més del canvi climàtic o de la Xina, on vaig viure uns anys, que de què era la maternitat.

A mi el feminisme (i el món en general) em van ensenyar que això de tenir criatures era una cosa menor (poc radical) -divertida, si vols- però vinculada a la domesticitat, a la vida privada de cadascú, i que res tenia a veure amb la meva condició de dona -alliberada!- ni amb la meva condició de persona social i política. Ningú m’havia explicat que la maternitat em sorprendria com un esdeveniment increïblement transformador, alliberador i empoderador. I que a diferència del què em pensava, l’explosió física-mental, d’un esdeveniment que tot ho gira com un mitjó, no es manté en la domesticitat de la casa -com qui descobreix l’ús quotidià de la cafetera italiana- sinó que et connecta amb generacions i generacions de mares, i no només de la teva pròpia família: la teva mare, les teves àvies, besàvies… sinó amb totes les mares del món, independentment de la seva raça, religió, ideologia política o temps viscut. Sororitat a lo bèstia. La sensació d’adquirir saviesa -a través d’uns aprenentatges i d’una pràctica constant-, i comprensió i empatia cap a les altres, les passades i les que estan per arribar, és immensa. I aquesta capacitat és negada, silenciada i reprimida pel nostre sistema patriarcal i productivista. Les mares no existeixen ni aporten res, no hi són. Són un període. No són ni font de coneixement, ni motor de canvi social.

La maternitat, amb totes les seves ambivalències, contradiccions, dubtes i pors és el viatge potencialment més radical, salvatge i urgent de qualsevol persona

La maternitat, amb totes les seves ambivalències -com deia la mare de mares Adrienne Rich-, contradiccions, dubtes i pors és el viatge potencialment més radical, salvatge i urgent de qualsevol persona -i ho dic amb una certesa que de tan clara que la sento, se’m fa estranya. Sense fissures. Maternar és una experiència que et permet veure amb més claredat les limitacions i necessitats del sistema en el qual vivim -com també les teves- i això li dona una gran capacitat de radicalitat, tant en la criança feminista, transformadora, dels teus infants -i la teva!-, com en l’activisme que t’indueix.

Això no vol dir que la vida sense fills no pugui ser radical, salvatge i urgent, eh – res d’essencialitzar la maternitat, com no essencialitzarem la feminitat. Ni que com a mare no puguis renunciar a tota aquesta radicalitat a canvi d’una miqueta d’acceptació social i sou (a final de mes -molt necessari-). Cadascuna viu la maternitat com pot, com vol o com la deixen. Tampoc estic defensant que aquest viatge a l’hiperespai hagi de ser necessàriament biològic. Maternar et fa mare, l’hagis parit tu o no i et facis dir mare, pare o mapa. Encara que tampoc negarem la importància de la part biològica de la maternitat, perquè totes les criatures neixen i això té un impacte que genera necessitats físiques, socials i polítiques a la criatura i al cos que pareix, lacta… Parir no et fa mare, però parir també et fa mare.

Dit això, la condició de mare m’ha canviat el cervell –ho diu la ciència– i m’ha fet millor i més feliç, indubtablement. Però sobretot, i el què més us vull compartir, és que la condició de mare -i sé que no és una experiència única meva, hi ha diverses autores que ho han descrit així- la sento com una identitat, com ho és la meva identitat de gènere, sexual, cultural… Ara, soc dona, i mare. No és quelcom al que puga ni vulga, ni sàpiga renunciar. Si morís el meu fill, continuaria sent mare.

I aquí ve la part més important: per què no estem totes les mares sortint al carrer i cridant “soc mare, n’estic orgullosa i vull els mateixos drets que tu”? Primer, perquè no tenim temps, i això no és menor perquè té un gran impacte en la nostra participació social i política fora dels espais quadradets que la societat ha dissenyat per a entre. Però sobretot perquè encara que ho féssim -i ho fem, precàriament, però ho fem-, tu (la Laia de fa tres anys) no ens escoltaries.

El feminisme blanc o hegemònic hauria de començar a escoltar les mares, les que maternen

Més del 80% de les dones a la nostra societat passa per l’experiència de la maternitat i la majoria diu que “si” pogués -i aquest és un gran “SI”, i aquí hi ha molt a escriure i a parlar- tindria més infants. Són dades de l’Institut Nacional d’Estadística, entre d’altres. Per tant, la maternitat és una experiència que les dones passen massivament, i de forma massivament positiva, però silenciada o tergiversada pel patriarcat, les dretes, l’església… i també pel feminisme.

El feminisme blanc o hegemònic -i els moviments socials que s’hi identifiquen, per extensió-, igual que ha entès que el feminisme negre o queer els pot ensenyar moltes coses -i que una dona blanca pot empatitzar, però no pot parlar per l’experiència d’una companya negra-; hauria de començar a escoltar les mares, les que maternen. Necessitem un feminisme matern, però no perquè el necessitem les mares i les criatures que ens defensem amb les maternitats feministes com una manta tèbia, sinó perquè el necessitem totes. La revolució serà feminista o no serà, i a la revolució hi haurà mares i infants o morirà en l’intent. Potser era això el què fallava? Qui criarà les feministes del futur? I els feministes, que no les atacaran i els hi faran costat? Quina societat volem construir on les mares i les criatures no tenen veu ni espais ni condicions per a créixer? On són les cures? (Una pista: en una habitació al fons a l’esquerra, il·luminada però tancada, passant el darrer postpart).




Autor font: Directa.cat