Març 30, 2022
Per Direta
2,292 vistes

Deia que no hi ha res més trist al món que ser un exiliat les tardes de diumenge, per això feia seure a taula a tot errant quan vivia a París. Filla de pagesos pobres, revolucionaris i beats, Teresa Pàmies va néixer el 8 d’octubre de 1919 a Balaguer (la Noguera) i va tenir una infantesa marcada per la militància comunista del pare, Tomàs Pàmies. Amb deu anys ja repartia La Batalla pels carrers de Balaguer i ja destacava als mítings al Mercadal durant aquells gloriosos dies d’abril.

Als 18 va afiliar-se a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i es va implicar en la seva direcció. Després va venir una guerra perduda, un exili massa llarg que va abraçar moltes geografies —Estat francès, República Dominicana, Cuba, Mèxic, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, l’URSS… i París—, i més de 32 anys en domicilis clandestins. “Vam poder mantenir les arrels amb la terra perquè vam poder seguir mantenint les arrels amb les nostres conviccions”, deia.

Si va escriure “rabiosament” va ser per ser llegida, per ser popular, perquè creia que la instrucció cultural era fonamental per les masses. Odiava l’alta cultura i l’elitisme i apreciava literàriament tant un llibre de Gorki com una cançó de Machín. Escoltava boleros i escrivia, mentre coïen les mongetes, com una forma d’aproximar-se a la seva realitat. “Com la farà el treballador, la revolució, treballant vuit o deu hores?”, es preguntava.

Teresa Pàmies va aprendre llengües, el francés i el txec, però mai va abandonar el català. Fer-ho en llengua catalana li permetia esgarrapar la terra que li havia estat prohibida

Tot va començar amb la pràctica periodística que va aprendre durant la seva estada a Mèxic. Teresa va escriure, i molt, perquè això la feia ser en un lloc al món durant el seu desterrament. Va aprendre llengües, el francés i el txec, però mai va abandonar el català. Fer-ho en llengua catalana li permetia esgarrapar la terra que li havia estat prohibida. Deia que només amb la seva llengua hi podia posar l’ànima a la literatura. Tenia un estil torrencial que hibridava la crònica amb els dietaris novel·lescs. Es debatia entre la polifonia de veus amb una intimitat despullada d’una dona a l’exili, perquè allò que alimentava la seva literatura era la seva vida.

Amb un caràcter ferm i disciplinat es va obrir camí en la literatura, amb moltes dificultats, certament (“Però si has de gemegar, procura que ningú t’escolti”). Testament a Praga li va fer valer el premi Josep Pla, dotat amb 200.000 pessetes, l’any 1970. La meitat les va donar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i l’altra meitat les va guardar a un banc de Barcelona perquè ella ja havia fet l’experiència i volia tornar a casa, “perquè viure a gust només és possible a la meva terra”, manifestava. L’aterrava la idea de morir a l’exili, com el seu pare, que va sortir jove de Catalunya i es va fer vell a Praga.

Dona de classe treballadora, comunista i catalanista, amb el seu retorn a Catalunya va seguir de prop les jornades catalanes de la dona, que van acabar de nodrir el seu feminisme, una pràctica que dins del partit no havia pogut dur a terme. “No ho he estat sempre, de feminista, perquè el comunisme no es va refiar mai d’un moviment que es considerava disgregador de la classe obrera –ells per un costat, elles per l’altre– amb l’argument que la classe obrera, en lluitar per la seva emancipació, emancipava la dona”, afirmava.


El pare, l’inoblidable camarada Pàmies

“L’home és fill de les circumstàncies /
La vida m’ha fet i la vida m’ha destruït”.

Podria ser ben bé la lletra d’un bolero, aquella música diabòlicament sensual i melangiosa que Teresa va conèixer durant el seu exili caribeny i el gust pel qual mai va deixar d’alimentar. Però, és la frase més repetida d’un dels grans protagonistes de la seva literatura: el pare, Tomàs Pàmies. Un jornaler que políticament es va forjar en les lluites obreres i els entorns cenetistes prosoviètics i catalanistes de Lleida.

Els manaments de l’inoblidable camarada Pàmies van ser la principal escola d’ètica revolucionària de Teresa, que va fer una família a l’exili amb el seu company, Gregorio López Raimundo, llavors secretari general del PSUC

Es va fer comunista, però Tomàs Pàmies no tenia una única obediència i no sempre agradava a les direccions polítiques. El pare era comunista, perquè, abans de consciència de classe, tenia una fe cristiana de llei i perquè no podia veure com algú besava les mans d’altre. El van expulsar del Partit Comunista de Catalunya per col·laborar amb els separatistes. Va estar pres diverses vegades al castell de Lleida i a l’Església de Santa Maria de Balaguer. Teresa anava a portar-li el menjar sovint, quan era una nena.

“El sectarisme, més que un defecte, és una malaltia perillosa per tot revolucionari”. “En política de classe obrera cal no amagar res a les masses”. “Els elogis no els hem de fer nosaltres. Els han de fer les masses”. “Si hom perd el respecte propi, està fotut”. “Fills, no us deixeu domesticar”. “Bon cor és el que ha de tenir un comunista”. Els manaments de l’inoblidable camarada Pàmies van ser la principal escola d’ètica revolucionària de Teresa, que va fer una família a l’exili amb el seu company, Gregorio López Raimundo, llavors secretari general del PSUC. De França a Belgrad, de Belgrad a Praga, i de Praga, a París, on s’instal·len el 1957.


Praga

Aturem-nos a Praga, perquè la capital txecoslovaca defineix moltes coses de Teresa. Allà, deia ella, mai es van sentir de fora: “Els txecs són afectuosos amb l’estranger perquè sempre han estat oprimits”. Als anys cinquanta era el centre neuràlgic del comitè central del PCE. En aquesta ciutat van caure en desgràcia personatges com Vicente Uribe. Acusat d’estalinisme i apartat de la direcció del partit, Uribe va morir a Praga el 1961, igual que ho va fer el seu pare, Tomàs Pàmies, cinc anys després.

Praga va ser ocupada per l’exèrcit soviètic el 1968. La invasió marca un punt d’inflexió en l’obediència del comunisme occidental a Moscou. I probablement és el moment més compromès en la trajectòria política, personal i literària de Teresa Pàmies. “El meu itinerari vital m’ha donat reputació de prosoviètica. Per això, ser prosoviètic avui és desaprovar aquesta decisió del govern”, considerava. Teresa no suportava veure tancs russos envaint un país teòricament germà. Amb tot, escriu Testament a Praga, un diàleg entre dues generacions de comunistes, catalitzat per la mort del pare i la descoberta de les seves memòries, i la invasió soviètica de 1968. És el mapa sentimental d’un exili, París-Praga, i tota una reflexió moral sobre l’abast i conseqüències del compromís polític.

Li serveix per interrogar el seu pare, que va desconfiar de l’informe Kruschev i de la desestalinització del partit. També per fer una sort de confessió pròpia: “No volíem admetre que amb la nostra fidelitat al partit havíem ajudat a condemnar innocents”. El seu pare era d’una generació de bolxevics que considerava que la revolució no es feia “amb guants blancs i targeta de visita”. “Però vós sou mort, pare, i trucaré a la vostra tomba fins que escolteu”.


París

A París, última etapa del desterrament, hi va passar dotze anys. Teresa escrivia mentre treballava, cuidava els fills, llegia i sovintejava tot tipus de manifestacions culturals de l’exili republicà. A la capital francesa hi retrata la Catalunya a l’exili, o més aviat, l’estat de congelació de la nació catalana durant el franquisme: “Arriba l’any 1968 sense poder parlar ni del Noi del sucre […]. Escoltem el president Tarradellas entre badall i rialleta”. Ella és una exiliada, això és determinant en la seva veu narrativa.

Des del punt de vista de Pàmies, els estudiants aixecats el 1968 són “uns fills de papà que juguen a la revolució i al Che”. Amb un punt de ressentiment, perquè ella i la seva generació van perdre una guerra crucial i l’Estat francès no s’hi va comprometre

Hi escriu Si vas a París, papà…, una crònica molt personal del Maig francès. Són les reflexions d’una comunista catalana, estrangera, que fa trenta anys que no participa en unes eleccions democràtiques, sobre uns esdeveniments polítics candents d’una generació que no és la seva ni arriba a comprendre. Des del punt de vista de Pàmies, els estudiants aixecats el 1968 són “uns fills de papà que juguen a la revolució i al Che”. Amb un punt de ressentiment, perquè ella i la seva generació van perdre una guerra crucial i l’Estat francès no s’hi va comprometre. Pàmies tampoc estalvia mala llet cap a una revolta insuflada per intel·lectuals “de gauche, que no vol dir d’esquerra”; com Sartre, al qual acusa d’anar a la Sorbona a fer anticomunisme “per no passar per cavernícola”.

El Partit Comunista Francès, durant el maig de 1968, vivia en una indefinició que l’irritava. Quan es va apagar la guspira, Teresa no creia que el gaullisme hagués guanyat, “és que les esquerres han perdut”. Si va funcionar el Maig francès, deia, va ser gràcies als treballadors organitzats que van garantir-ne l’ordre. I com a epíleg, s’interroga: “Com acaba una revolució al món capitalista?”. “Feta producte”, explica. “Venien la revolució de maig en fotos, discursos editats o gravats: Cohn-Bendit en disc, i Sauvageot i Geismar. Les empreses editores, que durant els esdeveniments negaren un augment de jornal a llurs treballadors, “fan un negoci fabulós amb la revolució de maig editada de pressa i corrents, abans que algú altre en tingui la idea”, reflexionava.


Balaguer

La boira matinera arrapada als teulats de la seva ciutat natal apareix sovint en les seves cròniques i memòries. Però, tornar de l’exili no sempre és una experiència agradable. El retorn, deia, va ser pitjor que la fugida. Els paisatges de la seva infantesa havien desaparegut. Trenta anys són molts. El país que havia deixat enrere s’havia transformat acceleradament amb el desenvolupisme de l’Espanya franquista. Teresa va relatar així la seva arribada a Balaguer: “Al cap de poques hores d’estar-hi, ja en volies fugir. Vas arribar a l’estació sense avisar ningú. L’havies somniat mil vegades, el retorn. L’havies viscut amb tots els sanglots i frisances i volies fruir-lo, sofrir-lo sola, sense testimonis davant els quals haguessis hagut de fer comèdia, i xerrar un cúmul de cursileries, i distreure’t del paisatge enyorat, recobrat”.

L’estació era la mateixa. La bàscula de facturar on es pesava cada diumenge amb les xiquetes de la colla; on el seu pare, ordinari, pesava el recapte a facturar, era la mateixa. Però els camins que duien a la ciutat, ja no eren els mateixos. Teresa els recordava envoltats de verdor, però els camins ja no hi eren, ni els braçals ni les casetes cobertes d’heura. Magatzems i edificis nous s’havien engolit els camins de la infantesa. “I ja no hi eren els bordells, ni el dels rics ni el dels pobres: només uns bars, uns snacks de rètols xavacans”, relatava.

Quan va arribar a la plaça de Sant Salvador, no creia el que veia. Les cremes i les bombes durant la guerra havien escombrat l’església. “La plaça ja no hi era. Sense temple, allò ja no és una plaça. Hi mancaven els salzes al voltant de la font, o és que mai no hi hagué salzes ni font, a la plaça de Sant Salvador on va néixer el pare…”, recordava. Tampoc es va veure amb cor de tornar a la casa on va néixer, on van néixer tots els seus germans, vius i morts. Els últims anys de la seva vida els va viure a Granada, d’on va dir als seus fills que, si es perdia, la busquessin allà.




Autor font: Directa.cat