Juny 1, 2022
Per Direta
226 vistes

Emergeixen amb força el debat social i la politització del temps com a factor de desigualtat, així com la necessitat d’una redistribució més equitativa d’aquest.

El passat cap de setmana, València va ser el punt de trobada i referència política d’una suposada utopia que cada vegada és més real: treballar menys i guanyar el mateix. La reducció de la jornada laboral sense minvament del salari s’obre pas entre les iniciatives de reorganització dels temps de vida; i els seus potencials efectes favorables sobre la conciliació, l’estalvi energètic i la productivitat convencen cada vegada més. A les iniciatives experimentades prèviament en alguns països nòrdics (Suècia o Finlàndia) o França (amb 35 hores setmanals) se sumen ara les iniciatives i projectes experimentals del Regne Unit, Portugal i Espanya, amb la reducció de la jornada laboral a 32 hores setmanals com a proposta d’abordatge.

Des de la crítica feminista a l’economia convencional, fa temps que es polemitza sobre el rerefons de l’actual construcció social i econòmica del temps, infectada pel productivisme capitalista, la preeminència del treball mercantilitzat o ocupació i la invisibilitat del treball realitzat en les llars de manera no remunerada. El temps social del treball col·lideix amb el temps biològic —el de les necessitats humanes, el de les cures— i encara més amb el temps ecològic referit a la sostenibilitat i regeneració de la natura. Aquests conflictes incideixen especialment sobre les dones, sobre l’esdevenir entre la reproducció social i la producció econòmica, entre les cures; sobre la supervivència i les xarxes d’emancipació, i davant l’absentisme de la població masculina respecte a les responsabilitats de cures que aboca les dones cap a jornades de treball —remunerat i no remunerat— extenses i extenuants.

El temps social del treball col·lideix amb el temps biològic —el de les necessitats humanes, el de les cures— i encara més amb el temps ecològic referit a la sostenibilitat i regeneració de la natura

El repte d’alliberar temps per a la vida, redistribuint els seus usos a través del canvi del sistema de rols de gènere, impulsa un procés de transformació social de gran importància, el qual aconsegueix la reorganització social i econòmica de les cures. Alhora, la dilució de la divisió sexual del treball es percep com un objectiu estratègic en la configuració del treball i ús del segle XXI, que beu directament d’algunes iniciatives i tendències del segle passat.

La iniciativa de referència en l’abordatge de les polítiques de temps és llei d’iniciativa popular italiana des de finals dels anys 80. Le donne cambiano il tempo plantejava com a horitzó el canvi en l’estructura i ordre social respecte a la manera d’entendre el temps, el treball i les funcions d’homes i dones en la societat. L’esmentada proposta de llei promovia un repartiment igualitari de drets i deures en la societat, reconeixent, resignificant i fent valdre les activitats desenvolupades tradicionalment de forma no remunerada per les dones en les llars. Es reclamava una reorganització social i econòmica i un nou pacte social basat en la igualtat de dones i homes, així com la distribució equitativa en tots els àmbits de la vida.

Si aquesta perspectiva ja era en si mateixa transformadora, encara ho era més en significar un eix de qüestionament sobre la preeminència del temps destinat al treball retribuït, la marginació de les dones i la ceguesa existent respecte a la necessitat de temps dedicat a la reproducció de la vida. Amb aquesta crítica s’assenyalava directament a l’esquema bàsic de “vuit hores de treball, vuit hores de temps lliure i vuit hores de descans” que va ser clau per a l’avanç de cohesió social de final del segle passat, i en el qual estaven absents, en gran manera, les dones i el treball de reproducció social.

Per què no 30 o 21 hores setmanals de treball mercantilitzat? Quant és el temps precís per a atendre les necessitats de cures i de sosteniment de la vida?

Així doncs, el punt de partida per a aquest abordatge requereix entendre la confluència entre:

1) El temps com a marc i factor universal en el qual discorren les diferents formes de vida.

2) El temps situat com a experiència vital, individualitzada, que acompanya les diferents fases i edats amb els seus ritmes diferenciats, i l’evolució dels cossos, del pensament i de la salut.

3) El temps com a recurs possibilitador de la realització d’activitats, de la interacció i sistema de relacions; temps com a recurs per al treball i l’ocupació i també per al descans, oci, immersió cultural, participació social, política, temps d’aprenentatge i estudi. Temps per a si, temps propi.

Benvingudes siguen les iniciatives propiciatòries de temps per a viure, viure bé; i benvinguda siga la tendència de redimensionar els diferents àmbits de la vida amb les 32 hores laborals setmanals de proposta de reducció inicial. S’obren nous qüestionaments als quals convergir. Per què no 30 o 21 hores setmanals de treball mercantilitzat? Quant és el temps precís per a atendre les necessitats de cures i de sosteniment de la vida? I com articulem la resta dels usos de temps? Benvingudes les propostes de polítiques públiques que coordinen els usos socials del temps, que creen sistemes públics de cures i corresponsabilitat com a eixos de la transformació social i econòmica.




Autor font: Directa.cat