Novembre 21, 2022
Per Direta
165 vistes

La llibertat era ma àvia alçant la mà i cridant Taaaxi!! Jo la mirava fascinada, perquè ni ella ni jo no sabíem minuts abans que ara agafaríem un taxi i creuaríem la ciutat. La mirava fascinada perquè sempre semblava decidir a cada moment què passaria minuts després. Ella trencava el meu embadaliment amb un entra, entra!, empenyent-me dins del cotxe i jo allà dins tornava a tocar i olorar realitat. Potser el senyor taxista fumava, potser discutia amb ma àvia per la ruta més curta, potser es queien bé, potser l’home era de Logronyo, la vida estava molt cara, la ciutat aixecada en obres o els motoristes eren uns bojos que no respectaven res. Potser ell tampoc no s’acostumava a deixar de dir Infanta Carlota i Calvo Sotelo, potser es posaria mampara perquè los quinquis por un pico hacen lo que sea, potser reconeixia ma àvia perquè havien coincidit darrerament en algun dels seus sobtats i sovint absurds viatges en taxi.

Absurds perquè ni calia, però allà que ens llençàvem, a la carrera, a fer tal encàrrec, a comprovar no sé què, on sigui, però agafant un taxis. Ma àvia deia coger un taxis, ma mare també. Jo sé que està mal dit, però no m’ho acabo de creure i he tornat a preguntar al diccionari si s’accepta, però ma àvia encara no ha obrat des del més enllà: taxi és taxi, no sé d’on sortia la mania de dir taxis per parlar en singular. Potser té a veure amb tots els viatges possibles que un sol taxi pot contenir; potser té a veure amb la llibertat, que va de singular, però sempre és plural. Fos com fos, en tornar a casa jo no podia dir hemos cogido un taxis ni un taxi, perquè li havia promès a ma àvia no dir-ho als pares. La mà sobtadament alçada, el trajecte sobre rodes, la conversa que es donés… el que passava al taxi es quedava al taxi (com tants paraigües i bufandes). No deixàvem rastre, eren altres temps: cap dada, ni d’aplicació per sol·licitar el servei, ni de Google Maps seguint les nostres passes, ni de la targeta bancària fent cap pagament en arribar a destí. La cosa anava de veure el taxi, veure la senyora, aturar-se, pujar-hi, anar-hi i pagar, en el cas de la meva àvia amb unes monedes rebuscades en un moneder que feia clic per obrir-se i un clic encara més fort per tancar-se, o amb un bitllet i potser quédese el cambio o potser paro aquí, que voy a ver si en ese bar nos cambian.

Ni mirem l’entorn ni el veiem. I sense context és molt difícil ubicar-nos. A tot arreu va substituint-se per una pantalla la interacció fortuïta amb el nostre voltant i tot el que ens pot oferir per ubicar-nos, saber-nos i connectar amb la realitat

He pensat en tot això en llegir que Barcelona ha posat en marxa una app pública a tota la flota de taxis “per substituir la mà alçada”. En llegir-ho, he sentit una punxada de tristor. Un adeu més a aquelles pràctiques quotidianes d’ocupar el lloc que es trepitja, de posar el cos en relació amb l’espai i els altres. Mirar al nostre voltant, aguditzar la mirada, alçar la mà, cridar. La ciutat m’ha semblat més ensopida, cada cop amb menys gent movent els braços o cridant a algú altre, amb menys gent alterant sobtadament el rumb d’alguna cosa, ni que sigui d’un cotxe negre i groc que pensava girar a la dreta quan l’has aturat per girar a l’esquerra. Potser és nostàlgia barata, ja sé que té la seva utilitat saber que just al carrer de sobre passa un taxi buit quan no en veus cap, i de fet el de menys importància per aquesta columna és aquesta app concreta, que l’únic que ha fet l’Àrea Metropolitana és seguir la tendència absoluta de tot: la gestió de qualsevol cosa a través del mòbil, deixant les teves dades, abduïda en el no espai que es crea entre tu i la pantalla.

I en aquest no espai ens movem: ni mirem l’entorn ni el veiem. I sense context és molt difícil ubicar-nos. A tot arreu va substituint-se per una pantalla la interacció fortuïta amb el nostre voltant i tot el que ens pot oferir per ubicar-nos, saber-nos i connectar amb la realitat (em fa gràcia qui diu que deixa el mòbil o les xarxes “per desconnectar”… no seria precisament al contrari?). I jo ja n’estic tipa i al cambrer li dic que no, que no tinc codi QR, i que si us plau si té una carta que pugui tocar. I quan la porta m’adono que no és el mateix una tapa que vol ser de cuir, una cartolina bufona de colors, una fotocòpia rebregada o un full amb el menú apuntat a boli. Que les textures són diferents i totes elles em donen informació i m’ubiquen. Com els rostres que no conec, els tons de veu de persones amb qui encara puc parlar i que no són Siri, Alexa ni el capital (i el patriarcat) que les va parir. Com la ciutat que vol que la miris dormir si finalment no has trobat cap taxi i tornes caminant a casa.




Autor font: Directa.cat