Maig 16, 2022
Per Direta
179 vistes

Són quatre de les 4.000 treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) de Barcelona. Es presenten a les llars amb un document que duu els distintius de l’Ajuntament de Barcelona, però la gestió està externalitzada a dues empreses. Les usuàries d’aquest servei estan distribuïdes en quatre àrees territorials de la ciutat, dues d’elles adjudicades a l’empresa ServiSAD (filial de DomusVi) i les altres dues a Suara Cooperativa. Vanessa Virgili i Pilar Cárdenas són delegades de personal de CGT, Araceli Luque i Marian San Juan ho són de Cobas. En les darreres eleccions sindicals van aconseguir la majoria de representació, però denuncien que no tenen el dret de seure a la taula de negociació i que les condicions laborals són d’una accentuada precarització.

Denuncieu que malgrat ser els sindicats més representatius esteu excloses de la negociació…

Araceli Luque (Cobas): Malauradament sí. El conveni al que estem sotmeses és el del conjunt de Catalunya i degut a la llei de llibertat sindical només el poden negociar els sindicats que tenen més d’un 10% de delegats a tota Catalunya, amb lo qual a Cobas i CGT que ara som majoritàries a Barcelona ens deixen fora tot, malgrat tenir més representació que CCOO i UGT. Per tant, les nostres militants d’aquestes zones no estan protegides ni les podem defensar perquè no tenim opció ni d’entrar a les taules de negociació. Una de les reivindicacions és que es rebaixi de 37 a 35 hores la jornada completa. En el cas de Biscaia ho han fixat en 30 hores setmanals i una retribució de 1.600 euros al mes. Estem molt lluny.

Fa poc es va anunciar un sistema d’organització que havia de millorar les vostres condicions laborals, no?

Pilar Cárdenas (CGT): Han organitzat l’àrea de Barcelona amb un sistema que anomenen superilla, que ha sortit als mitjans de comunicació perquè en teoria ha de millorar la qualitat del servei i de vida de les persones usuàries, però la realitat és que aquest sistema precaritza encara més les seves condicions laborals. Hem de fer més tasques, tasques que fins ara feien les coordinadores. L’Ajuntament en diu autogestió però és autoprecarització i en ser un servei de proximitat ens obliguen a tenir el mòbil sempre disponible, una disponibilitat encoberta que no està pagada.

Pilar Cárdenas és delegada sindical de CGT a Suara Cooperativa |Victor Serri

Quins canvis considereu necessaris?

Marian San Juan (Cobas): La reivindicació és aconseguir un conveni per la ciutat de Barcelona. Amb el sou que tenim si vius a Berga podria estar bé per una vida digna, però a Barcelona no. El cicle organitzatiu que tenim no està amparat pel conveni i des de l’Ajuntament ens diuen que no podem estar encorsetades pel conveni perquè sinó no millorem el SAD, això ho diu un govern suposadament d’esquerres, que ens diria un govern de dretes? Cada dos o tres mesos tenim reunió amb les tècniques de l’Ajuntament i ens hem reunit també amb la regidora Gemma Tarafa, però ens diuen que és el millor sistema organitzatiu i que si s’incompleix el conveni, que denunciem les empreses, però no tenen en compte que elles són treballadores de l’ajuntament, que van amb una bata amb el logo de l’Ajuntament de Barcelona.

Quines són les vostres actuals condicions de retribució?

Araceli Luque (Cobas): El salari en brut per 37 hores de jornada completa són 1.200 euros en el cas de les treballadores familiars, però cal dir que el 90% de les treballadores no tenen jornada completa, treballen 20, 25 o 30 hores, i per tant tenen un salari amb el que no arriben ni a la subsistència i moltes es veuen abocades a tenir després dos o tres feines extra a l’economia submergida, principalment en l’àmbit de les cures de la llar. Tenim un sistema pervers de treball que no l’he conegut en cap altre sector.

Aquestes condicions són les mateixes a ServiSad que a Suara Cooperativa?

Pilar Cárdenas (CGT): Sí. A més, a Suara, l’empresa on jo treballo, et fan contractes d’un any, si quan ha passat un any no compres el teu lloc de treball t’acomiaden. Has de posar 8.000 euros d’entrada per fer-te sòcia, si no pots ho fan capitalitzant el teu atur o ho pagues de mica en mica, sinó vas al carrer. Nosaltres venim de l’empresa Clece i ens han subrogat a Suara i no ho trobem just ni lògic. A més, hi ha un greu problema amb el sistema de deute d’hores que després has de recuperar. Pots estar tirada al carrer tres hores perquè tens un usuari de 9h a 10h del matí i després no tens un altre fins a la una del migdia. En el meu cas visc a Terrassa, no aniré i tornaré a casa, però les tres hores que estic esperant al carrer constaran com un deute a l’empresa.

Un cop al mes les treballadores del servei SAD es manifesten a la plaça de Sant Jaume de Barcelona |Victor Serri

Com us afecta tenir aquest deute d’hores amb l’empresa?

Vanessa Virgili (CGT): Ens trobem amb companyes que treballen 20 hores i es veuen obligades pel sistema de la bossa d’hores a treballar 37 hores setmanals, tot i que n’estan cotitzant 20. Viure en un constant “deure hores” és estrany de per si. Algú s’imagina un conductor d’autobús que li puja poca gent aquell dia i li diuen que deu hores? O una perruquera que li entra poca gent? O el del cinema que ha vingut poca gent a veure la peli i deu hores? És com una motxilla que porta la treballadora a l’esquena. Una feina que no saps ben bé a l’hora que entres i mai saps a l’hora que surts.

I aquesta bossa d’hores com es calcula?

Araceli Luque (Cobas): Totes les treballadores tenim una planificació, a la que falla un usuari la planificació queda desquadrada i pot passar per moltes raons: perquè l’usuari ha anat al metge, perquè està ingressat a l’hospital o perquè no vol el servei aquell dia. Això fa que les treballadores debem unes hores. El comitè d’empresa va arribar a un pacte amb l’anterior empresa que tenia la concessió del servei per aquells casos que nosaltres diem “porta tancada”, és a dir, quan arribes a un usuari i no t’obren la porta. Fins ara, el servei el perdies i debies hores, però amb l’acord aquest servei el cobraves i també el desplaçament. Havent estat subrogades i havent acceptat els pactes, no els estan complint. ServiSad s’està passant els pactes per l’arc de triomf, si la treballadora no té coneixement dels pactes l’incompliment és total i quan els hi retreiem ens diuen que no en saben res. Quan es guanya una licitació s’ha d’assumir el que està pactat. El més greu de tot és que no tenen cap interès en augmentar la jornada a les treballadores o retirar el sistema de deute d’hores, perquè tenint les treballadores precàries les tens enganxades al teu puny i mà. És el que l’empresa vol.

Araceli Luque és delegada sindical de Cobas a ServiSad, filial de l’empresa Domusvi |Victor Serri

Les delegades de personal patiu represàlies?

Pilar Cárdenas (CGT): Des de que sóc delegada de personal no sé mai quina feina haig de fer l’endemà. Alguns dies em truquen a les cinc de la tarda al mòbil personal i em diuen que tinc un acompanyament de les nou del matí i fins a les 13h; a les sis de la tarda em canvien el planing una altra vegada, a les set de la tarda una altra vegada. Em posen els serveis quan els hi dóna la gana. Un dia vaig tenir un servei de 9 a 10 del matí, i fins la una del migdia no tenia cap altre servei. Vaig demanar si em podien adelantar el servei i em van respondre que no perquè es tracta d’un servei de donar de menjar. Em presento a la una del migdia, pregunto si li haig de donar de menjar i em respòn que no, que el servei era per anar a fer una compra de deu euros al mercat. Em van enganyar com una tonta, em vaig haver d’esperar al carrer durant hores pel fet de ser delegada, perquè abans no em feien aquestes coses. Vaig estar de les 9h del matí fins a quarts de dues, treballant només una hora i mitja, per tant d’aquell dia dec quatre hores a l’empresa.

Quins altres greuges patiu?

Araceli Luque (Cobas): Si tu tens dèbit d’hores no hi ha ampliació de contracte. Perquè ens atribueixen a nosaltres la responsabilitat del dèbit? Nosaltres sortim quan tenim una planificació normal a les 8h del matí i tornem a quarts de quatre, però acabem cotitzant cinc hores i mitja o sis. S’ho munten de tal manera perquè encara que sigui per deu minuts no arribis a les sis hores perquè aleshores tens dret a esmorzar. I una altra de les reivindicacions és que quan la treballadora agafa la baixa ja sigui per malaltia o per accident laboral té penalitzades les pagues extres. Si jo estic sis mesos de baixa no cobraré paga extra, i si estic un mes de baixa em treuen una sisena part de la paga extra. Anem a treballar malaltes i dopades amb pastilles, perquè si agafem la baixa ens castiguen.

Sobta que hagueu d’ajudar persones precàries des de la precarietat…

Marian San Juan (Cobas): Ni t’ho imagines. Ens vam infectar amb la Covid després de decretar que érem serveis essencials, però no ho han reconegut mai com accident o malaltia laboral, és molt difícil demostrar on t’has contagiat. Hi ha qui ha patit seqüeles respiratòries, com és el cas d’una companya que té dificultats i malgrat tot li diuen que el temps de desplaçament segueixen sent els quinze minuts que estipula el Google Maps. Si triga mitja hora és el seu problema. Som molt importants per cuidar però a nosaltres no ens cuida ningú. Sempre has d’estar al 100 % perquè quan vas a un domicili no pots anar amb les teves penes. Quan surto del meu món laboral és quan comença la meva vida i arriben els maldecaps, de si em fa mal el braç o l’esquena i això m’ho enduc a casa.

Marian San Juan és delegada sindical de Cobas a ServiSad, filial de l’empresa Domusvi |Victor Serri

És una feina que requereix un gran esforç?

Marian San Juan (Cobas): En una residència tens grúes i material adaptat, com els llits que es poden aixecar. En una casa les condicions tècniques són molt diferents. M’he arribat a trobar matalassos a nivell de terra i haver-me d’agenollar per fer una higiene. És un sector amb una mitjana d’edat elevada. Vaig començar amb 25 anys i em menjava el món, no em parava a pensar que estava aixecant cent quilos, només ho penses quan tens una mà pràcticament perduda. Aleshores vas a la mútua i et diuen que és un problema degeneratiu per l’edat. Les treballadores dels hospitals entren en el conveni de sanitat, però en el nostre conveni malgrat exigir-nos requisits de formació i ser personal qualificat, no en tenim cap de reconeixement. Quan sento l’alcaldessa de Barcelona, la senyora Colau parlar del paper de la dona i de la dona precaritzada m’escandalitzo, tot i que se li ha posat en coneixement la nostra situació no ha fet absolutament res. Hem tingut una companya treballant fins als 72 anys perquè no es podia jubilar per la misèria de sou que tenia.

I en aquestes condicions es pot treballar?

Vanessa Virgili (CGT): A vegades pots veure una parella i no saps qui és la treballadora i qui és la usuària. En algun cas una treballadora ha arribat a anar a la feina amb crosses. En el SAD ha passat exactament el mateix que a les residències, però molt més invisibilitzat. La desgràcia ha estat la mateixa però no hi havia un espai físic on morien 90 persones, sinó que han anat morint a les seves llars.

Quin missatge li voleu fer arribar a l’alcaldessa?

Vanessa Virgili (CGT): Som unes 4.000 dones a les que se’ns nega el descans dins la jornada laboral, no tenim torns de treball definits, treballen moltes més hores de les que cotitzem, se’ns neguen coses tan senzilles com dies personals, no hi ha respecte per la conciliació familiar, ni per la desconnexió digital, ni reconeixement de les malalties derivades de la feina, amb omissió total d’episodis de violència sexual a la feina pel fet de treballar dins de domicilis, sense respectar les condicions d’incorporació després d’una excedència i amb baixes per ansietat reiterades fruit de les condicions laborals. L’alcaldessa parla molt de la feminització de la pobresa, doncs som nosaltres per antonomasia. En una entrevista va dir que era cert que calia millorar les condicions en general però que aquí hi havia temes de conveni que no depenen de l’Ajuntament de Barcelona. Doncs li preguntem quines són les clàusules socials que hi ha a les licitacions d’aquests serveis? En relació al projecte de superilles va dir que millorava les condicions de treball. Doncs no. Li responem que precaritza encara més les nostres vides: no es respecten els horaris del contracte laboral. Si un usuari té necessitat de servei a la tarda hi has d’anar i no importa el contracte. S’acaba fomentant la competitivitat entre les professionals. En un mateix equip de superilla les companyes han d’assumir la feina de qui agafi la baixa. L’argument general és la gran capacitat d’autogestió de la pròpia feina, dit així sona molt bé, però aleshores quin paper fa l’empresa si ens autogestionem? Tot plegat per vint euros més al mes.

Vanessa Virgili és delegada sindical de CGT a Suara Cooperativa |Victor Serri

Quin seria un model òptim per a usuàries i treballadores?

Vanessa Virgili (CGT): Com es pot millorar la qualitat de vida de les persones vulnerables quan tu mateixa ets usuària dels serveis socials o del banc dels aliments? La qualitat de les cures a la ciutat de Barcelona, només amb aquests ítems, s’hauria de revisar. Som auxiliars de la llar, no només atenem a gent gran, també infants en risc, dones víctimes de violència de gènere, persones amb enfermetat mental, persones amb discapacitat, persones amb hàbits tòxics, persones que passen per situacions de vulnerabilitat. De veritat les persones són al centre? El problema és estructural. Més que un conveni sembla un projecte per aconseguir guanys d’empresa. El benefici de les empreses és la bossa d’hores i el temps de descans que ens estafen.




Autor font: Directa.cat