Setembre 27, 2021
Per Direta
317 vistes


Hem viscut un estiu d’aquells que ens recordarà, setmana a setmana, calorada a calorada, que l’emergència climàtica és una “gran veritat”. Tenim un repte, per no dir-ne problema, immens, que si no resolem acabarà per cremar el poc oxigen rural que ens alimenta i ho farà de diverses maneres; més enllà d’un virus perepunyetes que ens té entretingudes, abduïdes i que no és més que una altra gran evidència que el sistema socioeconòmic establert no funciona.

La fàbrica d’aigua i d’aliments en quantitat i qualitat, els dipòsits de captació de diòxid de carboni i emissions d’oxigen, el reservori de recursos naturals diversos (materials per a la construcció, productes químics naturals, medecines gratuïtes i disponibles…), la font d’energia renovable i inesgotable, la biodiversitat preuada i la bellesa del paisatge es troben a la terra i al territori. Tots aquests i altres recursos (i serveis, anomenats “ecosistèmics”) només es mantindran vius (qualitativament i quantitativament) i disponibles si hi tenim gent vivint, aprofitant aquests recursos d’una forma conservadora (en el bon sentit de la paraula), adoptant una relació humana-humana, humana-medi que posi per davant les cures i que retorni als diners el mer valor per al qual es van crear, que és per facilitar l’intercanvi.

Toca explorar noves vies, reconnectar, reaprendre, innovar i readaptar molta praxi i coneixement que hem anat abandonant a cop de modernitat malentesa i vida accelerada. Tot sigui per un nou pacte urbà-rural que exclogui la mania especulativa, extractiva i curtterminista i que posi davant les persones i els medis de forma regeneradora.

Les aglomeracions humanes, curulles de “modernisme” i anglicismes high-tech –dels que, en bona part, no renego–, generen coneixement, innovació, evolució dels moviments culturals, riquesa (per algunes) i indústries diverses, però no tenen futur sense establir una relació franca, justa i equitativa amb el sistema territorial contigu, sobre el que s’han establert. I aquí tenim un dels grans reptes de la nostra societat, potser el principal. La visió urbana és un problema-perill per a tothom quan esdevé “urbanita”, disposant sense fre ni consciència de límit de recursos, territori i béns humans, materials i naturals com si no hi hagués cap mena de dependència on, com i quan es viu, sense respectar els vincles establerts després de mil·lennis entre el terròs i la persona humana… I aquesta mentalitat “urbanita” no és exclusiva de qui viu a ciutat. Un dels problemes és que cada cop més la tenim als pobles, micropobles i veïnats. El desarrelament galopant de l’activitat humana i el nostre medi immediat, la pèrdua de complicitats i consciència de dependències orgàniques i comunitàries ens han portat on ens han portat. Aquesta visió del món, sense adonar-nos-en, ha anat calant en la norma, el fet polític i l’establiment del sistema humà i… Oh, sorpresa! A la que ens hem adonat que tenim el territori que s’eixuga de persones i activitat (amb tot el que comporta) i prenem consciència que volem revertir-ho, ens trobem amb frens mentals, organitzatius i legislatius que costaran molt de revertir amb la urgència que demanen les emergències comentades al principi.

Per tot plegat, és urgent, molt urgent, entre altres moltes coses, que el binomi de ruralitats i urbanitats es reconeguin mútuament, estableixin línies franques de compensació i complementarietat i es plantegin polítiques transversals que facilitin afrontar els reptes que tenim davant com a societat. I això no s’afronta mitjançant grans plans inversors monolítics i grans festivals reivindicatius plantejats des de les urbs només, sinó que es fa posant les bases mancomunadament, urbans i rurals, perquè les petites i molt petites iniciatives que s’estan esdevenint a territori puguin créixer, deixar de ser “petits oasis demostratius que poc canvien” i puguin incrementar el seu impacte i plantejar un canvi real de paradigma. Una bona manera, que s’està assajant en diverses parts d’Europa, són els contractes de reciprocitat urbà-rural, però d’instruments i fórmules per provar segur que n’hi ha moltes més.

Toca explorar noves vies, reconnectar, reaprendre, innovar i readaptar molta praxi i coneixement que hem anat abandonant a cop de modernitat malentesa i vida accelerada. Tot sigui per un nou pacte urbà-rural que exclogui la mania especulativa, extractiva i curtterminista i que posi davant les persones i els medis de forma regeneradora.




Autor font: Directa.cat