Març 8, 2021
Per Direta
127 vistes
Montserrat Sedó, infermera
“Fer efectiu el dret a la conciliació és molt complicat en l’àmbit professional de la salut”

Quines són les principals discriminacions en el teu àmbit i com s’han aguditzat amb la pandèmia?

Hi ha diverses desigualtats i discriminacions, però jo destacaria que fer efectiu el dret a la conciliació és molt complicat en l’àmbit professional de la salut. La salut és un treball evidentment feminitzat i alhora de set dies a la setmana 24 h. Això fa que, moltes vegades, la feina laboral passa per sobre del treball de cures, de la conciliació familiar. Des dels mateixos centres de treball posen molts problemes a l’hora de garantir la cura de menors o de persones a càrrec. Es treballen caps de setmanes i nits i això per a dones amb famílies monoparentals o amb problemes particulars suposa moltes complicacions. Amb la pandèmia ha estat molt pitjor. Havíem fet avenços a través de la negociació col·lectiva, dels plans d’igualtat o els pactes d’empresa, però, tenint en compte que la salut és treball essencial, aquests drets han quedat esbandits. Les jornades de treball s’han fet molt llargues.


Quins creus que són els reptes feministes?

Per començar, tenim por que quan torni la famosa normalitat, no tornem on érem. És a dir, que el que hem perdut amb relació a reducció de jornada, adaptacions o fins i tot excedències, que principalment tenen cara de dona, desaparegui per sempre i hàgim de partir de zero. El repte feminista per excel·lència en el món de les cures és que es reconegui com a professió qualsevol tasca de cura professionalitzada, tant laboralment com socialment. Tenim les companyes de geriatria, que fa anys que denuncien la seva situació. El gran repte és aconseguir que les professions tan feminitzades deixin de ser “femenines”, en el sentit pejoratiu del terme, que siguin professions tan serioses, reconegudes i respectades com altres; inclús dins els diferents col·lectius sanitaris d’altres branques.

Marcela Bahamón, portaveu de l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i de les Cures
“El treball de la llar i les cures és la base principal de tota societat”

Quines són les principals desigualtats i violències que pateixes com a dona i com s’han aguditzat amb la pandèmia?

A tall d’exemple, t’explique el que li va passar a una companya. En una conversa per WhatsApp, li van oferir cuidar quatre membres familiars com a interna per 800 euros. La companya li va enviar la nostra taula salarial, on posa que una treballadora interna mai pot guanyar menys de 950 euros. Aleshores, la dona li va preguntar: “Això perquè és?”, al que la companya va respondre: “És perquè vostè veja que el salari que m’està oferint està molt per sota del salari mínim”. I li va començar a insultar, dient que era una “panxita“, una “abusiva”, “vens ací a viure dels nostres impostos”… És una realitat molt comuna. No vull dir que les dones espanyoles no patisquen, també viuen aquesta discriminació, però a elles no els afecta la llei d’estrangeria ni la discriminació per ser migrada. A més a més, les treballadores de la llar estan excloses de l’Estatut dels Treballadors. Estem excloses de drets com la prestació per desocupació, perquè no es cotitza en règim general.


Quins creus que són els reptes feministes en el teu àmbit?

En primer lloc, hem d’aconseguir la retirada de l’esmena 6777, de treball domèstic, inclosa en els pressupostos generals de 2018. Amb aquesta esmena, el govern no va complir la promesa que es va pactar en el reial decret 1620/2011, en què es deia que les treballadores de la llar començarien a cotitzar en règim general a partir de gener de 2019. El govern de torn diu que no. Per què? Perquè el sector està feminitzat, i més del 50% som dones migrades, i se’ns menysprea. Són uns drets que havíem guanyat en l’any 2011, i en 2018, ens diuen que començaríem a cotitzar en règim general en l’any 2024. Aleshores, un dels reptes és que es reconega que el treball de la llar i les cures és la base principal de tota societat, perquè sense cures no podem funcionar. Un altre dels reptes és tenir un sindicat propi. No existeix una patronal identificada com a tal i, per tant, hem de seguir representades per CCOO i UGT. L’única eixida és que cada persona valore les cures; que, si no es pot encarregar de les cures, que les pague com les ha de pagar, i que les respecte com qualsevol altre treball. Haurien de ser un servei públic, gratuït i de qualitat. La salut i les cures no es poden mercantilitzar.

Judit Calero, música i activista trans
“La perspectiva de viure un episodi traumàtic de discriminació em frena molt a l’hora de buscar nous camins professionals”

Quines són les principals discriminacions en el teu àmbit i com s’han aguditzat amb la pandèmia?

Des que vaig iniciar la transició, farà gairebé dos anys, a la universitat pública on treballo he trobat suport i respecte. Hi ha uns protocols molt clars de no discriminació a persones LGBTI i tinc aquesta immensa sort que, de seguida que vaig anunciar que estava en un procés de transició de gènere, l’acceptació va ser absoluta per part de companys, companyes, les meves caps… Van tancar files al meu costat. De seguida vaig poder modificar el meu correu electrònic. Tots aquests petits tràmits que semblen insignificants, però què són processos vitals. Quan van canviar el meu nom al directori, vaig plorar d’alegria. Vaig pensar, que bé, que fàcil. Per què no havia pogut ser tan fàcil en altres circumstàncies de la meva vida, quan vaig demanar uns drets i no se’m van reconèixer? Ara bé, estic a gust en aquesta feina a escala humana, però no és vocacional. Em paga les factures. Em plantejo molt sovint canviar de feina. Però, com a dona trans, se’m fa una muntanya picar a la porta d’empreses privades. Plantejar-me l’escenari d’anar a una entrevista de feina. A més, jo encara no tinc la documentació canviada. La perspectiva de viure un episodi traumàtic de discriminació em frena molt a l’hora de buscar nous camins professionals. Clar, tinc la sort que conservo la feina, però sento compromesa la meva capacitat d’expandir-me professionalment. Em passa ara que sóc dona trans, i si no hagués transicionat, no tindria aquesta por. És frustrant. No he vist aguditzades les discriminacions i les violències institucionals amb la pandèmia, però les existents es mantenen.


Quins creus que són els reptes feministes?

Si parlem dels reptes dels feminismes, n’hi ha uns quants. El que penso és que enmig d’un debat sobre una nova llei estatal que reguli la realitat de les persones trans, crec que ens hem de deixar d’enredar i acceptar d’una vegada per totes que les dones trans també som subjectes dels feminismes, igual que les dones cis. Crec que és un repte important, que està sobre la taula ara mateix.

Carme Riu, presidenta de l’associació Dones No Estàndards
“Necessitem dones amb discapacitat en llocs en què puguin decidir i ser reconegudes”

Quines observes que són les principals discriminacions i violències que viviu i com s’han aguditzat amb la pandèmia?

La dona amb discapacitat és la dona que està més lluny del patró que valora la mirada masclista, amb un cos determinat i unes mides determinades, i això implica violències extremes cap a nosaltres, com ara que no se’ns cregui quan protestem per patir relacions abusives. Per altra banda, no som ni considerades dones, nosaltres. Tota la vida se’ns infantilitza. A les dones amb discapacitat o diversitat funcional el que més se’ls nega són els drets sexuals i reproductius. A moltes se les esterilitza i a les que no se’ns ha esterilitzat també en molts casos ens ho han proposat. Hi ha també un intent de tancament de les dones a les cases, per por a què quedin embarassades. Arran de la pandèmia, la violència s’ha aguditzat per aquelles amb familiars que les agredeixen. Aquestes dones no poden denunciar perquè moltes vegades necessiten l’ajuda de qui l’està agredint i violant. No tenen accés a comunicar-se pràcticament amb l’exterior, tenen molta por i no tenen recursos per sortir de la violència i anar a viure a un altre lloc.


Quins són els reptes feministes que consideres més prioritaris?

Hem d’exigir la quarta pota de l’Estat del benestar, que és el sistema de cures. La llei de l’autonomia personal si estigués desenvolupada amb un pressupost adequat, afavoriria que les dones amb discapacitat en situacions de violència fossin més autònomes i més independents dels seus maltractadors. En paral·lel s’ha de reconèixer el treball de cura com a treball real. Es tracta de valorar les experiències i els sabers de les dones, també de les dones amb discapacitats, perquè nosaltres hem hagut d’aguditzar molt el nostre enginy per sobreviure en aquesta societat, per tirar endavant. Un problema que tenim és el gran atur, no perquè siguem dependents, sinó perquè estem encara aïllades i marginades. Un repte del feminisme és ser conscient que totes les dones tenim els mateixos drets i articular-nos entre dones diferents, amb discapacitat, migrades, trans… tota mena de dones que tenim més dificultats, per enfortir-nos. Necessitem dones amb discapacitat en llocs en què puguin decidir i ser reconegudes.

Marta Ferrandis, llauradora
“M’he sentit jutjada per ser dona i exercir un treball agrari”

Quines són les principals desigualtats i violències que pateixes com a dona i com s’han aguditzat amb la pandèmia?

El sector agrari és, ha estat i continua sent un sector molt masculinitzat, en què les dones tractem de fer-nos un lloc amb la finalitat d’exercir el nostre treball en igualtat de condicions. Sota la meua experiència, puc dir que m’he sentit jutjada per ser dona i exercir un treball agrari. Les mirades jutjadores i els riures amagats –per part de treballadors de diferents sectors dins del món agrari –, als quals m’he hagut d’enfrontar són una clara mostra que alguns homes d’aquest sector veuen perillar la seua trajectòria professional, però sobretot el que temen és que els fem ombra. I, realment tenen de què preocupar-se. Tenim energia, tenim ganes, estem obertes al canvi i posem tot el nostre esforç i treball.


Quins creus que són els reptes feministes en el teu àmbit?

L’agricultura és un sector molt masculinitzat, i amb trajectòria masculina. Un dels problemes que aguaita a aquest sector és que no existeix relleu generacional, i en la gran majoria de casos sol ser un relleu masculí. Les dones agricultores, que som bastants, solen ser emprenedores i entren en aquest sector pràcticament des de zero. Creen consciència social i models sostenibles de negoci, en altres paraules, trenquen amb la norma i prosperen. Estudien i es formen, no s’embussen. Aquesta és la principal diferència entre homes i dones en el sector de l’agricultura, i precisament el meu punt de vista, quant a reptes futurs, seria continuar fent el que fem, el nostre comportament és la nostra defensa davant les desigualtats. Crec que anem pel camí correcte.

Itxeya Quesada, estudiant i activista trans
“És urgent començar a educar en la diversitat, formar a l’alumnat i al professorat des d’una mirada oberta i crear protocols efectius que responguin a necessitats reals”

Quines són les principals discriminacions en el teu àmbit i com s’han aguditzat amb la pandèmia?

Són les que patim totes les dones. Des de les violències més directes com podrien ser l’assetjament al carrer, les agressions o la sexualització dels nostres cossos. Aquesta última, especialment agreujant en el cas de les dones trans com jo que sovint se’ns veu com a fetitxes a consumir. Tot això afegit al fet que sóc una persona jove amb la precarització social i econòmica que això comporta avui dia i amb unes perspectives de futur incertes i gairebé nul·les. Especialment, com dona trans, estem patint una campanya d’odi contra les nostres vides promoguda per certs sectors reaccionaris que s’autodenominen feministes, però no ho són, per sectors d’extrema dreta i partits i institucions ben consolidades com per exemple el PSC. Aquesta campanya d’odi ens comporta una sèrie de dificultats afegides com una manca de legislació que ens reconegui com a dones, que reconegui el nostre gènere, els nostres noms o que davant d’una agressió sexista no tinguem accés als mateixos recursos que les dones cis. Això ens dificulta molt la vida, en l’àmbit administratiu, que són els casos més comuns, com pel que fa a la salut, ja que patim una patologització per part del sistema sanitari que ens obliga a acceptar un control sobre els nostres cossos. En aquest moment que ens trobem amb restriccions sanitàries i pandèmiques, tot això repercuteix sobre les nostres vides de manera molt directa, per exemple quant a la salut mental. El sistema capitalista espera de nosaltres que puguem produir, assumir les tasques de cura, estudiar i lidiar amb la precarització com ho fèiem abans de la pandèmia, que ja de per si era greu, però ara ho és molt més. Hi ha una especial deshumanització del sistema cap a les dones. En el meu cas, com a dona estudiant i trans, tinc una dificultat afegida per accedir al mercat laboral i demostrar les meves capacitats i progressar professionalment. Se’ns nega l’accés al mercat laboral per la nostra condició trans.


Quins creus que són els reptes feministes?

En clau estudiantil, trobo que hi ha molta feina per fer, des de les nostres aules i el sistema públic d’educació. D’entrada hi ha una manca de perspectiva de gènere en els plans docents de totes les assignatures, que invisibilitzen sistemàticament les dones i que obvien segons quins temes. És urgent començar a educar en la diversitat i formar tant l’alumnat com al professorat des d’una mirada oberta. Els protocols també són inefectius, quan no directament inexistents, sovint no s’apliquen i no ens tenen en compte. És necessari dotar als centres públics, escoles, instituts i universitats públiques de protocols que responguin a necessitats reals i formar adequadament als professionals docents i l’alumnat per poder detectar casos d’agressions o assetjament, tant a dones com a persones LGBTI, i acompanyar-les. Aquesta necessitat de protocols també és important que s’apliqui a altres centres formatius, esportius, artístics o culturals. Recentment han sortit a la llum els casos d’abusos sexuals a l’Institut del Teatre de Barcelona i a l’Aula Municipal de Teatre de Lleida, de la qual jo vaig ser alumna fa uns anys. Aquests casos demostren un problema d’arrel, que a les escoles públiques dels nostres territoris s’ha estat abusat i assetjant amb total impunitat i sistemàticament les dones. Casos que s’han amagat i invisibilitzat i ara que surten a la llum, les institucions i direccions d’aquests centres i escoles no s’ho estan prenent seriosament i es renten les mans sense assumir el que ha passat als seus espais. Des de La Crida, com a organització feminista i LGBTI, treballem per donar resposta a totes aquestes problemàtiques. També des de la perspectiva de les dones lesbianes i bisexuals que patim una doble opressió, pel fet de ser dones i per tenir una opció sexual que s’invisibilitza socialment. Com a dones trans, com he comentat abans, és urgent abordar la precarització a la qual som sotmeses. Des del nostre col·lectiu lluitem per a incorporar la perspectiva LBT en la lluita feminista i en qualsevol altra lluita.




Autor font: Directa.cat