Octubre 18, 2021
Per Direta
338 vistes


El passat 26 de setembre, tres dies després de ser detingut a l’aeroport de l’Alguer per les autoritats italianes, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, va tornar a l’illa de Sardenya per assistir a unes jornades culturals i a la Corona de Logu, l’assemblea de càrrecs independentistes sards, que se celebrava al petit municipi d’Oristany. Entre els amfitrions hi havia iRS (Independència República de Sardenya), un partit amb aires de moviment social que es reconeix en l’internacionalisme i l’esquerra transformadora. Simone Maulu, portaveu de la formació, posa en context aquella reunió i el procés de confluència en què es troba la lluita per l’autodeterminació a Sardenya, la segona illa més gran de la Mediterrània, sotmesa al control polític, l’espoli i l’ocupació militar d’Itàlia des de 1861.


En general es desconeix força la realitat sarda. A què ho atribueixes?

La nostra història no s’ensenya a l’escola i, quan els llibres en parlen, se’ns descriu com un poble endarrerit. A partir d’aquí, apareix el fenomen de la vergonya de nosaltres mateixos, la creença que no valem res i som perdedors, quan és exactament el contrari. Davant d’aquest dèficit, des d’iRS reclamem que s’ensenyi la nostra història a tots els centres educatius, ja que aquest buit té repercussions en l’àmbit cultural i lingüístic. La nostra llengua –romànica com el castellà, el català, l’occità i amb un fort substrat prellatí que inclou paraules idèntiques al basc– no té rang oficial i, més enllà d’algunes publicacions, està prohibida a les escoles i l’administració. I això provoca que cada vegada menys joves la utilitzin, fins a l’extrem que, si no invertim la tendència, en una generació podria desaparèixer.


Si ens centrem en la situació econòmica i social, en quins problemes es troba Sardenya?

“L’Estat italià destrueix la nostra producció agrícola per convertir-nos en una illa de serveis, permetent que els especuladors aclaparin les terres no cultivades”

Destacaria la manca d’inversions en el sector de la pagesia, el més important de l’illa, la qual cosa genera la paradoxa que, en lloc de ser exportadors d’aquesta riquesa, el 80% de les fruites, verdures i carns que consumim són d’importació. També importem més de 300 quintals al dia de pa congelat, quan Sardenya sempre ha estat famosa pels seus cultius de blat. Aquest és el resultat de les polítiques que ens imposa l’Estat italià: destrueix la nostra producció per convertir-nos en una illa de serveis i, a força de menystenir l’activitat agrícola, permet que els especuladors aclaparin les terres no cultivades i s’apoderin del negoci de l’energia renovable. Al capdavall, els polítics que han governat o governen ara Sardenya han utilitzat el poder com a trampolí per a la seva carrera personal al parlament italià o als grans partits de l’Estat.


L’independentisme sard és la resposta a aquestes mancances?

La nostra independència no neix contra ells, sinó a favor de l’alliberament nacional i social de l’illa. Aquest va ser el motiu del naixement d’iRS, la voluntat del qual és retornar Sardenya el paper històric que ha tingut en el si de la Mediterrània. I això significa recuperar la transmissió de la nostra història, geografia, economia i manera de ser feliços, cosa que exigeix apropiar-nos de les nostres institucions. Perquè, sense poder legal i institucional, difícilment podrem prosperar.


La independència política n’és la garantia?

Sí, però abans cal conquerir la independència energètica, alimentària, fiscal i cultural. La sobirania política només serà la culminació d’un canvi més profund, que no ha de contemplar la recerca d’una democràcia formal que divideix la gent, sinó un sistema que activi la població en la recerca activa i dels temes que l’afecten. No sols és una presa de consciència, sinó una assumpció de responsabilitat, ja que no podem delegar el futur i la felicitat en els altres. En definitiva: necessitem un canvi radical en l’estructura institucional que impliqui la ciutadania, superant la democràcia delegada per una democràcia participativa.


L’ecologisme i l’antimilitarisme van associats a aquest canvi que defenseu?

“Tenim el 60% de les instal·lacions militars italianes, les quals ocupen una superfície de 35 mil hectàrees que haurien de servir per activitats civils i productives”

Són principis per tothom que no es reconeix en la filosofia dominant, que és profundament capitalista, militar i opressora. Una filosofia que veu la terra com un actiu sobre el qual treure profit i no com a patrimoni col·lectiu a preservar. A Sardenya, tenim el 60% de les instal·lacions militars italianes, les quals ocupen una superfície de 35 mil hectàrees que haurien de servir per activitats civils i productives. Però en canvi, són arrendades a multinacionals que proven dispositius de guerra, inclosos míssils d’urani empobrit, i exèrcits que fan maniobres a la zona.


Quin benefici hi treu l’Estat italià?

Es calcula que uns 50.000 euros l’hora. Però el pitjor no és que faci negoci, sinó que permet una activitat que causa un enorme perjudici sobre el medi i la salut de la població. De tota manera, gràcies a la nostra persistència, avui ja són 130 els comitès locals disposats a combatre la contaminació, defensar el territori del saqueig d’uns quants particulars i evitar la implementació de projectes especulatius que danyen l’ecosistema.


A diferència de l’independentisme basc o cors, el moviment sard sempre s’ha caracteritzat per la desobediència civil no-violenta. Quina explicació hi veus?

iRS vam ser el primer moviment de l’illa a declarar-se no-violent. I ho vam fer malgrat que alguns ho veien una blasfèmia. Però la nostra tria és clara: no volem respondre a la violència amb més violència, sinó fer-ho amb una forma de lluita que anomenem guerrilla virtual. És a dir: una guerra de guerrilles formada per accions simbòliques i imaginatives.


Fins ara, quines han estat les més rellevants?

“L’any 2001, diferents líders del moviment van ocupar el polígon militar de Salto di Quirra, que acull la plataforma de llançament de míssils més gran d’Europa”

Recordo l’any 2001, quan diferents líders del moviment van ocupar el polígon militar de Salto di Quirra, que acull la plataforma de llançament de míssils més gran d’Europa. Ningú fins llavors no s’havia atrevit a apropar-se a aquella zona. I després, el 2005, vam organitzar una gran manifestació a Palau contra la presència de la base nord-americana a Sardenya que allotjava submarins amb motor nuclear. La marxa va acabar amb l’ocupació de l’illa de Santo Stefano on, davant les portes de la instal·lació militar, vam abaixar les banderes nord-americana i italiana i vam hissar la sarda. Pocs mesos després, els nord-americans van abandonar la base. Sense oblidar l’ocupació, el mateix any 2005, de Villa Certosa, la residència que Silvio Berlusconi, aleshores primer ministre italià, es volia construir en un recinte de l’illa de 4.500 metres quadrats que inclou un parc de 126 hectàrees. En veure la impunitat amb què havia actuat, un centenar d’activistes vam ocupar Villa Certosa amb disciplina militar, però de forma absolutament pacífica, el qual demostra que es poden canviar les coses si hi ha voluntat, organització, imaginació i coratge en les idees. Crec que Catalunya, especialment els darrers anys, ho ha demostrat amb escreix.


Amb tot i aquestes campanyes, encara no sou majoritaris ni influents en les institucions. Quin és el principal motiu?

Tenim poca presència institucional, és cert. I això que el 2012 una investigació sobre identitat, autonomia i institucions regionals, realitzada per la Universitat de Càller en col·laboració amb la Universitat d’Edimburg, apuntava que el 40% dels sards es declaren partidaris de la independència, el 90% creu que les institucions sardes es gestionen malament i un 80% que Sardenya hauria de tenir més competències i, per tant, més sobirania. En tot cas, el repte és traduir aquest potencial en consens polític i treballar per assolir la República independent de Sardenya. Quant a la presència institucional, el problema és que som víctimes d’una llei electoral colpista que imposa una barrera del 10% a les coalicions i un 7% a qui es presenta sol. Un cop letal per a la pluralitat democràtica, ja que amb aquests llindars, qualsevol moviment que concorre fora d’una coalició i obté un bagatge de 80.000 vots, és impossible que entri al Parlament sard. L’altra gran batalla, doncs, és canviar aquesta llei i, en paral·lel, lluitar per recuperar la pluralitat informativa que abans s’expressava en nombroses emissores de ràdio i televisió locals, però que, amb l’arribada del digital terrestre, moltes han desaparegut. Avui només tenim una televisió que cobreix tota Sardenya i dos diaris que estan vinculats a la política italiana.


El procés de diàleg que iRS heu iniciat amb ProgReS i Torra! sota el nom d’Est Ora, obre un camí d’oportunitats per a l’independentisme sard?

Amb aquest procés pretenem trencar el model de societat competitiva i individualista en què vivim. Però volem fer-ho a partir del cercle, que és el símbol de la nostra cultura mil·lenària basada en el diàleg. El cercle aixafa jerarquies, estimula la col·laboració i exigeix ​​respecte, alhora que permet superar les guerres fratricides entre separatistes. Aprenent d’altres experiències, creiem que Est Ora donarà fruits, perquè s’hi estan involucrant antics activistes, joves universitaris i persones que mai no havien trobat un projecte que els engresqués. Tot això ens dona força per seguir creixent.


Quines relacions manteniu amb l’independentisme català?

“Vam participar com a observadors tant en la primera consulta d’Arenys de Munt com en el referèndum de l’1 d’octubre”

Molts dels seus representants venen cada any a la nostra Festa Manna, un esdeveniment històric per a l’independentisme, així com a les conferències internacionals que organitzem. I per part nostra, vam participar com a observadors tant en la primera consulta d’Arenys de Munt com en el referèndum de l’1 d’octubre, l’acte de sobirania popular més important que ha tingut lloc a Europa els darrers segles. Per nosaltres, l’independentisme català és una esperança per a tots els pobles en lluita, ja que amb el referèndum va posar de manifest aquesta Europa falsament democràtica i que l’autèntica esquerra és l’esquerra independentista, ja que les esquerres estatals, que per naturalesa haurien de ser portadores de l’emancipació i el canvi, estan alineades amb els conservadors i aquells qui reprimeixin els impulsos populars en lloc d’escoltar-los. Davant d’això, l’únic antídot és la col·laboració entre les nacions sense estat i la defensa solidària amb els moviments que plantegen un model alternatiu d’Europa.


Catalunya i Sardenya poden contribuir-hi des de la Mediterrània?

Sens dubte, perquè l’Europa actual és la d’un conglomerat d’estats al servei dels mercats, els bancs, l’FMI i les multinacionals. Actors d’un neoliberalisme contra el qual l’única sortida està en mans de l’independentisme i l’internacionalisme social. Ara bé, perquè aquests moviments de base, treballadors i associacions de diferents àmbits esdevinguin una alternativa, cal que intensifiquin les relacions. No tant per enfortir la solidaritat, que també; sobretot per generar iniciatives comunes. Sardenya, Catalunya, Còrsega i el País Basc podrien començar a teixir aquesta xarxa i, de fet, ja ho estan fent.




Autor font: Directa.cat