Juliol 7, 2022
Per Direta
165 vistes

L’arquitecta i investigadora londinenca Carolyn Steel parla sobre la desconnexió de les ciutats i el món rural en el seu llibre “Ciudades hambrientas” (Editorial Capitán Swing, 2020). Proposa posar el menjar al centre de la vida, i analitzar els problemes globals a través del prisma de l’alimentació.

Per què diu que el sistema alimentari global actual és molt fràgil, i fins i tot trencat?

Hem creat artificialment la il·lusió que els aliments poden ser barats, però simplement no incloem les externalitats. Hi ha un estudi molt famós que es va fer sobre una hamburguesa, feta de vedella, criada en selves tropicals recentment desforestades. Actualment, la paguem a dos euros, però el cost real és de 200 euros. Totalment inassumible.

El menjar barat no inclou el cost del canvi climàtic, la desforestació, el fet que ens estem quedant sense aigua dolça, la destrucció del sòl causada per l’agricultura química, i la mort d’insectes i ocells a un ritme realment aterridor. Crec que es pot dir que l’agricultura és a dia d’avui l’activitat humana més destructiva.


Quina relació té aquest model d’agricultura amb les ciutats?

Vivim en ciutats desconnectades de la seva “geografia”, no veiem el paisatge que ens alimenta cada dia. Gran part del menjar dels londinencs prové de paisatges del Brasil, com els camps de soja de Mato Grosso.

Amb la introducció del ferrocarril, les ciutats ja no estaven limitades per la geografia per produir els seus aliments, i van començar a créixer molt ràpidament després de la dècada de 1840. El sistema alimentari es va fer invisible

Històricament, el menjar era molt present i visible a les ciutats. El gra es produïa a un màxim de 30 quilòmetres de la ciutat, ja que no era viable portar-lo per terra des de més lluny, i els animals per a la carn caminaven fins als mercats del centre. Amb la introducció del ferrocarril, les ciutats ja no estaven limitades per la geografia per produir els seus aliments, i van començar a créixer molt ràpidament després de la dècada de 1840. El sistema alimentari es va fer invisible.

Ens hem distanciat físicament i mental dels paisatges que ens alimenten. Ho anomeno la paradoxa urbana: ens considerem urbans, però com a animals humans depenem del món natural. Com més vivim a les ciutats, més ens allunyem de la nostra font de subsistència. Ens hem dissociat del menjar, s’ha convertit en una cosa en un paquet sense saber d’on ve ni què és.

Steel està involucrada en una granja a Greenwich, dins d’una parcel·la de terra que produeix aliments per a la ciutat de Londres |Miquel Muñoz


És inevitable aquesta paradoxa per a la vida urbana?

Hem de reincorporar el menjar en la manera com dissenyem els llocs on vivim, unint la ciutat i el camp. El menjar és el més important de les nostres vides, és una bogeria tractar-lo com a barat! Hem de revalorar-ho, i reconèixer que crea els nostres cossos, els paisatges i les ciutats. Però no ho veiem.

Cal, doncs, aconseguir un equilibri rural-urbà en el disseny de les ciutats. La meva proposta és “regionalitzar”, per tant, tornar la producció d’aliments allà on hi ha la gent. Per descomptat, en la mesura del possible, no d’una manera proteccionista exagerada. Hem de conrear aliments de proximitat, de temporada, i d’acord amb els principis de l’agricultura regenerativa, la qual cosa significa una relació completament diferent amb la terra.


Aquesta transformació cap a un sistema agrícola que busca sinergies amb el sòl de cultiu i la naturalesa, sense l’ús de químics o adobs, implica grans canvis! Com es poden aconseguir?

Necessitem molts agricultors, els hem de pagar el preu real dels aliments i necessitem més terra disponible. Estic involucrat en una granja a Greenwich, a Londres, en una enorme parcel·la de terra que alimenta part de la ciutat. Podria ser un fenomen molt més gran, l’únic que impedeix que això passi és la quantitat de persones que estan disposades a pagar més pel menjar. Per tant, això és un canvi cultural.

El govern podria obligar a que els aliments industrials internalitzessin el seu cost real, posant impostos sobre les pràctiques agrícoles que contaminen. D’aquesta manera els aliments locals resultaran més barats, i la gent els comprarà

Per a facilitar aquest canvi, necessitem intervenció pública. El govern podria obligar a que els aliments industrials internalitzessin el seu cost real, posant impostos sobre les pràctiques agrícoles que contaminen. D’aquesta manera els aliments locals resultaran més barats, i la gent els comprarà. També un impost de propietat sobre la terra pot aconseguir que hi hagi més terra disponible per a l’agricultura. Es poden organitzar punts de venda per a productors locals a diferents punts de la ciutat, i també llocs comunitaris per processar aliments, de manera que el pagès hi pugui portar l’excés de cultiu per convertir-lo per exemple en melmelada.

Hi ha tants models existents i que es poden implementar! A ningú li agrada que li diguin com s’ha de menjar o què s’ha de menjar, així que haurem d’estimular determinats comportaments a través del disseny de les ciutats.

L’escriptora i investigadora considera imprescindible relocalitzar la producció dels aliments si volem un planeta viable a mitjà termini |Miquel Muñoz


Què proposaries per a una ciutat com Barcelona?

Sento que és el meu deure dir-li a les persones que encara conserven part del sistema alimentari tradicional, com a Catalunya: és preciós, feu tot allò possible per protegir-lo, perquè un cop desaparegut és molt difícil recuperar-lo. Vinc d’una cultura alimentària industrial molt avançada al Regne Unit, on la gent ha perdut completament aquesta connexió amb el menjar. Protegiu les terres de conreu existents al voltant de la ciutat, i reforceu les connexions que ja existeixen, com els mercats de pagès locals. I involucreu-hi els infants!

Hi ha un grup important de població que simplement no es pot permetre el luxe de pagar més pels aliments, així que també hem de reajustar el sistema econòmic amb reformes fiscals

A molts països europeus ara hi ha un sistema alimentari de tres capes: petits vestigis de la cultura alimentària tradicional de gent que mai ha deixat de cultivar, una quantitat massiva d’aliments industrials barats, i després aquest petit grup de productors d’aliments independents a molt petita escala, que intenten salvar o reconstruir la primera capa, com les cooperatives de productors i consumidors. Al Regne Unit, hem perdut el 95% de la nostra cultura alimentària tradicional, ja que tothom consumeix menjar ràpid. Però durant els darrers 30 o 40 anys hem reconstruït la tercera capa, i ara tenim més formatges artesanals que França. Així que hi ha hagut una revolució increïble de gent que es dedica a l’agricultura.

El meu argument és: aquesta tercera capa són els únics que estan produint aliments a preu real. Perquè no destrueixen la terra, no contaminen, no emmalalteixen la gent, i no maltracten els animals. I el seu menjar no és tan car. Probablement, costa el doble, i la majoria de la gent s’ho pot permetre de pagar més, però no vol. Per descomptat, hi ha un grup important que simplement no es pot permetre el luxe de pagar més, així que també hem de reajustar el sistema econòmic, per exemple amb reformes fiscals.


Totes aquestes idees són molt interessants, però sembla que com a societat estem avançant en el sentit contrari. Com es poden posar en pràctica a una escala més gran?

Estem buscant al segle XXI una manera de viure bé, que no destrueixi el planeta. Això vol dir que el model alimentari vigent no pot continuar, el planeta no ho suporta. Per tant, hem d’anar al pla B.

La bona notícia és que ja està en marxa aquest pla B, existeixen moltes petites iniciatives locals. No hi ha cap raó perquè no puguin créixer, a no ser que sigui perquè existeix encara una idea predominant del que és una bona vida, controlada per grans interessos que volen mantenir-ho tot com està, perquè hi guanyen molts diners. Hem de lluitar per realitzar aquest canvi cultural i necessitem una visió alternativa.

La pregunta més gran que vull plantejar és: què és una bona vida? Una bona societat és aquella on tothom menja bé, perquè no es pot viure bé si no es menja bé

La pregunta més gran que vull plantejar és: què és una bona vida? Com hem de viure? Crec que el menjar és un prisma molt bo per a fer aquesta pregunta. Una bona societat és aquella on tothom menja bé, perquè no es pot viure bé si no es menja bé. Si volem construir societats resilients, equitatives i de baix consum de carboni, comencem amb l’alimentació! És la millor manera per abordar totes les complexitats que hem d’afrontar, tant en l’àmbit econòmic com en el polític. Hi ha una bona vida que podríem estar portant més a prop de la natura, més propera a la terra i molt més interessant socialment.




Autor font: Directa.cat