Novembre 23, 2021
Per Direta
241 vistes


Avui es compleixen cinc anys de la firma definitiva dels Acords de Pau entre les FARC-EP i el govern de Juan Manuel Santos. A conseqüència d’aquests, naixia el Sistema Integral de Veritat, Justícia, Reparació i No Repetició, conformat per la Comissió per l’Esclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició, la Unitat de Cerca de Persones donades per Desaparegudes i la Jurisdicció Especial per la Pau. L’objectiu d’aquest sistema de justícia transicional és conèixer els estralls causats al llarg de més de cinc dècades de conflicte armat. Enguany, les jornades organitzades per la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia han comptat amb representants d’aquests tres organismes. Durant el seu pas per Barcelona, vam poder conversar amb Luz Marina Monzón (Villavicencio, 1964), advocada amb una llarga trajectòria en la defensa dels drets humans i que actualment dirigeix la Unitat de Cerca de Persones donades per Desaparegudes.


Sovint es diu que el conflicte armat a Colòmbia ha deixat més desaparicions forçades que totes les dictadures del con sud juntes. Quines són les xifres amb les quals treballa la Unitat de Cerca de Persones donades per Desaparegudes (UCPD)?

Un dels desafiaments de la Unitat és que no tenim les xifres. Això forma part de l’ocultació de la desaparició forçada, així com de la negligència i manca de confiança en les institucions. A més del pes que tens per l’angoixa d’una desaparició, suma-hi la càrrega emocional que et posa l’Estat. El que nosaltres hem fet és intentar integrar la quantitat més gran de fonts d’informació sobre desapareguts al país. En aquests moments comptem amb un registre preliminar de més de 99.000 desaparicions forçades en el marc del conflicte armat. Amb tot, no ens volem quedar només amb aquesta dada. La nostra intenció és explicar qui són els desapareguts, per exemple tenim la xifra que més del 90 % són homes.


Com treballa la UCPD davant la tasca titànica a la qual s’enfronta?

“Comptem amb un registre preliminar de més de 99.000 desaparicions forçades en el marc del conflicte armat”

La Unitat treballa amb una perspectiva integral i reparadora. El procés de cerca ha de garantir la participació de les víctimes. Nosaltres anem rere el que estan fent les organitzacions des de fa molts anys, adaptant-nos a les seves necessitats i coneixements. Considerem imprescindible que intervinguin de manera protagonista les famílies, no per substituir la responsabilitat de l’Estat, sinó per viure la veritat que implica trobar un desaparegut. I d’altra banda, la perspectiva integral implica un concurs interdisciplinari d’experiències i coneixements en favor de la cerca. Existeixen molts mites al voltant de la nostra tasca. Per exemple, el desaparegut no té per què estar mort. Nosaltres hem trobat quatre persones vives. Després, respecte als cossos, no és només trobar-los, sinó determinar quina és la seva identitat. Cal fer tota una contextualització. Trobes un desaparegut quan li pots posar nom.


També remarqueu sovint que no sou un òrgan judicial.

La nostra és una tasca per fora del procés judicial, que no vol dir per fora d’un marc legal. Si el procés judicial s’estructura sobre el delicte i la persona que el va cometre, la Unitat ho fa sobre la persona desapareguda i els qui l’estan cercant. El nostre pilar és el dret de la persona a buscar els seus éssers estimats. Optem per una cerca tan àgil com sigui possible. Per això el mètode de treball inclou rebre informació de manera confidencial, quelcom que en un procés judicial no seria possible.


El Sistema Integral ha estat fortament atacat des de diferents sectors que s’oposen al procés de pau. Tanmateix, la meva sensació és que la UCPD no ha rebut tanta hostilitat com per exemple la Jurisdicció Especial per la Pau.

No s’ataca la Unitat en públic. Malgrat això, sí que es troba amb obstacles molt grans per desenvolupar la seva tasca. Com t’explicava abans, nosaltres treballem amb una feina feta durant molts anys, i no només pels familiars, sinó també per organismes públics com la Fiscalia. En aquest darrer cas, l’accés a la informació és absolutament difícil perquè hi ha una incomprensió total davant la nostra tasca, de manera que retarda molt més la feina. El mateix passa amb la força pública. De cara en fora no diuen res, però en el dia a dia t’impedeixen que puguis avançar.


A més, em consta que tampoc ha estat una tasca exempta de problemes de seguretat.

En els darrers mesos hem tingut tres incidents d’aquesta mena. Fa unes setmanes, al departament de Meta, uns homes van amenaçar un dels nostres treballadors i li van dir que no volien tornar-lo a veure per aquella zona o acabaria com els que estava buscat. O el 30 d’agost, a Arauca, durant el Dia de la Commemoració de les Víctimes de Desaparició Forçada, un grup suposadament guerriller van intimidar i robar el vehicle a un dels nostres equips. També hem topat sovint amb l’hostilitat d’alguns membres de les forces de seguretat. Només en són alguns exemples.

"Si volem construir la pau, cal esclarir la veritat dels desapareguts a Colòmbia"


Quin cas recent t’ha marcat especialment?

Fa 21 anys, les FARC van segrestar un matrimoni gran, d’entre seixanta i setanta anys. Van arribar a casa seva i se’ls van emportar sense que mai més se’n tornés a saber res. Els seus fills han estat buscant tots aquest temps i tenien identificada la zona on sospitaven que podien estar els seus cossos. Amb tot, no s’avança ràpidament degut a diferents traves administratives: la vacunació de l’equip, l’obligació de realitzar un curs d’alçades, la sospita que l’informe sobre mines no era creïble, ja que n’hi podia haver més perquè hi havia operat un campament de les FARC durant molt temps… La família es va decebre i van fer comunicacions públiques molt dures contra la Unitat. Però també ens va acompanyar durant tota l’exploració de la zona que coneixien molt bé, dirigint inclús en alguns moments la cerca. Finalment, vam aconseguir trobar el cos de la dona. Com a directora de la Unitat he d’esperar els resultats de medicina legal, però els seus fills ja ho saben, ells van reconèixer la roba que duia la seva mare. Va ser un aprenentatge enorme per a tots dos, tant per als familiars, com per a nosaltres, sabent que estàvem fent el millor, però també que ells tenien molt per aportar.


És increïble. Explica-me’n un altre.

“No existeix cap mena de diàleg d’alt nivell entre els màxims representants del Govern i nosaltres”

Te n’explicaré un de recent en el que vaig poder participar. Es tracta d’una senyora que des de fa divuit anys buscava la seva filla, reclutada quan en tenia quinze per un grup guerriller. En les investigacions que la mare havia fet pel seu compte, tenia la sospita que la seva filla podia estar en un cementiri on s’havien dipositat nombrosos cossos de joves guerrillers morts en un combat contra l’exercit. Durant molts anys, les autoritats competents van ignorar les seves demandes. Va haver d’arribar la Unitat per fer l’exhumació al cementiri. En un moment, mentre treien els ossets de les cames d’un cos, hi vam reconèixer un escapulari al turmell. La mare de seguida va veure que era el de la seva filla. Després, en treure el crani, a sota hi havia els seus cabells intactes. No ho havia vist mai. Esperarem l’examen de medicina legal, però la mare no té cap dubte que es tracta de la seva filla. Com ens va dir el capellà que ens acompanyava, aquella senyora a la nit es va ficar al mateix llit, però no amb la mateixa angoixa. Va estar molt agraïda, sobretot pel tracte del cos. Aquesta dimensió reparadora és part essencial de la nostra tasca.


Quina és l’actitud del govern davant la vostra feina?

El govern no ha estat gens col·laborador. No existeix cap mena de diàleg d’alt nivell entre els seus màxims representants i nosaltres. D’ells depenen decisions polítiques que són rellevants per a la cerca. Per exemple, el Ministeri de l’Interior és l’alta instància de qui depenen totes les autoritats locals del país, sobre qui pesa l’obligació de disposar els recursos per garantir que els cossos que estan sense identificar als cementiris no siguin remoguts. Això no ho respecta ningú. I el govern no hi fa absolutament res. Com et deia abans, a mi no m’ataquen públicament, però m’obstaculitzen contínuament la feina.


I per part de les ex-FARC?

Si parlem específicament de la comissió de cerca que les FARC van crear, cal dir que ha estat molt col·laboradora amb la Unitat, mantenint un treball sostingut braç a braç amb nosaltres. Alhora és important destacar que aquestes persones tenen condicions de vulnerabilitat, no disposen de recursos i s’enfronten a problemes de seguretat al territori. Això genera unes dificultats que impacten en la seva feina. A l’altra banda hi ha la relació amb els màxims comandants, molt diferent de la que tenim amb aquesta comissió. Amb ells hi ha hagut dificultats d’entesa, com si la col·laboració amb la Unitat no fos obligatòria, quan sí que ho és. Els comandants disposen d’informació valuosa, però fins al moment ha estat complicat aconseguir la seva implicació.


Quin balanç fas d’aquests cinc anys des de la signatura definitiva dels Acords de pau?

“No estem buscant als desapareguts de les darreres dècades perquè d’aquí a uns anys les futures generacions hagin de tornar a fer el mateix”

Personalment, tinc una valoració positiva de l’Acord. En termes institucionals, el sistema integral està absolutament compromès amb aquest. També pel que fa a la mobilització social, que té un valor molt gran en les condicions sota les quals s’ha de dur endavant. El conflicte armat continua existint a Colòmbia. I malgrat la brutalitat que setmanalment hi hagin massacres o assassinats de líders socials, molts mantenen l’esperança. L’agenda de l’acord de pau és també un reforç a la Constitució del 1991. Això remou pràctiques institucionals molt consolidades, que preserven poders històrics. Aquests són bàsicament la distribució del seu l’exercici i de les terres, és a dir, poder polític i econòmic. Cal començar a fer canvis estructurals. Mentre les causes que van generar el conflicte armat es mantinguin, no hi podrà haver una pau real.


Ara per exemple, durant les recents mobilitzacions del ‘Paro Nacional’, les organitzacions de drets humans han denunciat desenes de desaparicions forçades a mans de la força pública.

Exacte. Nosaltres no estem buscant als desapareguts de les darreres dècades perquè d’aquí a uns anys les futures generacions hagin de tornar a fer el mateix. Així ens vam pronunciar durant les mobilitzacions, i a molts de l’Estat els hi va molestar.


Quin és el teu missatge en aquest cinquè aniversari?

Si volem construir la pau, cal esclarir la veritat dels desapareguts a Colòmbia. La desaparició forçada no ha estat un fet tràgic perquè no sapiguem que ha passat. Ho és perquè durant més de cinc dècades cada any s’han reportat casos, i això vol dir que aquí s’ha recorregut a aquesta pràctica com a forma de repressió i control social, creant-hi una tolerància. Es tracta d’un crim que va contra les bases de la mateixa dignitat humana. Cal afrontar aquesta història si volem comprometre’ns amb un camí de pau.




Autor font: Directa.cat