Octubre 27, 2021
Per Direta
142 vistes


Jaume Carbonell Sebarroja i Jaume Martínez Bonafé han publicat, recentment, una obra conjunta titulada Una altra educació amb cinema, literatura i cançons (Editorial Octaedro). Es tracta d’un llibre mitjançant el qual han pretès realitzar una obertura conceptual cap a noves mirades i nous vessants que puguen ajudar a repensar l’educació i el discurs de la renovació pedagògica, i que s’ha anat construint a través dels suggeriments que al llarg de la seua vida han anat trobant en una seqüència cinematogràfica, en un fragment d’una novel·la, en un poema o en una cançó, tractant d’escapar, així, d’una cultura escolar massa encotillada i colonitzada pel poder dels experts i de les concepcions més tecnificades referents a l’educació.

L’obra és fruit d’una sèrie de trobades, converses i recomanacions entre aquests dos ferms defensors d’una educació compromesa amb la transformació social i la defensa del comú. Jaume Carbonell Sebarroja és pedagog, periodista i sociòleg, i compta amb un recorregut professional molt extens, destacant la creació i posada en marxa, durant trenta-vuit anys, de la revista Quaderns de Pedagogia, publicació de referència dins del sector educatiu vinculat a la renovació pedagògica; i autor de nombrosos llibres, destacant Pedagogies del segle XXI (2015) i L’educació és política (2018), tots dos publicats també a l’Editorial Octaedro. Jaume Martínez Bonafé, Doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de València i militant compromès amb els Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià, compta amb una trajectòria docent i investigadora associada a l’anàlisi del desenvolupament curricular, la professionalització de l’ofici docent, la innovació educativa i les polítiques de control sobre el currículum.

Amb motiu de la presentació del seu llibre a la ciutat de Castelló —a l’espai cultural el Menador— i València —al saló d’actes del Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV)—, els dies 26 i 27 d’octubre respectivament, entrevistem aquests dos autors a través d’una conversa entrecreuada de literatura, poesia i música, però, sobretot, d’una llarga relació d’amistat conreada baix el foc de la pedagogia.


Les pel·lícules, els llibres i les cançons són l’exemple que abans de nosaltres ja hi han hagut altres persones i col·lectius que han pensat l’educació des de moltes i diversos vessants. Què podem dir de nou? Quin paper ha jugat la vostra memòria i la dels col·lectius amb els quals heu participat a l’hora de fer aquest llibre?

“La literatura, el cinema, la poesia i la cançó ens eduquen i ens socialitzen en una determinada experiència cultural. Ens diuen coses. I a través de les formes en les quals ens les diuen, nosaltres ens fem”

Jaume Martínez: La primera idea que volíem aconseguir amb el llibre és la de dir: “Caram!”. És curiós com un Gabriel García Márquez o un Federico García Lorca en una síntesi de mitja pàgina construeixen una idea de la possibilitat de pensar d’una altra manera l’educació i l’escola moltes vegades més potent que tot un tractat pedagògic de molts dels autors que nosaltres hem llegit. I això és bonic recuperar-ho. Veiem com la literatura, com un fragment o una de les seqüències cinematogràfiques que hem citat en el llibre, com ara la de Federico Luppi en Llocs comuns, una síntesi d’uns segons o uns minuts, o una pàgina d’una novel·la et dona de sobte un colp de síntesi tan potent sobre l’educació. Nosaltres hem volgut recuperar això i fer-ho valdre. La segona idea té a veure amb el fet que, a més, la literatura, el cinema, la poesia i la cançó ens eduquen i ens socialitzen en una determinada experiència cultural. Ens diuen coses. I a través de les formes en les quals ens les diuen, nosaltres ens fem. Ara, això ho hem de saber pensar. I el que hem fet nosaltres amb el llibre és construir un dispositiu, un artefacte, un document, per tal de facilitar la reflexió.

Jaume Carbonell: Jo penso que el llibre trenca un tòpic que està massa estès i que no és cert: aquesta idea que es diu molt que a la societat no li interessa l’escola. I això no és cert, el que veiem en el nostre dia a dia és que sí, que aquesta preocupació és latent. Aquesta obra suposa una mirada més àmplia, més complexa, obre nous camins i nous camps de reflexió. Sí, a la gent li interessa l’educació. Ara, l’educació, també s’ha de dir, és molt més que escola. No és només el currículum escolar, no és només el que passa entre les quatre parets de l’aula. I en aquest sentit penso que és molt curiós veure que l’educació també ha estat pensada a través de cançons, de pel·lícules i poemes.


Al llarg del llibre feu una proposta encaminada a construir una educació emancipadora. Com s’ha d’entendre el currículum sota aquesta mirada?

J. M.: Recordem al text aquesta frase de Manuel Rivas que va inspirar la pel·lícula La llengua de les papallones, on deia: “Tot connectava, tot tenia sentit”. Jo crec que ja està bé de creure que tu pots fer una proposta d’una selecció cultural a l’escola desconnectada de la vida i de l’experiència de la gent. Ja està bé de creure que qualsevol persona pot aprendre independentment del que li ocorre en el seu dia a dia, de la seua biografia, de la seua llengua i d’un llarg etcètera. Jo crec que el currículum ha de ser una selecció d’una proposta de cultura i eixa proposta de cultura ha de ser propera i ha d’estar construïda des de l’experiència en la vida de l’alumnat amb el qual estem treballant. Per tant, la connexió amb l’experiència hauria de ser un principi fonamental del currículum, perquè és precisament la possibilitat de qualificar l’experiència, de repensar-la i de construir-la, la que permet que hi haja un aprenentatge significatiu.

I després, què és cultura? Quina selecció hi ha? Quins són els referents importants d’eixa cultura? Jo crec que aquest és un altre tema fonamental de debat, el debat de l’anàlisi cultural del que s’oferta com a currículum. He observat en moltes de les anàlisis que he fet del currículum que moltes vegades moltes de les propostes culturals tenen més a veure amb obsessions, diguem-ne, corporatives i academicistes que en elements nuclears del que ha de ser un saber que estructure un pensament crític i reflexiu de saber interpretar el món en el qual estem vivint. Aquesta és una síntesi fonamental del que hauria de ser el currículum: un artefacte que alfabetitze per tal d’empoderar-nos i emancipar-nos respecte dels discursos d’alienació.

J.C.: Jo afegiria una cosa. Si l’escola no ensenya a llegir i a comprendre el món, l’escola no serveix de res. Per tant, si partim d’aquesta premissa, hem de reconèixer que hi ha escoles que no estan complint la seua funció. I només afegiria al que ha dit el Jaume, que hi estic molt d’acord, la importància del context. És crucial preguntar-se què està passant al món, el món immediat, els mons més propers. Què està passant últimament a Ceuta, on han arribat fa poc cinc mil infants i aleshores els diuen vinga, cap a casa. Quin món i quines misèries estem construint? Per tant, si no parlem d’això, de què parlem? Si no parlem de desigualtats, si no parlem de sofriments, si no parlem dels problemes reals, de què hem de parlar? I això, evidentment, és construir coneixement.


Una de les qüestions cabdals per tal de caminar en la construcció d’aquesta proposta emancipadora és la qüestió del temps. El títol del vostre llibre fa referència al fet que una altra educació és possible i és necessària, però aquesta altra educació és també urgent?

“És crucial preguntar-se què està passant al món, el món immediat, els mons més propers. Què està passant últimament a Ceuta, on han arribat fa poc cinc mil infants i aleshores els diuen vinga, cap a casa. Quin món i quines misèries estem construint?”

J.M.: Jo diria, si no fora perquè és literalment una construcció errònia, molt urgent. Molt urgent seria una redundància, però clar que sí, en aquests moments necessitem un rearmament cognitiu i procedimental fonamental per tal de poder saber estar en el món. I això passa per l’escola, per l’educació i per la cultura. Necessitem aprendre a pensar, construir nosaltres mateixos les nocions crítiques que valen la pena, aprendre a pensar amb un sentit ètic també de la vida i del món en el qual estem. Això és fonamental, això és una urgència absoluta. Nosaltres vàrem publicar fa poc un manifest, en el Diari de l’Educació, i un dels punts era, parlant del currículum, que calia construir una proposta ecofeminista. És que si no, se’ns acaba la Terra i se’ns acaba la possibilitat de construir un món una miqueta més solidari, més obert, més horitzontal. És absolutament urgent el canvi radical en l’educació. No un canvi formal, no. El que fa falta és un canvi radical.

J.C.: Jo la urgència l’entenc també, a part d’això, com una urgència que siga una oportunitat per a tothom. Evidentment tots coneixem escoles en què hi ha mestres que això ho garanteixen. Però clar, penseu que hi ha generacions d’alumnes que passen per escoles i per mestres i han passat sis o vuit o deu anys d’escolaritat i això no ho han viscut. Per tant, el que cal és que aquest discurs penetri amb força i es vagi generalitzant. Penso que aquest és un dels grans reptes de la renovació pedagògica. Perquè d’experiències avantguardistes meravelloses n’hi ha moltes, però fins i tot aquestes experiències no sempre es mantenen en el temps perquè hi ha canvis de mestres o per pressions externes.


A nivell pedagògic, quines han estat les referències amb les quals heu anat fent camí al llarg de la vostra trajectòria tant a nivell professional com militant?

J.C.: Jo recordo una professora en concret que, a més, també era escriptora: Maria Aurèlia Capmany. Jo diria que ella mai va seguir el programa escolar a l’ús. Ara, ella de què parlava? Ella parlava del que escrivia, de quan anava a París, amb qui parlava, de les seves lectures, de les seues pel·lícules i dels assajos que feia amb el seu grup de teatre. Tenia una manera de fer classe que et capgirava totalment, i això va ser com un parèntesi per a mi. Clar, no era casual que Maria Aurèlia s’havia format en l’Institut Escola de la Segona República. Anys després començo a descobrir altres referents, descobreixo John Dewey, Célestin Freinet i Maria Montessori, persones que intenten provocar el pensament i que sobretot intenten trencar aquesta temàtica tan encotillada de seguir només el programa escolar i on el que fan és viure la vida i acostar-se a ella. Per tant, en el meu cas reivindico no només aquests referents més coneguts sinó també aquesta quantitat de mestres que hi ha a petites escoles rurals i escoles suburbials que dia a dia van canviant i transformant l’educació.

J.M.: Per a mi un referent fonamental va estar i és Célestin Freinet, però Célestin Freinet no és la seua col·lecció de llibres, jo a Freinet he arribat de la mà de Roser Santolària, una mestra d’ací del País Valencià que sempre he dit que ha estat la meua referent. Jo era estudiant de Magisteri i m’escapava de les nefastes aules en què m’estava formant com a mestre per tal d’anar a buscar la pedagogia renovadora que feia Roser Santolària. Un altre referent és Gonçal Anaya, amb qui només vaig poder ser alumne seu durant quatre mesos, però de qui he estat aprenent tota la vida. I després, en efecte, estan els companys i companyes dels Moviments de Renovació Pedagògica d’ací del País Valencià i les Escoles d’Estiu, eixe espai horitzontal i cooperatiu en el que ens regalàvem sabers que anàvem construint amb la mateixa experiència de les nostres aules, eixa manera de créixer amb l’ajuda de l’altre, amb el saber que et regalava l’altre company. Jo crec que això és el que també a mi em va ajudar a ser mestre.




Autor font: Directa.cat