Desembre 29, 2022
Per Prendre La Paraula
201 vistes

El 28 de desembre, com si fos una innocentada, tot i que sempre de bon rotllo, s’ha mort l’Antonio Flores, el nostre, l’Antonio de totes les que volem un món nou on el plaer més gran sigui viure i fer-ho plenament. L’Antonio del tracte amable i proper, dels ulls escrutadors i el cap ben moblat, de la conversa afable i plena de coneixements que sempre sorprenien per la seva amplitud, per la seva diversitat, per la seva humanitat.

Company anarquista de la CGT de Correus, va defensar tota la seva vida les millors condicions laborals per a totes i tots, i com menys temps dedicat a la feina, millor (per tal que tothom en pogués «gaudir» tant poc com fos possible). Perquè allò que ens fa persones no és només treballar, i menys encara fer-ho explotats, sinó viure plenament, gaudir de la natura, dels altres de mil i una formes diverses, de tota la cultura que genera el món que habitem… L’Antonio va ser historiador (especialitzat en el maquis), actor (de la sèrie sobre el maquis de Televisió Espanyola), cantant de coral , pagès aficionat i carter, a Gandesa sobretot, i moltes altres coses. Ell coneixia molt diversos ambients per on havia transitat i conegut, des de l’Hospitalet fins a la Fatarella o la Serra d’Almos, i ara vivia a Cambrils, on havíem coincidit no fa massa anys en actes de l’Ateneu Llibertari Paulí Pallàs.

Quan jo vaig entrar a CGT, jo crec que ell ja hi era. Aleshores, jo sempre intentava trobar on eren els descendents d’aquells anarquistes dels anys 30 sobre qui jo havia llegit que utilitzaven com a palanca central de qualsevol canvi la cultura, i no precisament la cultura de consum sinó la més atrevida, divergent, alternativa i, per tant, feliç. Fins que no el vaig conèixer a ell, aquella recerca no va fer cap a port. I li vaig agrair des del primer dia que vam parlar. Potser per això, un dia em va regalar un llibre que des d’aleshores esdevingué central en la meva construcció ideològica i vital: Rastros de carmín. Una historia secreta del siglo XX, de Greil Marcus. Per mi, des d’aleshores, Rastros de carmín és «el llibre de l’Antonio».

L’Antonio havia estat en molts altres llocs, sempre lluitant per la igualtat, la llibertat i la justícia i sempre des de la cultura més àmplia possible, de què era un enamorat, de què gaudia sempre a tot arreu i sempre des d’uns coneixements que resultaven reconfortants d’escoltar i de saber. L’Antonio era del món sencer.
El seu voltant més proper ha fet públic un text que explica que a les 18.38 l’Antonio ha canviat de pla existencial. Completaven l’escrit amb unes paraules de Benedetti a què m’afegeixo:

Si mañana no despertara
solo cree que me he dormido,
Piensa,que en la paz de mi sueño,
te sueño y no me he ido.
También escucha mi música
Lee mis libros,
Usa mi ropa
toma mi copa,
bebe mi vino
No me recuerdes ausente,
No me busques en el olvido
Búscame dentro tuyo
Ahí estaré contigo.

I ho faig amb un text secondí que vaig escriure en saber la seva mort:
«Hi havia gent que deixava el món vivint, sense cridar ni fer escarafalls, sense por ni foscor. En aquells casos, poc freqüents però reals, la Mort tenia poca feina i, malgrat es presentés perquè tocava, ningú no li feia cas, ni a ella ni a les seves fosques robes, la falç, la calavera… I passava a Secondina i arreu també.»

La Mort no pot res ni té cap feina per fer davant persones com l’Antonio Flores, perquè viure com ell ho va fer és una bona garantia de no morir mai, perquè viure vivint és l’única forma de viure que ens interessa, viure envoltats de cultura, d’amistat i d’amor, viure plenament. En això, l’Antonio era un autèntic expert, un expert vital. Que la terra et sigui lleu, mano. Salut i anarquia!




Autor font: Blocs.mesvilaweb.cat