Abril 19, 2021
Per Ràdio Klara
239 vistes

Daniel. Orriols en Bloc

1. La crisi i l’habitatge

La crisi sanitària que estem vivint és la manifestació més visible d’una crisi més profunda, en la qual s’entrellacen aspectes econòmics, institucionals, culturals, etc. Totes elles tenen efectes sobre les nostres vides. Les conseqüències negatives d’aquesta crisi desborden l’àmbit sanitari, i s’estenen cap a un major control social, més precarietat laboral, i en general, majors dificultats per al sosteniment de vides dignes. Els problemes d’accés a l’habitatge ocupen un lloc important entre aquestes dificultats.

La lluita per l’habitatge va agafar un fort impuls durant la crisi de 2008, arran dels desnonaments hipotecaris. Després, les diferents plataformes i assemblees han anat evolucionant, han aparegut nous grups antidesnonaments, sindicats de barri, de llogaters/es, etc. Hi ha hagut també trobades, congressos i jornades dedicades a la lluita per l’habitatge. Les febleses de l’anomenat moviment per l’habitatge no són cap secret, així i tot, sembla que continua havent-hi interés pel tema a l’esfera social, i la determinació dels seus protagonistes ha aconseguit, de vegades, incidir a l’entorn de manera visible.

Les institucions i el sector que mercadeja amb habitatges també s’han adonat d’aquesta incidència, i per això han pres les seues pròpies mesures. En l’àmbit institucional s’han aprovat lleis relacionades amb l’ajornament de desnonaments, contra l’ocupació de cases, per a limitar els talls de subministraments bàsics, per a retallar la capacitat de protesta, etc. Hi ha hagut iniciatives per a canalitzar la lluita per l’habitatge cap a les vies institucionals, i assegurar així la pau social. També han hagut intents de traure rendibilitat política, en forma de vots, de la lluita per l’habitatge. El sector immobiliari (i els seus derivats) ha aconseguit imposar els seus interessos en les noves lleis, ha impulsat campanyes de criminalització contra la protesta, ha tractat d’estigmatitzar l’ocupació d’habitatges, i ha tornat a vendre la idea d’una recuperació econòmica per la via de la rajola i del turisme.

La suspensió d’alguns desnonaments per la crisi sanitària s’acabarà, el conflicte per l’habitatge probablement s’intensificarà en els pròxims mesos. És un bon moment per a fer inventari de les nostres capacitats i febleses. També és bon moment per a fer visibles les diferents sensibilitats que participen en la lluita per l’habitatge, i tractar de sintonitzar-les de cara al que puga vindre. Aquest text pretén ser una aportació per avançar en aquestes tasques.

2. La diversitat

El moviment per l’habitatge és divers per la trajectòria dels seus participants, per les diferències entre barris i per la seua manera d’afrontar l’assumpte. En principi aquesta diversitat li dóna força, perquè en aglutinar gents de diferents entorns té més capacitat d’intervenció. Les experiències variades de les persones implicades enriqueixen, aporten creativitat i dinamitzen la lluita. A més, aquesta diversitat fa més difícil la jerarquització i la deriva del moviment cap a interessos institucionals, polítics o mercantils. No obstant això, les diferències no solen manifestar-se obertament, per por de generar conflictes interns. Quan els diferents enfocaments i sensibilitats no es fan explícits, costa molt establir un diàleg obert. Sense aquest diàleg, és difícil arribar a acords clars que enfortisquen la coordinació interna —i externa—.

Quan en una col·lectivitat no es tracten obertament les diferències, és més probable que apareguen divisions internes, que seran explotades per la part contrària, en aquest cas els beneficiaris del negoci immobiliari. L’absència d’un diàleg obert en —i entre— col·lectius, pot portar a lluites de poder soterrat, suspicàcies i tripijocs en l’ombra. Però l’efecte més perjudicial de no fer explícites les diferències és la desorientació i la falta d’iniciativa.

3. Les sensibilitats

Fer un mapa del moviment de la lluita per l’habitatge és difícil per la seua diversitat. Així i tot, alguna eina cal utilitzar com a referència per a orientar-se; a continuació, va un intent. Les tendències corrents de les quals es nodreix aquesta lluita són variades. He triat tres que em semblen les principals, però s’haurien d’interpretar com a punts de referència i no com a fronteres. La majoria de persones i col·lectius implicats en aquesta lluita es mouen per l’espai que hi ha entre ells; unes vegades més prop d’unes i altres vegades més prop d’altres. Cadascuna té les seues potencialitats i les seues mancances. Tindre-les en compte facilitaria l’elecció de les estratègies que siguen més transformadores, i que millor s’adapten al context.

El moviment de lluita per l’habitatge es nodreix de, almenys, tres tradicions: les lluites laborals, les comunitàries i l’anticapitalista. Les tres coexisteixen de manera més o menys fluida dins de plataformes, sindicats de barri i de llogateres, i assemblees variades. Cap d’aquests col·lectius adopta una sola tradició, en tots hi ha de tot, encara que en diferents proporcions. A continuació van algunes anotacions, provisionals, sobre cadascuna d’elles:

– Les lluites laborals

La història de les lluites que es desenvolupen al voltant de les condicions de treball és llarga; en ella hi ha assoliments i traïcions, avanços i retrocessos. Les formes d’organització han sigut també variades, hi ha molts tipus de sindicalisme; i a més, estan les experiències de l’autonomia obrera en els anys setanta (en Catalunya, Euskadi o Madrid). Aquesta tradició ha sigut capaç de impulsar i sostenir lluites per a millorar les condicions de treball—i de vida—. La principal aportació de les lluites laborals és posar en qüestió la suposada naturalitat de les formes de relació que es donen en el Capitalisme, perquè les desigualtats i l’explotació no són quelcom natural. En reunir a gent en condicions d’explotació paregudes, les lluites laborals eviten l’autoculpabilització individual que promouen els mitjans de comunicació. A més, aquestes lluites han servit per experimentar formes d’autoorganització i mobilització que poden servir de referència per a la lluita per l’habitatge.

L’impuls inicial de les lluites laborals sorgeix del suport mutu entre persones que comparteixen condicions de treball. En ocasions, aquesta solidaritat s’ha estés més enllà de l’empresa o el gremi. Hi ha hagut conflictes laborals en els quals inclús s’ha aconseguit trencar la separació entre el món del treball i el seu entorn, establint complicitats amb altres lluites (d’usuaris de serveis, veïnals, etc.). En els seus moments més intensos, les lluites laborals han sigut capaces d’imposar els seus propis ritmes als de l’economia capitalista. La vaga ha estat l’eina principal en conflictes laborals, però no l’única: les assemblees, els boicots, la paralització de la circulació, les caixes de resistència, els sabotatges, els label, l’ocupació d’edificis empresarials…, són altres eines que s’han utilitzat en aquests tipus de lluites. La tradició de lluites entorn el treball aporta a la lluita per l’habitatge un repertori ampli de pràctiques que l’enriqueixen.

Tot i això, les lluites laborals ja no són el que eren. Els canvis en el model productiu i la deriva del sindicalisme en els últims temps, aporten un altre tipus d’experiències que convé no oblidar. El sindicalisme més combatiu ha tendit a idealitzar la figura de l’obrer manual i industrial que viu en entorns urbans. L’obrerisme típic del sindicalisme ha discriminat les feines de reproducció generalment dutes a terme per dones, també ha tendit a ignorar a qui treballa en condicions precàries o a l’economia informal, a les persones migrants, al món rural, etc. Avui dia, en el nostre entorn, l’obrer industrial és minoria, però el sindicalisme segueix sense ser capaç d’adaptar-se al nou context. La substitució de la figura de l’obrer per la del ciutadà no soluciona el problema, més bé, l’agreuja. Un ciutadà és el súbdit (amb papers) d’un Estat. El concepte de ciutadania és elitista, i fomenta la idea que el diàleg amb les institucions és l’única forma “realista” de transformar el nostre entorn. El monopoli de les relacions socials per part de les institucions, debilita la capacitat d’organització i intervenció autònoma del veïnat. El ciutadà es relaciona amb la institució com un client amb la seua gestoria: li demana solucions, posa reclamacions i, si no queda satisfet, busca un altre gestor (cada quatre anys). El ciutadà, que accepta les regles del joc, ha d’acceptar també que el negoci immobiliari s’impose sobre la necessitat d’habitatge. Assumir la identitat ciutadana implica acceptar com a raonable que l’habitatge siga una mercaderia.

Els sindicats tendeixen a convertir-se en institucions de mediació per als conflictes laborals. Aquesta mediació ha contribuït ha integrar a les treballadores, i als treballadors, en la lògica capitalista i, sovint, s’ha convertit en una eina de disciplinament laboral, imposant la pau social i perfeccionant l’explotació laboral. El paper mediador que ha adoptat el sindicalisme facilita la cooptació del seu discurs i de les seues cares més visibles per part de les institucions.

L’especialització sindical en la qüestió laboral és complementària amb l’especialització dels partits en la qüestió política. Els sindicats han sigut, quasi sempre, corretges de transmissió (i captadors de vots) de partits polítics. Les seues dinàmiques han estat sotmeses als interessos electorals, i aquesta falta d’autonomia ha limitat la seua capacitat de transformació social. Per això, tot i el discurs combatiu de molts sindicats, l’horitzó de les seues iniciatives no sol anar més enllà d’aconseguir una taula de negociació i un pacte mitjanament digne. La lògica sindical sol quedar atrapada en la lògica capitalista, no apunta més enllà; s’adapta als seus ritmes i tendeix a canalitzar les lluites laborals cap a vies institucionals, que els resten capacitat d’incidència.

La lògica sindical tendeix a homogeneïtzar a la seua afiliació segons oficis, convenis, etc. Aquesta dinàmica ajuda a reunir a persones que tenen problemes compartits, però en canvi, les desconnecta del territori en el qual es donen aquests conflictes. Les estratègies uniformes difícilment s’adapten a les realitats concretes i, a més a més, no contribueixen a crear aliances en el barri, que és el territori en disputa. El centre d’atenció dels sindicats són les institucions i les empreses, per això normalment acaben reproduint les seues formes d’organització (jeràrquiques), i les seues maneres de relacionar-se amb l’afiliació (sindicat-institució i sindicat-empresa de serveis).

– Les lluites comunitàries de barri

Les lluites veïnals i de barri, tenen també una llarga tradició d’experiències de les quals es pot aprendre. A diferència del sindicalisme, aquestes sí que s’arrelen en el territori, en la vida quotidiana del veïnat. Quan aquestes lluites se centren a defendre els mitjans per al sosteniment de vides dignes (habitatges, subministraments bàsics, etc.), tenen molta capacitat per influir en la vida del barri. En aquests casos, poden transformar la desconfiança entre veïns/es i la submissió al Poder, en formes de relació solidàries i una major capacitat de resistència enfront dels abusos institucionals o del mercat.

L’àmbit veïnal permet un major protagonisme de sectors tradicionalment ignorats pel sindicalisme, com el de les cures o la població gitana o la migrant. Les lluites basades en el territori obrin la possibilitat de crear –i reforçar—relacions de suport mutu entre persones diverses que coexisteixen diàriament. A vegades, aquestes lluites ajuden a guanyar una certa autonomia respecte a les imposicions capitalistes, siga aquesta material o de pensament col·lectiu. En alguns moments, les lluites veïnals han aconseguit imposar els seus ritmes a les institucions i als sectors empresarials. En aqueixos moments és possible frenar agressions concretes, com els plans urbanístics, els processos d’elitització i turistificació, els desnonaments, etc.

Malgrat això, el concepte de comunitat de barri o veïnal diu poc, sols descriu una col·lectivitat amb algun tipus de compromís acordat. Pot referir-se també a una zona geogràfica, a una cultura o identitat, a una forma de relacionar-se, etc. Sovint tendeix a associar-se la comunitat amb una imatge idealitzada de la convivència. Tanmateix, hi ha comunitats jeràrquiques, elitistes, racistes i, en general, poc desitjables. Aquesta jerarquització pot donar lloc a la cooptació institucional dels membres més actius de la comunitat. La idealització d’allò comunitari porta a vegades a una forma de voluntarisme màgic que pretén construir comunitat ignorant les relacions de poder i explotació que es donen en l’àmbit de barri. Per a aglutinar gent diversa, a vegades es recorre a la idea homogeneïtzadora de ciutadania. Aquesta etiqueta, aparentment neutra, debilita allò comunitari, perquè assigna tot el protagonisme a les institucions, de les quals el ciutadà és només un súbdit.

Normalment, la comunitat coexisteix pacíficament amb l’explotació i la dominació capitalista. El risc de fomentar vincles comunitaris sense posar en qüestió les formes de relació capitalista, fa que molts projectes de barri acaben convertits en prolongacions de les conselleries de serveis socials. Si s’assumeix el paper de mediació en el barri, se sol acabar treballant al servei de la pacificació i del control social, i s’acaba contribuint a la privatització dels malestars. Si s’aspira realment a transformar la vida en un barri, convé ser part implicada i no mediadors, tractar de desestabilitzar la normalitat i polititzar les angoixes compartides.

– L’anticapitalisme

Hi ha sindicats i organitzacions de barri que en la seua pràctica trenquen amb la lògica capitalista, també n’hi ha que no. Hi ha també sectors anticapitalistes que són crítics amb les dinàmiques sindicals i amb les associacions de barri, fins i tot participant en elles. Per això, l’anticapitalisme és un altre punt de referència necessari en aquest mapa.

Els plantejaments anticapitalistes tracten de connectar els malestars de la població amb raons estructurals, amb el sistema Capitalista. Per a això s’enfronten a les dinàmiques del mercat i a les institucionals. La perspectiva anticapitalista en la lluita per l’habitatge, ajuda a entendre-la com una part important d’una lluita més àmplia, una que implica tots els àmbits de la vida; individuals i col·lectius. Per això la tradició anticapitalista pot servir per a sintonitzar lluites aparentment desconnectades, i per a proposar altres maneres de fer i pensar.

L’experiència acumulada de la lluita contra el Capitalisme serveix per a veure més enllà de les reivindicacions i concessions concretes. A més a més, ajuda a contextualitzar les realitats de cada barri en una perspectiva més àmplia, que inclou la ciutat, la regió, etc. Aquesta tradició ensenya que només desestabilitzant el model social vigent i impulsant formes de relació solidàries entre la població més perjudicada pel Capitalisme és possible transformar realment el nostre entorn.

No obstant això, els sectors que es reclamen de l’anticapitalisme no viuen en un món a part. En aquests entorns sovint es reprodueixen dinàmiques pròpies del Capitalisme (relacions de poder, elitisme, instrumentalització de la població, etc.). L’etiqueta d’anticapitalista a vegades oculta un buit que només s’ompli amb eslògans sense contingut, o amb una ideologia desconnectada d’allò quotidià. Altres vegades aquesta etiqueta es converteix en un element identitari, que fomenta el sectarisme i la competència entre col·lectius per a apropiar-se en exclusiva d’allò anticapitalista. Aquestes dinàmiques poden desembocar en un replegament d’aquests col·lectius sobre si mateixos, i en pràctiques exclusivament autoreferencials.

Els sectors que es reclamen anticapitalistes sovint abusen dels discursos èpics, condimentats amb un márketing com de videojocs i un ciberactivisme compulsiu. Aquesta inflació comunicativa contrasta, moltes vegades, amb una pràctica escassa, depenent de la premsa i incapaç d’incomodar els seus adversaris.

Resumint, la lluita per l’habitatge hereta de les lluites laborals, comunitàries i anticapitalistes, recursos molt rics que s’han d’aprofitar. Al mateix temps, convindria descartar tot allò que supose un obstacle per a la intervenció i la transformació social. Per a aprendre d’aquestes experiències cal fer una revisió crítica d’elles, no té sentit idealitzar-les sense més. Si volem aprofitar tots els nostres recursos, cal exposar obertament les diferències, dialogar de manera sincera i, fins on siga possible, arribar a acords clars.

4. Les comunitats de lluita

La posada en comú de les diferents sensibilitats que habiten el moviment de lluita per l’habitatge, pot ajudar a crear i enfortir comunitats de lluita, enteses aquestes com: conjunts de persones i grups més o menys definits que, en relació amb una lluita, comparteixen en allò essencial un relat comú sobre aquesta; les seues estratègies i mètodes són iguals, complementàries o almenys compatibles, i mantenen uns certs llaços de solidaritat i suport mutu, que actuen sota les premisses del suport mutu, la solidaritat, l’acció directa i l’horitzontalitat.

Una comunitat de lluita seria, aleshores, un espai de trobada col·lectiva que tracta de defensar els mitjans per al sosteniment de la vida, i en el qual encara que hi haja diferències i tensions, es tracta d’impulsar la cooperació i la mobilització. Aquest tipus de comunitat tindria com a objectiu principal oposar-se a les agressions i imposicions que venen de part del Capital —i de les institucions—. Un altre objectiu important seria impulsar dinàmiques de suport mutu, que ajudaren a guanyar autonomia material al costat de la creació d’una perspectiva pròpia.

5. La relació amb les institucions

El moviment de lluita per l’habitatge dedica moltes energies a reivindicar i fer peticions a les institucions. A vegades sembla que aquesta siga la seua activitat principal. Això pareix comprensible si tenim en compte que són elles les que creen les lleis que regeixen el negoci immobiliari, i també les que després apliquen en forma de desnonaments, subvencions, etc. Però les institucions no són estructures neutres. Per moltes raons, la seua principal dedicació és assegurar la pau social i l’estabilitat per a garantir la continuïtat del negoci capitalista. Les institucions com a estructura, independentment de qui les gestione, tenen com a prioritat mantenir l’estat de les coses tal com està. La forma en què ho fan varia d’uns gestors a altres, però la seua funció essencial és aquesta.

Hi ha diverses raons per les quals una institució pot cedir davant una mobilització. Normalment sol fer-ho per evitar perdre legitimitat com a ens mediador, tractar de pacificar una situació que s’ha tornat inestable, o reduir la pressió que s’exerceix sobre els gestors. El problema és que quan posem massa atenció a les institucions, acabem adaptant-nos als seus ritmes, i això afebleix la nostra capacitat per a enfortir les comunitats de lluita, que necessiten temps diferents. Així que, encara que es pretenga influir sobre les lleis i la seua aplicació, el més important és ser capaces de crear comunitats de lluita fortes i plurals.

L’única força real del moviment per l’habitatge és la lluita a peu de carrer, siga contra els desnonaments o la turistificació, prenent edificis o creant xarxes de solidaritat. Quan els esforços es dirigeixen a crear taules de negociació o vincles estables amb l’administració, el carrer es buida i la comunitat de lluita s’afebleix.

Un altre risc d’orientar-se massa cap a les institucions, és acabar convertint als que participem en la lluita per l’habitatge en agents mediadors. Quan això ocorre, la lluita es transforma en una espècie de voluntariat social. Aleshores, aquell moviment que pretenia desestabilitzar un model social injust, per a així poder transformar-lo, es converteix en un agent estabilitzador, que ajuda a gestionar els aspectes mediàticament més escandalosos d’un problema que es manté, però individualitzant-los i invisibilitzant-los. Aquesta és una dinàmica autodestructiva.

En general, les institucions són més fortes i estan més legitimades com més febles són els vincles entre les persones. Això no és casual, perquè les administracions són substituts i succedanis dels vincles socials reals. En el mateix sentit, la lògica institucional tendeix a afavorir l’aïllament, perquè es relaciona amb la població de manera individualitzada. Tindre a l’administració com a centre de la nostra activitat és contraproduent, sobretot si el que volem és enfortir els vincles comunitaris, la solidaritat i la capacitat de mobilització. La nostra força està a transformar les relacions entre les persones, no a enfortir la dependència respecte a l’administració.

Quan el centre d’atenció d’un moviment són les institucions o les empreses, i els seus objectius no van més enllà, sol passar que acaba per adoptar algunes de les seues dinàmiques. Aquestes dinàmiques no són neutres, i per això tendeixen a reproduir dins del moviment les lògiques de dominació estatal i capitalista.

6. La verticalització

Qualsevol moviment de protesta, per molt horitzontal que pretenga ser, reprodueix en el seu interior relacions de poder, però hi ha elements que contribueixen clarament a reforçar aquesta jerarquització.

Un d’aquests elements és l’adopció dels ritmes propis de l’administració o dels mitjans de comunicació. Quan passa això, els espais de coordinació viuen en un estat d’urgència permanent per a respondre a les demandes de polítics i periodistes. Aleshores, en nom de l’eficàcia es justifica la presa de decisions que no passen per la base. Una organització horitzontal, per ser realment autònoma en el seu funcionament i decisions, necessita els seus propis temps. Adoptar ritmes alienadors converteix als espais de coordinació en espais de poder i control.

Un altre d’aquests elements és la incorporació de formes d’organització que venen de l’empresa o l’administració. Algunes de les més habituals són: les tècniques de gestió de processos i de qualitat, i els models de democràcia participativa basats en tecnologies de la comunicació. Aquestes tècniques no són neutres, i per això tendeixen a substituir el debat real per una sèrie de preguntes tancades en un marc delimitat prèviament. En general, adoptar aquestes dinàmiques redueix la deliberació col·lectiva a un succedani, fomenta el conformisme i l’acaparament de poder per militants centrals i especialistes.

Quan la separació entre participants perifèrics i militants centrals s’enquista, el moviment que es pretenia horitzontal acaba reproduint en el seu interior relacions pròpies del Capitalisme. Així, la persona que participa en el nivell de la base pot acabar convertint-se en una espècie d’usuària, client o voluntària, d’una organització gestionada per un grup de militants centrals, que són els que realment decideixen. Aquesta verticalització facilita el control de la lluita per part de les institucions.

La crisi del 2008 va donar un nou impuls a l’espai de lluita per l’habitatge, però prompte es van fer visibles també altres iniciatives que tractaven de contenir la mobilització. Hi ha molts sectors polítics, econòmics i mediàtics interessats a afeblir les mobilitzacions en defensa de l’habitatge digne. Les iniciatives de contenció són variades; hi ha algunes de les quals es parla més i altres menys. Les que impulsa l’administració són especialment destructives i convé tindre-les presents.

7. La governança

La governança són una sèrie de pràctiques desplegades per les institucions per a contenir la conflictivitat social i afeblir les dinàmiques pròpies de les comunitats de lluita. La governança és també un escut institucional que es desplega en formes variades. En la seua versió tova, inclou iniciatives que van de la seducció a la cooptació, passant per la participació ciutadana en la seua versió dura, aquestes van de la marginació a la criminalització.

– La trampa de la participació ciutadana

La participació ciutadana sorgeix com un mecanisme de defensa de les institucions, davant la seua crisi de legitimitat. Aquestes iniciatives prenen impuls en els anys vuitanta, en el moment en què el menyspreu per les institucions deixa de ser una cosa passatgera, per a fer-se estructural. La participació ciutadana es desenvolupa sobretot en l’àmbit local; el seu objectiu és afeblir l’autonomia de les protestes i canalitzar el descontentament per vies institucionals, on es torna manejable per l’administració.

En l’àmbit social, la participació ciutadana tracta de reforçar la figura del ciutadà individual, dissolent allò col·lectiu. Al mateix temps pretén legitimar políticament a les administracions i els seus gestors. A més, la participació ciutadana busca modernitzar l’administració i afinar el control social, utilitzant per a això elements externs —a un preu barat—.

Quan la lluita per l’habitatge pren força, solen aparéixer invitacions a taules de diàleg, fòrums permanents, enquestes deliberatives, pressupostos participatius, etc. Aquests processos són variats, uns més transparents que altres, però tots tenen l’objectiu de convertir a l’administració en el centre de tota forma de col·lectivitat. L’administració utilitza la participació ciutadana per a tractar de tutelar allò social. Això cal tindre-ho en compte a l’hora de definir quin tipus de relació volem tindre amb les institucions.

– La cooptació

La cooptació és un altre mecanisme de defensa institucional. Consisteix a captar per a l’administració a persones, grups, o sectors de la població que participen en protestes, amb la intenció de rentar la seua imatge per tornar a legitimar les institucions. Hi ha moltes formes de cooptació: n’hi ha més subtils (com el reconeixement de la tasca social, dotar de protagonisme en mitjans oficials o la creació de comissions conjuntes); també estan les formals (com fitxar les cares més visibles per a algun càrrec) i les informals (amb subvencions o la col·locació a llocs oficials).

Igual que la participació ciutadana, la cooptació busca contenir la conflictivitat. També pretén reduir l’autonomia de la protesta, o si això no és possible, dividir-la. La millor manera de contrarestar els efectes de la cooptació és fer-la visible, estar alerta i parlar sobre els seus efectes.

– La criminalització

Si la protesta es torna incòmoda i no s’aconsegueix reconduir-la a vies institucionals, l’administració recorre a la criminalització. Aquesta té els seus graus també: es poden utilitzar els mitjans de comunicació per a tractar de dividir a les que participen entre raonables i exaltades; a vegades s’acusa als que ocupen un habitatge o protesten al carrer de ser privilegiats o egoistes; i sovint es recorre a la intimidació o la repressió policial directa.

El principal objectiu de la criminalització és dividir i dispersar la protesta. També busca desconnectar unes protestes d’unes altres, per a evitar les mostres de solidaritat. Una possible recrudescència del conflicte per l’habitatge, segurament fa augmentar els casos de criminalització. Convé tindre això en compte a l’hora de debatre estratègies i mecanismes d’autodefensa.

8. La invitació

Reflexionar sobre l’escenari de la lluita per l’habitatge, i assenyalar els obstacles als quals s’enfronta, és només un primer pas. Si volem que la nostra pràctica s’adapte als canvis que es donen al nostre voltant, i pretenem afinar la nostra pràctica diària, hauríem d’impulsar processos de debat respectuosos però clars. En ells és important parlar de mètodes i estratègies, però també d’horitzons de lluita, perquè hi ha camins que inevitablement ens porten a atzucacs i altres que, en canvi, enforteixen la nostra autonomia.

Daniel, de Orriols en Bloc (València)




Autor font: Radioklara.org