Abril 13, 2022
Per Direta
221 vistes

Fa un parell de setmanes, en el marc del dia internacional contra la discriminació racial, va sortir una campanya de l’Ajuntament de Barcelona contra el racisme i la xenofòbia. Amb una estratègia de màrqueting, que la mateixa Ada Colau qualificava de “contundent”, s’intentava “donar la volta al racisme”. A través d’una sèrie de cartells, es pretenia posar en evidència allò absurd de determinats comentaris que generalment s’utilitzen per justificar el racisme. En un to seriós, l’alcaldessa deia que no ens podem acostumar ni banalitzar cap forma de racisme o discriminació i que per això es llançava aquesta campanya preventiva. Perquè resulta que ara, a més de feministes, l’Ajuntament i el govern del Regne d’Espanya són antiracistes.

Abans de començar, vull assenyalar que la meva anàlisi parteix d’una incapacitat gairebé absoluta de captar la ironia de certs discursos, especialment quan venen de dalt. Per exemple, mai no he pogut entendre el contingut crític de cançons d’homes que parlaven de violar dones i que pretenen denunciar el patriarcat existent a la societat. Per això, m’ha costat captar la suposada ironia dels missatges que emet la campanya. I encara que el debat és molt més ampli, estratègies com aquestes posen en evidència les limitacions de plantejar aproximacions des de la rumorologia i el prejudici per denunciar-ne el racisme. Perquè el problema més profund, el que sosté i legitima el racisme institucional, no és causat pels comentaris “xenòfobs” dels veïns i veïnes barcelonines.

Per prevenir el racisme, l’Ajuntament hauria d’enfocar les energies a desmantellar la policia local que reprodueix racisme estructural, garantir l’accés a l’habitatge o a escoltar els col·lectius antiracistes amb relació als símbols esclavistes

El problema d’aquestes aproximacions és que apel·len a una mirada individual, gairebé moral, del racisme, però obvien la seva relació amb processos històrics i materials que es van gestar en la modernitat i que continuen vigents actualment. La perspectiva decolonial, en plantejar el gir decolonial, insisteix a evidenciar que el nostre sentit comú està impregnat per una lògica colonial moderna que s’arrela en estructures de dominació colonials. És a dir, que la nostra manera de pensar i jerarquitzar persones i comunitats és resultat d’un sistema que es basa en la deshumanització de part de la població per garantir el benestar d’uns quants. Aquests mecanismes de jerarquització estan institucionalitzats i són reproduïts, entre d’altres, per òrgans de l’administració de l’Estat.

En aquest sentit, les aproximacions que se centren en el prejudici permeten mantenir inqüestionades les estructures, que fruit de processos de dominació segueixen vigents en l’actualitat i (re)produeixen racisme. Així, per prevenir el racisme, l’Ajuntament hauria d’enfocar les energies a desmantellar els cossos policials locals que reprodueixen racisme estructural, garantir l’accés a l’habitatge a les persones que viuen a la ciutat o, almenys, escoltar les demandes de col·lectius antiracistes amb relació als símbols esclavistes que s’exposen públicament. Però aquestes demandes són vistes com a deliris antiracistes, excessiva ingenuïtat o manca de coneixement del context local.

“Contundent” seria deixar de tractar el racisme com un rumor o un prejudici i començar a implicar-se seriosament en erradicar les estructures i dispositius que permeten la seva reproducció

Igualment, cal reflexionar sobre l’impacte polític d’una campanya amb aquestes característiques davant l’augment de la violència racista. En l’àmbit europeu, novament s’evidencia el doble estàndard que hi ha a l’hora de concedir protecció internacional a les persones que sol·liciten asil. En l’àmbit local, quotidianament es denuncien identificacions per perfil racial; desallotjaments sense alternatives habitacionals; manca de solucions administratives davant dels rebutjos sistemàtics de sol·licituds d’asil; violència institucional cap a la infància migrant; criminalització dels col·lectius que s’organitzen per defensar l’habitatge; segregació escolar i un llarg etcètera que ens mostra que aquesta ciutat és molt lluny de ser antiracista o feminista.

En aquest context, seria contundent començar a treballar des de perspectives antiracistes qualsevol d’aquestes problemàtiques. “Contundent” seria deixar de tractar el racisme com un rumor o un prejudici i començar a implicar-se seriosament en erradicar les estructures i dispositius que permeten la seva reproducció. Perquè al final de comptes, en l’únic amb què podríem estar d’acord amb la campanya és que no, no es pot banalitzar el racisme perquè la vida de milers de persones està en joc.




Autor font: Directa.cat