Gener 11, 2023
Per Direta
156 vistes

Quan el desànim ens envaeix és de bona cura analitzar si l’eufòria que el va precedir era justificada. Parli del desànim que s’ha estès entre aquells que van creure en una presa de poder independentista a Catalunya (sud), a conseqüència del Primer d’octubre del 2017.

Sí, al nord (del sud) també s’ha estès un cert desànim, o potser només un desencantament, entre els que hem participat i hem viscut, de més a prop o de més lluny, l’anomenat procés iniciat a Catalunya el 2006. Encara que plana en els esperits el “ho tornarem a fer”, ja s’ha assumit que aquest cicle polític i de mobilitzacions que a Catalunya va culminar l’1 d’octubre del 2017 s’ha tancat, i malament. S’ha tancat amb exiliats i centenars de represaliats. S’ha tancat per a instal·lar-se en la calma autonòmica –si d’una autonomia sistèmicament extractiva i repressora se’n pot dir calma– amb l’objectiu d’ampliar les bases i refer les cúpules. S’ha tancat deixant de costat els interessos de les classes populars catalanes, com si l’èxit de la seva mobilització no estigués prevista en el guió i es pogués malbaratar.

L’estratègia dels estats espanyol i francés és comuna i la nostra també ha de ser-ho, perquè la repressió que patim és sistèmica i essencial per a la seva pervivència

Però la lluita per la independència dels Països Catalans, que ve de lluny, no s’ha acabat, sinó, fins i tot, tot el contrari. Aquests anys han servit perquè molts descobrissin que hi havia un nord; els que ja ho sabien han pogut confirmar, si encara calia, que al nord (del sud) hi ha un bon coixí on trobar suport, reposar, amagar-hi la dent caiguda o el mocador, en fi, un bon coixí per allò que calgui. Però, sense deixar de ser coixí (ai, la frontera!), hem d’anar més enllà i compartir marc mental, lluites i projectes de futur.

Els successius canvis en la situació política de Catalunya d’ençà de la mort del dictador Franco, han tingut repercussions en la població del nord (del sud), amb una creixent normalització de les relacions entre col·lectius i de la circulació per al lleure, els estudis o la feina. També hi ha hagut canvis en l’àmbit del marc mental de pertinença, de l’augment d’adhesió a una catalanitat massa sovint soterrada, maltractada, folkloritzada i despolititzada. Aquesta adhesió, reforçada aquests darrers anys de mobilitzacions, ens ha conduït també a la ficció del possible alliberament nacional per delegació, no oblidant, però sí deixant de costat, que som el sud d’un estat potent i repressiu. Un estat que, amb tots els seus mitjans, fomenta l’autoodi col·lectiu, la despersonalització, la creença que no podem canviar la nostra realitat.

El dia 19, a Barcelona, enfront del “tractat d’amistat i cooperació” entre Macron i Sánchez, hem de mostrar que som un mateix poble

I bé, sí. Sí que podem i hem de canviar la nostra realitat, la realitat del sud d’aquest nord excloent, extractiu, discriminatori. I ho podem fer compartint una mateixa estratègia d’alliberament nacional i social per a tota la nació, perquè tant al nord com al sud aquest alliberament només pot passar per l’afebliment dels actuals estats espanyol i francès. Perquè la repressió que patim, en totes les seves formes –de la més brutal a la més sibil·lina–, és sistèmica i essencial per a la pervivència dels actuals estats. I no valorar en la seva justa mesura la capacitat de l’estat en reprimir, en impedir qualsevol procés d’alliberament, és un error. La seva estratègia és comuna i la nostra també ha de ser-ho; la seva pràctica respecta les seves realitats diferents, la nostra també ha de fer-ho.

El dia 19, a Barcelona, enfront del seu “tractat d’amistat i cooperació” hem de mostrar que som un mateix poble culturalment i històricament, que treballem per bastir un projecte comú, que l’únic gest d’amistat possible amb les classes populars dels Països Catalans és la fi de la repressió i el reconeixement del dret a l’autodeterminació, el respecte dels nostres anhels socials i nacionals.




Autor font: Directa.cat