Setembre 12, 2022
Per Direta
201 vistes

Tema recurrent, un tema que en aquesta manera de viure artificiosament cíclica que ha arribat a ser la pauta de les nostres vides, esdevé motiu de converses, de llocs comuns i de sentiment compartit quan arriben aquestes dates, any rere any.

Un reprendre que no ho és pas ben bé, sinó que més aviat sembla un començar de nou. Un partir de zero, fruit d’una manera de compartimentar el temps que es basa, ja de lluny, en una frenada absoluta de tot durant un temps determinat en què ho has de fer, tant sí com no, perquè si tot al teu voltant s’atura, és lo que toca. Perquè, si no, en el millor dels casos pots semblar un destorbat que parla sol, va pels llocs on no hi ha ningú, o s’identifica amb qui es defineix, com diu lo poeta, “… sempre aquell que esperava que li obrissin la porta davant d’una paret sense porta”, o amb un cartell de “tancat per vacances”.

Algú que viu en una galàxia llunyana. Quan, de fet, aquesta galàxia pot no ser tan lluny com això. Potser només està a una distància temporal d’uns dies, just abans de la gran frenada. Aquells dies de final del cicle anterior en què calia anar a mil per hora, sense parar, sense permetre’s, sobretot, temps de pensar més enllà o més ençà en causes i conseqüències, no fos cas que n’esbrinéssim alguna de diferent de les que ens expliquen les proclames difoses pels altaveus que pertot sonen i ressonen.

Un no fer res durant lo temps propici i necessari que, com la terra en guaret, cal perquè alguna cosa germini

Dies i nits en què transitem sense parar en la immediatesa esdevinguda efímera per imperatiu legal. Un ritme de non stop, que compartim amb los altres semblants que, com naltros, no poden disposar ni d’un segon de franc per, simplement, no fer res. Un no fer res durant lo temps propici i necessari que, com la terra en guaret, cal perquè alguna cosa germini. Lo temps mort que engendra vida.

Però això no toca, i si t’atures, tothom te passarà pel damunt en la cursa col·lectiva que no para. Perquè lo que toca i fem és anar a tot drap tothora durant dies, setmanes i mesos, amb ritmes de taquicàrdia més o menys controlada. Cada vegada menys.

I de cop i sobte, sona la sirena de final de curs, d’inici d’agost, de vacances (pagades o cobrades, o ni una cosa ni l’altra) i toca parar en sec, frenar de repent i deixar-ho tot allà on era, paralitzat. Com si un rellotge còsmic s’hagués aturat sense possibilitat de donar-li corda. Com aquells autòmats que es queden congelats en postures impossibles i inquietants.

I llavors, al contrari de pocs moments abans, si no t’atures, seràs tu qui ensopegarà amb tota la resta. Un aturar-se, però, que tampoc no serà de guaret perquè el cos, de tan estragat com està, amb prou feines tindrà esme per adonar-se’n.

Torna a sonar la sirena, amb un toc estrident i agut per cridar altra vegada tothom a capítol, que s’ha acabat lo parèntesi, sense transició ni carril d’acceleració per reincorporar-se a l’autoruta

Fins que torna a sonar la sirena, amb un toc estrident i agut per cridar altra vegada tothom a capítol, que s’ha acabat lo parèntesi, sense transició ni carril d’acceleració per reincorporar-se a l’autoruta. Cal arremetre a tota velocitat, rabents, i amb la torna d’allò que, mentre campàvem pel parèntesi, algú o altre s’ha dedicat a posar darrere la porta perquè a la tornada ho trobéssim per donar fe que, encara que tot ho fa veure, lo món no s’havia pas aturat.

Llavors, lo sant tornem-hi agafa aquell deix de resignació que, cada vegada més, traspua un sentiment de vertigen davant de la cursa desbocada que mos espera sense remei. I mos planyem a mollet, o fins i tot a crits, per reclamar una manera diferent de combinar ritmes i alternar etapes, amb aquells espais d’entreacte que mos deixin pair la teca i fer gana de nou. Amb incisos de recapte. Ho reclamem, però, de manera abstracta i sense saber gaire a qui exigir-ho. Potser perquè ja tenim massa incorporada ben dedins aquesta manera artificiosament cíclica que, de fet, no s’abeura pas en cicles més naturals que tenen, o tenien, ritmes més harmònics.

I potser també perquè sabem i sentim que, al costat, a tocar dins i fora de casa, silents o estrepitoses, les emergències no s’aturen. Com ho fem, doncs, per fer compatible la reivindicació d’un ritme que evolucioni en funció de les necessitats i les etapes de cicles més naturals i no artificials, sense necessitat de frenades violentes, i alhora mirar d’apaivagar, que no pas aturar, aquest corrent que un dia vam provocar i que mos arrossega?




Autor font: Directa.cat