Setembre 23, 2021
Per Direta
156 vistes


Per a la memòria oficial, Salvador Seguí constitueix una excepció entre els noms propis de l’anarquisme. En un país –i una historiografia, la catalana, encara amarada de noucentisme– que s’ha esforçat per esborrar del mapa el moviment popular més important de la història del país, i el moviment anarquista més important del món, Seguí resulta un nom familiar. Juntament amb altres escasses excepcions com Frederica Montseny o Joan Peiró, té espais dedicats a la seva memòria: carrers a Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Sant Boi de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Vilafranca del Penedès, un institut de secundària a Barcelona i una fundació. Tanmateix, més enllà de la seva genèrica associació amb la CNT i el seu paper a la vaga de la Canadenca de 1919, poques coses més són conegudes per qualsevol persona mínimament informada sobre l’anomenat Noi del Sucre. Com a molt, alguns sectors lletraferits sabran de la seva íntima amistat amb Francesc Layret i Lluís Companys –la mare del qual era cosina de la de Seguí–, un trio que va compartir pulsió social, alta cultura, i el fet haver caigut sota les bales d’un estat assassí. Fins i tot, posseeix l’excepcionalitat d’haver estat biografiat –de manera prou competent– per intel·lectuals brillants de la dècada de 1970 com Josep Maria Huertas Claveria o Manuel Cruells.

Aquest 23 de setembre es compleix el 134è aniversari del seu naixement –sembla que a Lleida, malgrat que hi ha una controvèrsia amb Tornabous, d’on era la seva mare. Coincidint amb això, i tenint en compte que d’aquí un parell d’anys commemorarem el centenari del seu assassinat a mans d’uns sicaris de la patronal –amb la complicitat activa del Govern Civil de Barcelona–, l’editorial Lo Diable Gros publica El colós de l’anarquisme, un recull dels textos del dirigent anarcosindicalista, seleccionats i editats per Jordi Martí Font. És una excel·lent oportunitat per conèixer què hi ha al darrere els mites. És l’ocasió per a què aquell fill de forner, pintor de professió, activista cultural, un dels artífexs de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i un dels fundadors de la CNT, el 1910, pugui parlar amb nosaltres.

Al darrere la figura colossal (en termes polítics i en termes físics, amb prop de dos metres i més de cent quilos), trobarem un pensador brillant i un dels principals teòrics de l’anarcosindicalisme mundial, amb un pensament elaborat i unes propostes vàlides malgrat hagi passat més d’un segle

Un espòiler: al darrere la figura colossal (en termes polítics i en termes físics, amb prop de dos metres i més de cent quilos), trobarem un pensador brillant i un dels principals teòrics de l’anarcosindicalisme mundial, amb un pensament elaborat i unes propostes vàlides malgrat que hagi passat més d’un segle. És cert: la seva obra és dispersa en articles, discursos, correspondència, entrevistes… En aquest sentit, en les formes, era completament socràtic: la paraula viva, sobretot entre el polititzat món de l’anarcosindicalisme de principis del segle XX, esdevenia la principal forma d’informació i agitació, i més aviat refractari al tractat filosòfic. En els continguts, per contra, era aristotèlic: considerava que la virtut es trobava en el punt mig. L’anarcosindicalisme era la síntesi ideal entre l’anarquisme com a part teòrica i el sindicalisme com a materialització pràctica. Era contrari a la violència revolucionària com a estratègia, encara que considerava útil i ètica la legítima defensa –i, de fet, no li feia recança participar, amb l’avantatge del seu físic, en enfrontaments amb sicaris de la patronal i lerrouxistes. Va defensar l’apoliticisme, no pas perquè no considerés útil la política, sinó per evitar allò que estava passant coetàniament a Europa: que els sindicats acabaven esdevenint apèndixs subordinats a partits polítics teòricament obrers (PSOE, socialdemòcrates alemanys, socialistes francesos, laboristes britànics…). Per contra, més aviat defensava utilitzar els polítics en benefici dels obrers, mantenint-ne sempre l’estricta independència sindical. I l’exemple el podia tenir amb el republicanisme popular catalanista, a partir de la seva privilegiada relació política i amistat personal amb Francesc Layret i Lluís Companys, encara que també amb l’intent de manipulació de dirigents socialistes espanyols com Francisco Largo Caballero.

Ara bé: allò que més va distingir el seu pensament, transmès pels seus escrits –alguns dels quals semblen haver estat redactats per la mà d’alguns amics i col·laboradors seus com Miquel Viadiu o Pere Foix–, era entendre el sindicat com un espai de formació contínua i com a eina revolucionària. El sindicalisme havia d’esdevenir, sobretot, un espai de trobada entre els treballadors, on les diferències de rang i categories havien de ser aparcades –d’aquí el concepte “sindicats únics”, que havia de servir perquè els seus afiliats rebessin una profunda i intensa formació política (és a dir, entendre com funciona el món) i, sobretot, tècnica. La part revolucionària del sindicalisme consistia a poder arribar a un moment en què l’Estat, aquest Estat tan odiat per l’anarquisme, fos reemplaçat pel sindicat. En altres paraules, que l’anarcosindicalisme havia de preparar les classes populars, segons coneixements polítics, personals, humanístics, de psicologia col·lectiva, i amb valors com la disciplina i el rigor, perquè forgessin una contrasocietat a dins la mateixa societat fins a privar d’oxigen el capitalisme burgès, fins al punt que aquest arribés a caure pel seu propi pes (o amb una empenteta) i l’endemà, un sindicat capaç d’administrar la vida pública pogués suplir amb facilitat totes les funcions bàsiques i serveis que feia funcionar la societat.

Allò que més va distingir el seu pensament, transmès pels seus escrits –alguns dels quals semblen haver estat redactats per la mà d’alguns amics i col·laboradors seus com Miquel Viadiu o Pere Foix–, era entendre el sindicat com un espai de formació contínua i com a eina revolucionària

Sembla fàcil de dir-ho, i difícil d’aplicar. És per això que la CNT de la primera dècada de la seva existència, més enllà de la mística de les barricades i els moviments vaguístics de 1909, 1917 i 1919, anava prenent funcions pròpies d’un estat: l’articulació de diverses iniciatives mutualistes; la simbiosi amb ateneus que oferien contactes, oci, sociabilitat; la creació d’escoles per als fills dels treballadors –i escoles nocturnes, amb cultura general i perfeccionament tècnic d’ofici, per als afiliats–, mitjans de comunicació –el diari Solidaridad Obrera– així com una mena d’indústria editorial militant, borses de treball –és a dir, cert control obrer per a seleccionar treballadors en les empreses on tenien representativitat–, i tot allò que conferia poder a la classe treballadora –i suscitava por entre les propietats de les fàbriques i els negocis.

El seu talent polític i estratègic el va convertir en objecte de la repressió. Fou empresonat diverses vegades, entre les quals, estigué gairebé tres anys tancat (1919-1922) al Castell de la Mola, a Maó |Arxiu

Això implicava unes línies estratègiques i un pensament econòmic que el mite de la revolució ha ocultat a mitges. Seguí era un gran coneixedor de Cristiaan Corneliseen, un economista i teòric anarcosindicalista holandès que considerava important generar una legalitat obrera, és a dir, prendre’s seriosament el món del dret i l’articulació institucional de la contrasocietat, o l’acceptació d’una economia de mercat mixta i controlada per les classes treballadores, que era l’antítesi del socialisme centralitzat que preconitzava el moviment comunista coetani. I no és d’estranyar: tant Seguí com bona part de les elits anarcosindicalistes catalanes de principis del segle XX es podrien considerar el que avui podríem caracteritzar com a autònoms, cooperativistes o petits empresaris, amb les seves dosis d’iniciativa econòmica, encara que amb un sentit moral de l’economia. D’aquí, una important conseqüència, que no sempre va ser compresa per bona part de la militància, sobretot en un moment en què la presa de poder bolxevic, a finals de 1917 enlluernà el proletariat barceloní i espantà les classes benestants. Seguí considerava que calia atreure’s per a la causa les classes mitjanes i el món pagès. Les primeres eren necessàries per fer funcionar l’economia i la societat l’endemà de la revolució. Els segons, perquè qualsevol revolució sempre pot tenir el risc del desabastiment en la desconfiança entre el món rural i urbà. S’oblida sovint que la vaga de la canadenca va esclatar quan l’empresa elèctrica va acomiadar enginyers i administratius –és a dir, treballadors de coll blanc–, i van venir a la CNT a demanar suport.  Allò que havia estat un conflicte limitat a una vintena de persones, va continuar com a vaga de solidaritat, i va acabar amb una vaga general de sis setmanes, i amb la claudicació –provisional i a contracor– de l’empresariat barceloní.

Tant Seguí com bona part de les elits anarcosindicalistes catalanes de principis del segle XX es podrien considerar el que avui podríem caracteritzar com a autònoms, cooperativistes o petits empresaris, amb dosis d’iniciativa econòmica, encara que amb un sentit moral de l’economia

Seguí, un home admirat per gent de tota classe i condició. També i molt especialment, per la intel·lectualitat del moment –per posar un exemple, per personatges com Eugeni d’Ors: participava en les principals tertúlies, era respectat pel món polític republicà i catalanista, era un gran coneixedor dels corrents filosòfics del moment. Mirant el seu perfil psicològic, malgrat una cultura autodidacta –la seva escolaritat no havia anat més enllà dels deu anys– es podria considerar un superdotat carismàtic, un líder natural, un primus inter pares. Això el feia ser un escèptic. Es va anticipar a entendre que la Revolució Soviètica era una farsa, fonamentada en allò que el sociòleg alemany Robert Michels definia coetàniament com a “llei de ferro de l’oligarquia”, segons la qual qualsevol grup revolucionari que assaltava un poder autocràtic, tendia a reproduir en el nou règim les mateixes estructures polítiques i socials d’opressió. Això li va causar força oposició entre una militància jove i radicalitzada, sobretot a partir del moment en què la patronal catalana va començar a optar per una guerra social que va propiciar mig miler de morts entre 1917-1923.

De fet, el seu talent polític i estratègic el va convertir en objecte de la repressió. Fou empresonat diverses vegades, entre les quals, estigué gairebé tres anys tancat (1919-1922) al Castell de la Mola, a Maó (on va escriure les seves millors pàgines) fins que, en plena ofensiva, fou assassinat el dissabte, 10 de març de 1923, juntament amb el seu col·laborador Francesc Comas, conegut com a Paronas.

El seu assassinat commocionà la ciutat. Molts barcelonins van anar fins a l’indret –al carrer de la Cadena, al barri del Raval– on van ser abatuts, per a dipositar-hi flors. A la tarda de diumenge es registraren alguns tiroteigs i  aldarulls dispersos. Les autoritats, tement un motí, van detenir desenes de sindicalistes, van clausurar les organitzacions sindicals, i van enviar policies i guàrdies civils a patrullar per tota la ciutat. El dilluns dia 12, l’enterrament de Seguí fou clandestí. Ni tan sols es va permetre la presència de la família. Un dels pocs autoritzats a complir amb els tràmits administratius va ser el seu amic i advocat, Lluís Companys. La CNT interpretà aquests esdeveniments com una agressió. La notícia d’aquest “no funeral” corregué de pressa per la ciutat. Al llarg del matí, grups de sindicalistes van recórrer Barcelona tot comminant la ciutadania a tancar negocis i aturar les fàbriques. S’estengué una vaga general. Una gran gernació es concentrà davant el Govern Civil. El governador, aclaparat per la situació, va alliberar els anarquistes detinguts diumenge i prometia la celebració pública d’un funeral per a Francesc Comas. L’enterrament de Paronas, segons expliquen els testimonis, fou apoteòsic, amb milers d’assistents a la comitiva. Fou una mena d’enterrament substitutori. Pocs mesos després, davant la intensificació de la guerra social, un nou cop d’estat, el de Primo de Rivera, iniciava una nova dictadura.

Moria l’home, començava el mite. Convé recuperar, avui, l’home i, sobretot, les seves idees i projectes.




Autor font: Directa.cat