Novembre 28, 2020
Per Direta
201 vistes


Fa poques setmanes s鈥檋a esdevingut la mort de Rossana Rossanda. Una de les coses que em varen venir al cap quan me鈥檔 vaig assabentar va ser el que diu Joan Oliver en el magn铆fic llibre de David Fern脿ndez i Anna Gabriel sobre August Gil Matamala. Diu Oliver parlant de l鈥橝ugust i tamb茅 de Juli脿 de J貌dar i alguna altra gent que volt脿vem pels entorns: 鈥渏unts vam deixar de ser francesos per fer-nos italians鈥. I la Rossanda, entre altres, hi va tenir molt a veure. Perqu猫 primer ens hav铆em emmirallat amb el maig del 1968 franc猫s -amb els seus intel路lectuals: Sartre, Althusser, o millor dit els seus deixebles- i amb els que dirigien el moviment estudiantil (Danny Cohn-Bendit o Alain Krivine per exemple). Per貌 despr茅s ens v脿rem adonar que el que va passar a It脿lia el 1968-1969 tenia molt m茅s gruix i molta m茅s consist猫ncia. I que el debat pol铆tic, te貌ric i pr脿ctic, tenia tamb茅 molt m茅s inter猫s.

Alguns es preguntaran, especialment els m茅s joves, qui era Rossana Rossanda. Nascuda el 1924, periodista i escriptora, ja essent molt jove va participar en la resist猫ncia partisana contra el feixisme i el 1945 es va fer militant del Partit Comunista Itali脿 (PCI), el m茅s gran i m茅s influent de l鈥橢uropa occidental, on va ser responsable de la pol铆tica cultural del partit, i del 1963 al 1968 va ser diputada a la c脿mera italiana. En el PCI sempre va estar a l鈥檃la esquerra del partit (anomenada Ingraniana per la seva figura m茅s significativa, Pietro Ingrao).

Nascuda el 1924, la periodista i escriptora Rossana Rossanda ja essent molt jove va participar en la resist猫ncia partisana contra el feixisme i el 1945 es va fer militant del Partit Comunista Itali脿

El 1968 va escriure l鈥檃ssaig L鈥檃nno degli studenti en el que s鈥檃dheria de forma plena i incondicional a les lluites dels estudiants i a It脿lia (i a difer猫ncia de Fran莽a) tamb茅 de la classe treballadora i a les reivindicacions que feien els grups i col路lectius situats a l鈥檈squerra del PCI (entre els quals destacaven Lotta Continua i Potere Operaio). Juntament amb altres companys (i al contrari del que va passar amb altres partits comunistes occidentals, com el franc猫s o l鈥檈spanyol) varen mantenir un di脿leg constant amb el variat univers de la lluita estudiantil i obrera, i molt especialment amb les reivindicacions del m贸n intel路lectual itali脿 (on abundaven revistes d鈥檜n gran inter猫s com els Quaderni Rossi, els Quaderni Piacentini, Il Ponte, etc猫tera) i tamb茅 europeu.

Essent molt cr铆tics amb el 鈥渟ocialisme real鈥 que es practicava a l鈥橴RSS i als pa茂sos del Pacte de Vars貌via, juntament amb altres companys de l鈥檃la esquerra del partit, entre els quals destacava Lucio Magri (a m茅s de Luigi Pintor, Aldo Natoli o Valentino Parlato), varen crear la revista Il Manifesto que, a m茅s es va convertir en un corrent cr铆tic dintre del PCI. Per貌 ni un partit relativament obert com el PCI estava disposat a acceptar que en un n煤mero de la revista es critiqu茅s durament l鈥檕cupaci贸 de Txecoslov脿quia per part dels pa茂sos del Pacte de Vars貌via i l鈥檃ny 1969 varen ser expulsats del partit. Varen convertir breument Il Manifesto en un partit i posteriorment, especialment amb Lucio Magri, es varen integrar en una for莽a pol铆tica d鈥檈squerra: el PdUP pel Comunisme, on va romandre fins al 1984 quan una part d鈥檃quest partit va decidir reintegrar-se al PCI. Des d鈥檃leshores va continuar col路laborant en Il Manifesto, reconvertit en diari, fins al 2012. Fins al moment de la seva mort va continuar participant en el debat pol铆tic d鈥檈squerres amb debats, confer猫ncies, articles, assaigs i llibres, entre els quals destaca la seva autobiografia La ragazza del secolo scorso (La noia del segle passat).

En una llarga entrevista que li varen fer el 2017 recorda el bienni 1968-69 ple d鈥檈sdeveniments com el moviment estudiantil, el maig franc猫s, la primavera de Praga i la invasi贸 sovi猫tica de Txecoeslov脿quia, la fundaci贸 d鈥Il Manifesto i la seva expulsi贸 del PCI, l鈥autunno caldo (tardor calenta) protagonitzat pels treballadors. I hi deia 鈥渋mmediatament despr茅s del 1968 dels estudiants, en el 1969 hi va haver la m茅s gran i m茅s culta lluita obrera de la postguerra: l鈥autunno caldo. El PCI no li va donar suport. 鈥 En canvi, s铆 que ho va fer la CGIL (el sindicat m茅s proper al PCI) i particularment la FIOM, la seva branca del metall-mec脿nica, liderada per Bruno Trentin, que varen llen莽ar amb 猫xit la consigna del 鈥渟indicat dels consells obrers鈥. Reapareixia a It脿lia, doncs, aquesta forma de lluita obrera, amb tanta tradici贸 comunista i anarquista, dels consells obrers.

鈥業l Manifesto鈥 va n茅ixer a Mil脿 a partir de Lucio Magri i Rossana Rossanda i r脿pidament s鈥檋i varen afegir altres companys de l鈥檃la esquerra del PCI

Recorda a l鈥檈ntrevista que l鈥檌dea d鈥Il Manifesto va n茅ixer a Mil脿 a partir de Lucio Magri i ella i r脿pidament s鈥檋i varen afegir altres companys de l鈥檃la esquerra del PCI. I ens diu 鈥渧a ser un intent de ser comunistes i, al mateix temps, llibertaris: aquesta era l鈥檈nsenyan莽a del 1968. En la qual entraven amb molta for莽a els problemes de la persona, a la que nosaltres els comunistes hav铆em estat educats a no donar-li massa import脿ncia. La ruptura amb el partit es produeix en el curs de les lluites obreres del 1969, quan Il Manifesto va recollir a molts quadres obrers, i tamb茅 estudiantils, a les ciutats italianes鈥. En conseq眉猫ncia, 鈥渘i la disciplina ni l鈥檕rganitzaci贸 es consideren en la ideologia del 1968, que refusava tot all貌 que record茅s l鈥檕mbra d鈥檜na jerarquia鈥. I, en la seva opini贸, 鈥渆l grup d鈥Il Manifesto va perdre la seva ra贸 de ser en el moment en qu猫 van esvair-se les esperances de canvi鈥.

Rossanda es va ocupar molt tamb茅 de les Brigades Roges (Brigate Rosse) a les que va dedicar un llibre el 1994 i ha conservat fins a la seva mort l鈥檃mistat amb Mario Moretti, un dels seus membres destacats. En l鈥檈ntrevista repetidament citada hi diu 鈥渓鈥檃ventura de les Brigades Roges 茅s una part de la hist貌ria que encara ha de ser escrita i, des del meu punt de vista, sense la virtuosa indignaci贸 habitual. Van prendre decisions terribles matant a gent, per貌 creien que havien de lluitar contra els enemics reconeguts, com havia estat en altres temps la lluita dels partisans. Es van equivocar, per貌 cap d鈥檈lls es pot considerar un criminal com煤鈥. I afegeix, 鈥渉i va haver un moment de verdadera simpatia popular respecte a les Brigades Roges 鈥, i jo he pensat sempre que 茅s un fill extremista del moviment obrer itali脿鈥. I en un altre article de 1978, que va ser molt pol猫mic, deia: 鈥渜ualsevol que hagi sigut comunista en els anys 1950 reconeix de cop el nou llenguatge de les Brigades Roges. Sembla com si fulleg茅ssim l鈥櫭爈bum de la fam铆lia鈥. Per concloure, 鈥渄e fet el terrorisme itali脿 no va ser mai un fenomen molt important鈥.

I fa refer猫ncia a altres temes d鈥檌nter猫s. Com ara que 鈥渓a idea comunista entra en crisi per moltes raons entre les quals la insufici猫ncia de democr脿cia en el partit 鈥, I, d鈥檃ltra banda, est脿 en crisi la mateixa idea de la socialdemocr脿cia. Des del meu punt de vista, la caiguda del mur de Berl铆n, no ha estat tant la derrota del comunisme, que ja estava molt tocat, sin贸 de la tesi keynesiana, la de Keynes i Minsky, 茅s a dir la d鈥檃conseguir un comprom铆s veritable entre les classes socials鈥.

Tot acabant amb una confessi贸 personal, 鈥渘o estic entre els que s鈥檃vergonyeixen d鈥檋aver sigut comunistes鈥, [a It脿lia i a partir del PCI] en els anys 1960 va cr茅ixer una esquerra comunista moderna 鈥, que va estar notablement difusa i que tamb茅 va influir en els sindicats鈥. I quan l鈥檈ntrevistador li pregunta si encara 茅s comunista perqu猫 ell 茅s anticapitalista, per貌 no t茅 clar que vol dir ser comunista, Rossanda li respon: 鈥減er mi no est脿 gens clar que vol dir ser anticapitalista, si no s鈥櫭﹕ tamb茅 marxista i comunista鈥, encara que els 鈥渟ocialismes reals鈥 no hagin estat societats desitjables, malgrat tot em sento comunista鈥, tot i que em sap greu que no arribar茅 a veure la societat que desitjo鈥.




Autor font: Directa.cat