Maig 25, 2022
Per Direta
77 vistes

La coca-cola siempre es igual,

pero yo no, yo puedo cambiar.

Ya no quiero más tener buena suerte,

abrázame fuerte y hazme volar.

Hazme reír, hazme llorar.

Kiko Veneno

Ningú no mor de riure, quines expressions més absurdes ens inventem. En canvi, sí que coneixem moltes persones (jo mateixa, espero que tu també) que naixem o renaixem de riure. Poques accions ens fan sentir tan vius com riure, cosa curiosa perquè és una acció en realitat involuntària: no pots obligar ningú a riure, no pots forçar-te tu mateixa a fer-ho. Que inquietants els tallers de riureteràpia, també les rialles enllaunades de la tele, que ho intenten però no poden, perquè poques accions són tan contagioses com el riure, però el riure de debò.

Poques accions ens fan sentir tan vives com riure i poques són tan contagioses. Crec que és per això que als enterraments sovint ens agafa el riure incontrolat, perquè sentim l’imperiós impuls d’aferrar-nos a la vida, contagiar fins al difunt; però també perquè amb la nostra rialla estem capgirant el que s’espera de nosaltres, subvertint el que hi fem allà tots plegats. Riure, a més d’estar relacionat amb la vida i el contagi, està relacionat amb la subversió i el trencament de la normalitat, amb sortir disparats de la realitat, ni que sigui uns segons. Per això riem quan algú cau o quan algú de sobte fa una cosa inesperada i absurda; celebrem o alertem que per uns instants la vida ha pogut ser estranyament diferent, sortir-se del guió. Celebrem si veiem una sortida que ens evoca transformacions cap a millor. Alertem si el que volem és dir que aquella sortida de guió no toca i el volem així preservar.

Riure, a més d’estar relacionat amb la vida i el contagi, està relacionat amb la subversió i el trencament de la normalitat, amb sortir disparats de la realitat, ni que sigui uns segons

Penso en tot això xopa, de tornada a casa al vagó del metro, recordant la relliscada d’un pobre home fa una estona al carrer. Plovia fort, a alguns ens ha agafat desprevinguts, he hagut de deixar la bici i enfilar cap al metro sobre la sola de les ínfimes sandàlies com a taula relliscosa de salvació (cada mes de maig aquest aferrar-me insistentment a les sandàlies com a únic calçat que admetem en una primavera que volem estiu). Ell anava amb vambes, però ha lliscat de mala manera fent unes piruetes ben estranyes per no tocar a terra i finalment l’ha tocat amb tot el seu cos i fent una mica de planxa, fins i tot. Ella ha esclatat en una rialla, ell s’ha molestat. Que estrany que una caiguda ens faci riure. Que estrany també que ens ofengui que algú rigui per una cosa que ens passi. Podria ser el contrari: que ens omplís d’alegria provocar en algú aquest alliberament incontrolat de dopamina i endorfines, aquesta connexió amb la tergiversació del món.

Rumiava aquestes coses amb els peus glaçats i gotes de pluja caient-me pels cabells, amb la típica nena petita mirant-me intrigada des del cotxet (tots sabem que aquest nen o nena en realitat som nosaltres, que està sempre davant nostre al metro quan tenim pensaments profunds i ens mira fixament perquè ens adonem de la transcendència del moment mentre la mare mira el mòbil amb les notificacions a tot volum, i que TMB les deixa passar gratis per la funció que desenvolupen a la nostra vida i al parèntesi d’aquesta columna, i que és per això que viatgen a compte del bitllet individual que acabem de comprar, en adonar-nos que ens hem deixat el moneder a saber on i no portem targetes ni res, per la friolera de 2,40 euros, perquè en realitat no és individual sinó per a tres passatgers, visca el transport públic).

Malgrat la preciosa estona que acabàvem de viure, va venir a visitar-me una rància que duc a dins i que sempre ve en moments així a dir-me que això-no-és-seriós, com si la seriositat fos l’indicador de la validesa de les coses

Xopa i amb la meva mirada de nena seriosa sobre mi mateixa, veient-me una mica patètica (tampoc no trobava cap mascareta), pensava en el ridícul, el riure i l’humor i he recordat la trobada de fa quatre dies a la Fira Literal. Presentàvem ‘Cosmonautes de la quotidianitat’, el recull de columnes que he publicat els darrers anys aquí a la Directa i a Catorze. Un cop més, com a la Deskomunal o a La Tribu, vam riure molt, malgrat que tractéssim de temes greus i profunds. En acabar, com em sol passar i malgrat la preciosa estona que acabàvem de viure, va venir a visitar-me una rància que duc a dins i que sempre ve en moments així a dir-me que això-no-és-seriós, com si la seriositat fos l’indicador de la validesa de les coses, com si l’humor invalidés la bona reflexió. És la mateixa que diu que si vols pensar i raonar bé ho has de fer amb cara greu, i si pot ser d’estrenyiment. No li faig cas, gairebé mai, i opto més aviat per l’estranyament, però una mica sí que m’afecten, les seves visites.

Quan això passa, em serveix recordar aquells anys en què vaig descobrir que es podia pensar bé i pixar-se de riure. I recordo per exemple l’enorme Maria Jesús Izquierdo entrant el primer dia a l’aula de la facultat de Polítiques i Sociologia, a finals dels noranta, quan esperàvem conèixer professors seriosos de to greu, i va irrompre ella amb un Estoy menopáusica, yo os aviso. Y vengo a hablaros de dos hombres que amo apasionadamente: Marx y Freud, así que no sé cómo va a salir la cosa. Que comience el curso! Vaig intuir que aquell inici seu no era cap ocurrència només per despertar rialles. Era una pista sobre el lloc on es toquen el riure’s d’una mateixa, cercar la connexió amb l’altre, la passió i la proposta de pensar plegades. A les palpentes, vaig agafar la pista i encara la duc a la mà, de vegades com qui no recorda on té les claus i li pengen d’un dit.

Compadiu els qui creuen que riure no és seriós, compadiu els qui se senten sempre forts i que no els cal riure. No és cap casualitat que riure rimi així de bé amb viure, com una rima feta a mida

Són també les claus que sovint obren les portes a estances on descansar del tedi d’aquest món. Bé que ho sabem, amigues, quan plorem per mals personals o col·lectius, i acabem obrint aquestes portes i finestres una estona i esclatem en rialla i tornem a ser criatures tan fràgils i tan fortes. Bé que ho sabem, amigues, que la rialla, amb la seva subversió, no és una evasió, sinó un ancoratge al nosaltres i la nostra força. Riure fa forta la gent fràgil i és per això que ens agrada tant riure, perquè és el refugi dels fràgils, que som la pràctica majoria, li vaig sentir dir a Pérez Andújar. Mentre rius, no mors, deia. Mentre plores tampoc, penso. I és que al mateix joc de claus trobes les que obren les portes del plor que neteja a còpia de llàgrimes i dopamina. Quina por ens fa la rialla dissonant, quina por el plor quan no toca.

Riure és una cosa molt seriosa. Ens recorda que podem procurar-nos fortalesa i que amb l’altre a prop és més fàcil (neurones mirall, se’n diuen les que fan que se’ns contagiï el riure), ens ajuda a estimar la nostra fragilitat, aquella que ens ha fet anar a l’encontre de la rialla. Compadiu els qui creuen que riure no és seriós, compadiu els qui se senten sempre forts i que no els cal riure. No és cap casualitat que riure rimi així de bé amb viure, com una rima feta a mida.




Autor font: Directa.cat