Octubre 7, 2022
Per Direta
196 vistes

Estem vivint una revolució social a l’Iran, però anomenar aquesta revolució i moviment com a feminista causa por als cors i tartamudeig a la llengua. Malgrat tots els temors i dubtes, una cosa és òbvia: aquest és l’aixecament de les dones de tot l’Iran. Les protestes que després de l’assassinat de Mahsa Zhina Amini es van estendre ràpidament pel país són una mostra de les lluites de les dones dels darrers anys en contra del hijab obligatori. Elles segueixen la trajectòria de les Girls of Enghelab Street, així com altres formes similars de desobediència civil com van ser els aixecaments nacionals del 2017 i 2019. Tot i que les múltiples crisis econòmiques, socials i polítiques han accelerat aquest moviment, l’aixecament està fortament vinculat amb la veu de les dones.

Qui pot ignorar l’onada tempestuosa de Mahsa (sense oblidar altres dones) i resistir l’impuls de xiuxiuejar la consigna principal d’aquest moviment: “Dona! Vida! Llibertat!”? Aquest eslògan va ser originalment creat per les feministes kurdes a Turquia el 1987. Més tard, les Saturday Mothers, que es reunien cada dissabte a Istanbul per demanar aclariments sobre la desaparició forçada dels seus éssers estimats, van corejar aquest eslògan que ara es pot escoltar no només als carrers de l’Iran, sinó a tot el món. La mort de Mahsa no ha estat una mort ordinària sinó un assassinat d’Estat que, fora de la cobertura dels mitjans, passa cada dia a l’Iran. La seva mort, va ser la mort de totes nosaltres. Quan les dones joves i de mitjana edat es van reunir davant de l’hospital on va morir ella, van cridar: “Mahsa podria ser la meva filla, podria ser qualsevol de nosaltres”, “Totes som Mahsa!”. Per això Mahsa no és simplement una dona, sinó el símbol de la resistència a l’opressió que exerceix la República Islàmica, el símbol de tots els col·lectius reprimits: estudiants, treballadors, mestres, pobres marginats, minories ètniques, etc. Cadascun d’aquests grups està violentament subjugats sota el règim de la República Islàmica i és per això que això no és simplement una lluita contra el hijab obligatori, sinó una lluita contra totes les opressions que les dones iranianes viuen cada dia, a casa, en lloc de treball, a les escoles, als carrers, als nostres espais personals i privats. L’islamisme polític és a tot arreu.

Les protestes que després de l’assassinat de Mahsa Zhina Amini es van estendre ràpidament pel país són una mostra de les lluites de les dones dels darrers anys en contra del hijab obligatori

L’Islam Polític va aparèixer a l’Iran després de la derrota de la revolució popular del 1979 com un moviment polític burgès i reaccionari que va superar sens dubte des de fa molt les fronteres de l’Iran per estendre’s per tot el globus i especialment per l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica com a maniobra de les dretes per sotmetre les classes populars empobrides, els pobles minoritzats combatents, principalment els kurds, i enderrocar els moviments d’esquerra anticapitalistes de tota la regió. La cosmovisió que sustenten els règims islamistes és una manifestació més de l’hegemonia cultural del capitalisme heteropatriarcal que s’estén incessant durant tot el segle XX en contra de les organitzacions de dones que a diferents països de l’Orient Mitjà, inclòs l’Afganistan, lluitaven des de principis de segle contra el patriarcat abans de ser arrasades i massacrades pels talibans.

És important historititzar perquè el capitalisme i, molt especialment, el patriarcat tendeixen a naturalitzar allò que és i allò que no pot ser. D’aquí ve el recurrent oblit de les marxes de les dones del 8 de març de 1979 que protestaven contra les mesures misògines del règim, així com de les dones perses, kurdes, afganeses, àrabs, turques, amazigues, i de moltes altres societats d’Orient Mitjà i del Nord d’Àfrica que lluiten incessantment per l’emancipació en contra de la naturalització del que és ser “dona” i especialment “dona de país musulmà”. És com si ens referíssim a les dones franceses, basques, catalanes o angleses com a “dones de països cristians” o directament “cristianes”.

L’Islam Polític és un règim i ideologia que engloba diferents moviments de dreta i que nega a les dones la condició de persona humana. Per això és important que els feminismes comprenguin l’especificitat d’aquest context per no reproduir essencialismes de cap mena

L’Islam Polític és un règim i ideologia que engloba diferents moviments de dreta, contraris als drets humans i que neguen a les dones la condició de persona humana. Per això és important que els feminismes europeus, socialistes, antiracistes, decolonials i postcolonials comprenguin l’especificitat d’aquest context per no reproduir essencialismes de cap mena: aquest hauria de ser el germen de la praxi feminista radical, el principi que “no es neix dona, s’arriba a ser-ho”. Per a nosaltres no existeix “la dona” igual que no existeix “el negre” ni “la dona musulmana”, creure’l seria un exercici de fetitxització. Hi ha dones, en plural, no com a dada biològica sinó com a classe, igual que no existeixen les musulmanes ni les negres com a dada biològica, sinó com a classe o grup social, i en tant que les dones i els homes no neixen, sinó que es fan, es fan dins sistemes materials de dominació patriarcal, capitalista i colonial i no assumir això implica biologitzar-nos per naturalitzar-nos amb l’objectiu de continuar percebent-nos com a eternament i essencialment musulmanes, com essencialment dones musulmanes que estan conformes a viure en països on l’Estat és islàmic perquè, se suposa que representa les nostres idees religioses (quan hi ha una enorme diversitat de creences).

Lluitar contra la fetitxització de la religió, de la cultura i de qualsevol fenomen social o atribut identitari que desdibuixa, invisibilitza i naturalitza les estructures polítiques de la violència contra les dones de qualsevol país és un deure ètic-polític. No hi ha escapatòria d’aquesta responsabilitat si ens definim com a feministes socialistes. Les identitats polítiques pertanyen sempre a estructures polítiques. Per això, el que ens urgeix no són polítiques identitàries multiculturals, sinó noves estructures polítiques, econòmiques i socials, les quals han de ser imaginades, organitzades i construïdes per totes. Per pensar, parlar i lluitar per l’emancipació i la llibertat no cal tenir una identitat determinada, sinó un coneixement situat. Vet aquí la nostra insistència que el moviment feminista global presti més atenció a les dones kurdes que lluiten per la llibertat del seu poble, que llegeixin i escoltin les dones perses, afganeses, turques, amazigues, egípcies i tunisianes, que no som poques, per entendre i visibilitzar el caràcter global del moviment de l’Islam Polític i de les seves maneres de crear hegemonia en diversos sectors de les societats de tot món mitjançant divises, armes i fe, com fan la resta de règims imperialistes.

La nostra praxi feminista radical està lligada a la lluita anticapitalista i l’anàlisi marxista que insisteix una vegada i una altra a assenyalar que l’Islam Polític és un dispositiu de govern i control per part de les elits i els sectors de dreta d’aquestes regions que es va desplegar feroçment després de la guerra freda per integrar-se a les estructures del capitalisme global.

Les universitats i les escoles, en silenci des d’un temps, estan ara plenes de dones que s’han tret el hijab i criden a la vaga als seus departaments. A les ciutats més petites i empobrides de l’Iran sentim la gent cridar, però és la primera vegada que a l’Iran sentim la gent cridar “germana” en lloc de “germà”

A la tomba de Mahsa a Saqqez, les dones de dol es van treure el hijab i van onejar els seus mocadors al cel, com si els mocadors haguessin trobat la seva veritable funció com a part de la dansa kurda, per deixar de ser un grilló del seu cos que colonitzaria tota la seva identitat i personalitat. Aquest extraordinari missatge va arribar a tot l’Iran, amb homes i dones marxant pels carrers amb els punys enlaire i el vent als cabells: “no viurem sota l’opressió”. Les universitats i les escoles, en silenci des d’un temps, estan ara plenes de dones que s’han tret el hijab i criden a la vaga als seus departaments. A les ciutats més petites i empobrides de l’Iran sentim la gent cridar, però és la primera vegada que a l’Iran sentim la gent cridar “germana” en lloc de “germà”.

Encara que un pot veure esperança i por entre la gent, el gloriós aixecament expressa la unitat i la solidaritat nacional entre kurds, turcs, perses, gilakis, luris, balutxis, entre altres. La gent s’ha enviat un missatge entre ells: “No tingueu por! No tinguis por! Estem totes juntes!”, mentre que la República Islàmica està convertint aquestes manifestacions glorioses en zones de guerra. Moltes persones han estat assassinades i arrestades, incloses activistes feministes, periodistes i estudiants. A més, des dels primers dies de l’aixecament, la República Islàmica va restringir l’accés a Internet, i és difícil obtenir notícies de l’Iran. Tots sabem que bloquejar les comunicacions i els mitjans d’informació és una de les tàctiques favorites de les democràcies capitalistes, siguin evangèliques, anglicanes o catòliques, no és monopoli de les repúbliques islàmiques, com estem presenciant a la guerra necroliberal d’Ucraïna. Així, és possible que no sàpiguen que Kurdistan té moltes de les seves ciutats en vaga total, que les forces del règim van crear un bany de sang a Zahedan (sud-est de l’Iran) en matar desenes de balutxis que protestaven als carrers, mentre el Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica bombardeja el Kurdistan iraquià.

Des dels primers dies de l’aixecament, la República Islàmica va restringir l’accés a Internet, i és difícil obtenir notícies de l’Iran. Tots sabem que bloquejar les comunicacions és una de les tàctiques favorites de les democràcies capitalistes

En canvi, mentre molts llocs del món són testimonis de manifestacions en suport i solidaritat amb l’aixecament de l’Iran, els moviments profeixistes i neomisògins d’extrema dreta s’estenen per tot el món, amb monàrquics que criden “Home, Pàtria, Prosperitat” contra el moviment iranià “Dones, Vida, Llibertat”, de la mateixa manera que el moviment #BlackLivesMatter és contraatacat pels discursos #AllLivesMatter o el moviment i la lluita feminista pels discursos #NotAllMen. Mentrestant, s’estan prohibint novament l’avortament i els matrimonis gais, es multipliquen els atacs contra les persones trans a la xarxa i els carrers s’omplen de supremacistes blancs colpejant els més pobres. És part de l’onada reaccionària que les societats patriarcals i supremacistes tendeixen a reforçar quan la pobresa, la despulla i l’exclusió esdevenen quotidians. Podríem, d’una manera no del tot metafòrica, dir que aquests moviments i partits polítics estan, a tot el món, tractant de restablir el domini d’un nacionalisme centrat en la dominació masculina a la Pahlavi. Si la República Islàmica va obligar les dones a fer servir el hijab, el règim de Pahlavi va obligar les dones a treure’s el hijab per mostrar un rostre modern i acceptable als països occidentals. És evident que tots dos perceben les dones com a objectes sexuals sense dret a triar i sense dret a controlar el seu cos.

L’Iran està en un moment sense tornada. La ira de la gent s’està tornant més gran que el poder coercitiu del règim. I en considerar la valentia de la nova generació, completament separada de la ideologia islàmica, podem esperar que la República Islàmica no sobrevisqui per molt de temps.

Mahsa (Zhina) Amini no és només una persona, el seu nom s’ha entrellaçat amb els noms de totes les altres dones que han estat arrestades, torturades i assassinades per la República Islàmica. Com està escrit a la seva tomba, el seu nom serà immortal. El seu nom és el nostre símbol. El seu nom és el nostre senyal per enderrocar els fonaments dels règims heteropatriarcals i capitalistes a tot el món.




Autor font: Directa.cat