Maig 25, 2022
Per Direta
66 vistes

Hi ha discos que transmeten sensacions només escoltar-los. Causa (Propaganda pel Fet!, 2022) confirma que Xavi Sarrià ha superat qualsevol dubte que despertara quan va decidir emprendre projecte tot sol. És un treball fet a base de noves sonoritats afegides a estils ja clàssics en la seua trajectòria i lletres que suposen un recull de lluites presents i passades. Conversem amb ell immers en plena gira de presentació, que ja l’ha dut a Palma i la que fa parada hui, 25 de maig a la sala Apolo de Barcelona i divendres al Moon de València, on jugarà a casa.


Ara fa cinc anys des que iniciares carrera en solitari. Tires la vista enrere i quin balanç fas d’este període? Temies que l’ombra d’Obrint Pas fora massa allargada i no et deixara construir un rumb propi?

Vaig començar a escriure cançons quan tenia catorze anys. I crec que cada etapa de la meua vida ha quedat reflectida en elles. Ara fa cinc anys vaig començar-ne una de nova, sobretot, perquè no sabia viure sense escriure cançons. I com dius, sí que és cert que em va costar trobar un rumb cap a on anar. Sempre costa. Però no deixa de ser una continuació. Un aprenentatge continu. I això m’agrada. Em fa sentir la sensació d’estar començant sempre, però amb el bagatge acumulat pels anys.

Està sent un any prolífic pel que fa a l’eixida de discos de grups valencians. Des d’un punt de vista creatiu, com et va afectar el xoc que va suposar la pandèmia?

Va ser un xoc per a tothom. Jo ja estava treballant en el nou disc quan ens va agafar la pandèmia per sorpresa. Però d’alguna forma em va servir per trencar la rigidesa dels calendaris. Vaig haver de deixar de treballar en el disc durant un temps i amb el pas dels mesos l’aturada em va servir per prendre distància, agafar una nova perspectiva. En eixe període vaig haver d’acabar la cançó “No s’apaguen les estreles”, [inclosa a la banda sonora del film La mort de Guillem] perquè sí que l’havia de presentar per l’estrena de la pel·lícula. I quan la vaig tindre, de sobte vaig entendre cap a on volia anar amb el nou disc. De vegades no cal buscar tan lluny, sinó més dins nostre.

Al llarg de Causa abunden referències a lluites que ens han precedit i que, tot i ser-nos properes, romanen desconegudes. Tendim a fixar-nos en exemples llunyans mentre que a prop de casa en tenim a cabassos i no els valorem?

“Desconeixia en profunditat la història de la brutal deportació de les comunitats rurals morisques i de la profunda petjada que esta història de despossessió ha deixat en la nostra cultura. Quan ho descobreixes entens per què ens ho han ocultat: perquè desmunta els discursos supremacistes i uniformitzadors del poder”

Efectivament. Parlant amb l’amic David Segarra me n’he adonat encara més. Coneixem moltes històries llunyanes, sobretot dels poderosos Estats Units i, en canvi, sabem molt poc de les històries silenciades de casa nostra. Jo mateix desconeixia en profunditat la història de la brutal deportació de les comunitats rurals morisques i de la profunda petjada que esta història de despossessió ha deixat en la nostra cultura. I quan ho descobreixes entens per què ens ho han ocultat: perquè desmunta els discursos supremacistes i uniformitzadors del poder. És només un exemple, perquè com sabeu esta és una de tantes i tantes històries silenciades. Rescatar-les de l’oblit, refer el relat de les nostres lluites populars, ens permet entendre les nostres arrels, la història de resiliència i lluita de la nostra gent. I això ens ajuda a encarar els dies de múltiples crisis que patim.

"Refer el relat de les nostres lluites populars ens ajuda a encarar els dies de múltiples crisis que patim"
Xavi Sarrià durant un dels concerts de la gira de presentació del seu nou disc |Claudia Marconell

Pel que fa a la música, es percep que esta oscil·la entre els sons tradicionals i les influències més modernes. Diries que és el treball en què més t’has permés experimentar en terrenys inexplorats fins ara?

Sí. Com dic, a partir de “No s’apaguen les estreles”, que vaig compondre sobre la base de l’”U d’Antella”, vaig entendre que tenim tot un tresor musical dins nostre, que el poder ha menyspreat però que la gent humil l’ha mantingut. Vaig decidir endinsar-me més encara en este món i jugar no només amb els instruments, sinó també amb les estructures de les cançons i, fins i tot, amb els versos. El mestre Vicent Torrent d’Al Tall em va obrir la porta de la Fonoteca de Materials, que és un arxiu sonor que ell va ajudar a construir gravant a la nostra gent major. Allí vaig trobar el sampler que he usat a “La Cantaora”, que està extret d’una cançó tradicional de la Vall d’Uixó que relata la lluita de les obreres de principis del segle XX. També em vaig endinsar en els treballs del grup Sarau o Carles Dénia, per exemple, i vaig llegir llibres sobre la història del flamenc, editats a Andalusia, que tenen capítols que parlen de la música d’arrels morisques del País Valencià. És increïble el llegat que tenim i que cal continuar posant en valor. Però és que, a més, és popular i tradicional perquè parla de nosaltres, de qui som. I això sempre és actual. I sempre lliga amb les músiques actuals.

En les lletres trobem una apel·lació constant a crear llaços i a retrobar-nos en comunitat, enfront de l’aïllament i la pressa a què ens vegem abocats des de diferents fronts. Ens cal una pausa, mirar-nos als ulls i veure cap a on anem?

“Mireia Vidal, lluitadora i llauradora de la Punta, explicava al documental ‘No s’apaguen les estreles’ la xarxa de cures i suport mutu sempre ha existit a l’Horta de València, i que la destrucció d’esta horta també significa la de tota esta xarxa que permetia resistir als temps difícils”

Sí, vivim en un món d’aïllament, confusió, ansietat, individualisme, repressió i múltiples crisis provocades pel sistema. Però no sempre ha estat així. Mireia Vidal, lluitadora i llauradora de la Punta, ens explicava al documental No s’apaguen les estreles que la xarxa de cures i suport mutu sempre ha existit a l’Horta de València, i que la destrucció d’esta horta també significa la de tota esta xarxa que permetia resistir als temps difícils. Hem de fixar-nos en el que Mireia i tanta gent ens explica. Que només en comunitat, en col·lectiu, podem fer front a la bèstia que tot ho engoleix. Per cert, Mireia i d’altres veus apareixen al concert i expliquen tot això en una pantalla que portem.

Per a la composició de l’àlbum t’has rodejat d’un elenc de col·laboracions diverses que renoven les que apareixien en el teu anterior treball, Amb l’esperança entre les dents (Propaganda pel Fet!, 2017). Què creus que han aportat al resultat final?

He tingut la sort de comptar amb gent que estime i admire: Sandra Monfort, Anna Millo, Elane, Rafel Arnal i Pep Gimeno Botifarra. Però també tota una sèrie de grans músics i tècnics que han treballat amb cura per fer possible este disc. I és molt enriquidor ajuntar a gent que ve de la música tradicional amb d’altres que venen del rock o la música electrònica. Crec que tothom hem gaudit molt del treball. I és increïble el talent que tenim a casa nostra.

"Refer el relat de les nostres lluites populars ens ajuda a encarar els dies de múltiples crisis que patim"
Sarrià amb el grup de músics que l’acompanya aquest 2022 |Claudia Marconell

Al disc, com has comentat, s’inclou la cançó “No s’apaguen les estreles”, estrenada fa un temps coincidint amb La mort de Guillem i que ha esdevingut quasi un himne de lluita i resistència. Com valores la repercussió que ha tingut? T’esperaves tal ressò?

No esperava tant de ressò, la veritat. Vaig començar a escriure la cançó abans que el director i el productor de la pel·lícula contactaren amb mi. Volien una cançó per al film i jo els vaig proposar esta que estava fent perquè creia que temàticament anava més enllà, que es remunta als orígens de les nostres lluites populars i acaba amb Guillem Agulló com a símbol de les nostres generacions. Però és que a més, el títol, que és una dita popular que va recuperar David Segarra, explica molt bé el concepte de la pel·lícula: per molta criminalització, censura i persecució, no van poder acabar amb la memòria de Guillem Agulló i tot el que representava. Estic molt content perquè és una cançó que sí que tenia un calendari que s’havia de complir i no estava segur de com quedaria. Però de sobte, tot va quadrar: els arranjaments, la gravació, la producció. Va ser un procés molt bonic. I, encara més, vore com la gent l’ha fet seua.

Acabes d’iniciar una gira repleta de dates i ja sense restriccions sanitàries. Com està sent la resposta del públic després del parèntesi forçat que hem patit? Perceps que hi ha ganes de tornar a gaudir de la cultura com abans?

Per una banda hi ha moltes ganes de concerts, de sentir aquella sensació única que es crea als directes. I això es nota, en com reaccionem públic i nosaltres quan comencem a cantar. D’altra banda, continuem vivint un any difícil per tots els efectes que la pandèmia ha tingut però, sobretot, per les múltiples crisis que patim. La música, en este sentit, pot crear el relat d’estos temps, però també acompanyar i aportar alguna cosa a tota la gent que dia a dia continua desafiant la por i plantant cara.




Autor font: Directa.cat