Novembre 28, 2022
Per Direta
226 vistes

Fa un temps que assistim a un cert debat sobre les utopies i les distopies, sobre el seu potencial polític i narratiu i sobre els seus límits. Crec que som la generació que està repensant les utopies perquè vivim més que mai entre les alarmes distòpiques, però, malgrat tot, encara volem continuar somiant en futurs possibles. Davant del debat que ja ens va avançar, entre d’altres, Layla Martínez a Utopía no es una isla (Episkaia, 2021), ens trobem que continua l’auge de les distopies però que la cerca d’utopies en la literatura (i en l’assaig) té de nou lectors i lectores.

Les distopies havien de servir per a fer-nos passar a l’acció, ens havia d’ajudar a fer-nos veure que si continuàvem així, el futur que se’ns oferia era desolador però com sol passar: el futur ja està ací i les distopies ens han desmobilitzat, ens han fet creure que no té sentit somiar.

Cal tornar a les narratives que ens facen somiar, que ens facen creure en un futur possible, en un present millor. Una narrativa que no ens faça mirar malament al veí

S’ha comentat de quina manera sèries com ara El col·lapse no ens ajuden a lluitar contra l’emergència climàtica, que el que ens fan és generar-nos por, tindre ansietat davant del futur. Per això ens cal tornar a les narratives que ens facen somiar, que ens facen creure en un futur possible, en un present millor. Una narrativa que no ens faça mirar malament al veí, que ens faça voler crear llaços en la comunitat en què vivim. I això és possible amb les utopies.

En tot moment de canvi o revolucionari les utopies han jugat un paper essencial. Però, per què? Perquè ens ajuden, a través de la imaginació, a veure que la lluita té sentit, ja que arribarà el moment que tot allò somiat serà dut a terme si persistim.

M’agrada pensar en les utopies clàssiques com ara La ciutat de les Dames de Cristina de Pizan (recuperat recentment per Cal Carré), un text que escrit fa més de sis-cents anys ens fa encara emocionar-nos i voler un lloc on les dones deixen de patir violències. O en com anys més tard va imaginar Monique Wittig que seria un món amb dones fortes i guerreres a Les Guérrillères. I pense també en obres de ciència-ficció, molts cops amb tints distòpics, ens alerten d’un futur amb problemes ecosocials, però que també tenen un elevat percentatge d’esperança en la natura, en les dones, en la construcció de comunitats resilients i supervivents, com ara Dune de Frank Herbert (recentment reeditat per Mai Més i Raig Verd) o les obres d’Octavia Butler. I em ve al cap, com no, Ursula K. Le Guin i Els desposseïts (Raig Verd) i la seua famosa frase “No pots comprar la revolució. No pots fer la revolució. Només pots ser la revolució. És al teu esperit o no és enlloc.”, una obra i una autora que està connectada amb Estrella Roja (Sembra Llibres) d’Aleksandr Bogdànov, escrita l’any 1908 en ple auge revolucionari i publicada per primera vegada al català enguany, que ens parla d’una societat socialista a Mart però també de les seues limitacions. Perquè tots aquests llibres no són tan sols textos autocomplaents i senzills; les utopies ens ajuden a mirar un nou món, però també les limitacions pròpies de qui les desitgem.

Segurament creure de nou, no deixar-nos dur per la desesperança ni pels malsons, és un acte revolucionari. O no, i és simplement supervivència

Les utopies d’avui són també els llibres d’assaig, que encara que no ens tapen els ulls davant de la realitat, ens fan creure en l’esperança i ens animen a continuar sent complexament humans. Són els llibres de Kae Tempest, d’Andreu Escrivà, de Layla Martínez, de Kohei Saito… i els de tants i tantes clàssiques que ens van precedir i que els seus somnis els mantenim encesos dins de nosaltres.

Segurament creure de nou, no deixar-nos dur per la desesperança ni pels malsons, és un acte revolucionari. O no, i és simplement supervivència. Creure en nous mons possibles ens fa anar al mercat del barri, ajudar el veí, passejar amb les amigues, anar a aquella xerrada de l’ateneu, plantar carxofes, trucar les nostres iaies, pensar en quin futur volem construir amb les nostres, com volem estimar i ser estimats, pensar en quina roba podem comprar i si ens cal… i, sobretot, no desesperar-nos. Així que recuperem els somnis, visca les utopies.




Autor font: Directa.cat