Juny 8, 2022
Per Direta
211 vistes

Fa unes setmanes escoltava en una conversa una anàlisi sobre l’organització política antiracista, o en realitat sobre la manca d’organització política antiracista al regne d’Espanya. Sobrevolava la idea que, en comparació amb països com França, aquí la presència del moviment antiracista com a força política és pràcticament nul·la, encara que existeixin lluites “específiques”.

Un aspecte que em crida l’atenció en aquests tipus d’anàlisi és la insistència a prendre com a referència, com a horitzó polític, novament, les potències del nord. Això no només passa en àmbits d’esquerra i antiracistes, sinó també en espais institucionals on sovint se sent nomenar moviments com el que va sorgir després de l’assassinat de George Floyd als Estats Units per explicar la necessitat de prendre mesures contra el racisme institucional a les escoles catalanes.

És necessari organitzar-nos en col·lectiu per adonar-nos que la pràctica moltes vegades és més complexa del que la teoria pot imaginar

Aquestes premisses plantegen tres qüestions a què voldria fer referència breument. En primer lloc, la necessitat de descolonitzar els nostres imaginaris i horitzons polítics, tant de moviments socials com de referents teòrics. La segona, relacionada amb l’anterior, és la urgència de començar a reconèixer políticament les lluites i resistències que es donen en aquest territori contra el racisme estructural. I la tercera, la necessitat d’organitzar-nos en col·lectiu per adonar-nos que la pràctica moltes vegades és més complexa del que la teoria pot imaginar.

Relacionat amb la primera qüestió, i quan fa pràcticament un any de l’arribada de l’Esquadró Zapatista a aquestes terres, un aspecte que em va cridar l’atenció va ser la certa indiferència que la visita zapatista va generar en alguns sectors anticapitalistes o antiracistes. Si bé els i les delegades zapatistes van tenir la possibilitat de reunir-se amb diferents col·lectius que es van organitzar al voltant de la seva visita, altres van declinar la invitació a reunir-se amb ells per estar massa ocupats o per no trobar sentit a la visita.

Sembla que certs moviments el sud global només interpel·len com a imatge idealitzada, com a retrats per als seus cartells o com a pòsters per penjar a les seves parets, però no com a realitat viva de lluita

Encara que el zapatisme pugui ser reconegut com un referent de lluita, sembla que en el nostre àmbit la seva presència i sobretot les seves paraules no van interpel·lar prou per poder escoltar-los i aprendre del seu llarg recorregut anticapitalista. Em pregunto quant de colonialisme es juga en tot això, quanta capacitat o incapacitat d’escoltar-los hi va haver. Sembla que certs moviments del sud global només interpel·len com a imatge idealitzada, com a retrats per als seus cartells o com a pòsters per penjar a les seves parets, però no com a realitat viva de lluita.

En segon lloc, urgeix començar a reconèixer políticament les persones i col·lectius que des de fa temps posen el cos i treballen de manera quotidiana per denunciar el racisme estructural que violenta milers de persones en aquests territoris. Llevar-li el lloc d’”específic” per a reconèixer que amb la seva acció i organització diària apunten contra la lògica colonial que estructura aquestes societats; apunten a la matriu colonial que precisament els nega agència i no els reconeix com a subjectes polítics. Entre tants exemples, penso en les treballadores de la llar i de les cures organitzades, les quals interpel·len no sols l’estat per les seves lleis racistes que legalitzen l’explotació, sinó també als qui neguen la seva existència política.

Davant la lògica colonial de silenciament, hem de recuperar i escriure una memòria anticolonial que reconegui el llegat de qui va venir abans i la manera de fer política de qui està ara

En aquest sentit, i fent referència al tercer aspecte, un horitzó polític possible és començar a mirar als costats per a veure qui són aquests subjectes que s’organitzen i plantegen de manera col·lectiva alternatives quotidianes a aquest sistema. Col·lectius que en “als nostres territoris” tenen un llarg i poderós recorregut de lluita contra el racisme estructural. Perquè resistir i respondre al racisme no és una tasca que es pugui fer de manera individual, és necessari ajuntar-se amb unes altres, organitzar-se per a pensar i caminar juntes cap a altres mons possibles, encara que aquest caminar sigui incoherent, ple de dificultats i desencantaments.

Davant la lògica colonial de silenciament, hem de recuperar i escriure una memòria anticolonial que reconegui el llegat de qui va venir abans i la manera de fer política de qui està ara. Només a través del reconeixement de les altres i amb elles podrem construir un present ple de futur. Perquè, tal com deia un cartell en territoris zapatistes, “si somies sola, és només un somni; si molts somien junts, és el principi d’una nova realitat”.




Autor font: Directa.cat