Octubre 3, 2021
Per CNT Vallès Oriental
149 vistes


Article d’opinió de Genís Ferrero, Secretari d’Acció Sindical de la CNT al Vallès Oriental

Parlava Paco Candel al seu llibre «Inmigrantes y Trabajadores» (1972) com l’ofici, la classes i estament social i no només la procedència creaven vincles d’afinitat entre les persones, sentiment de paisanatge o de pertinença a un mateix col·lectiu.

En certa manera és el que va passar també a casa nostra, tants anys després de la publicació del llibre, i que va culminar amb la vaga general del 3 d’octubre. Una vaga que culminava un procés d’autodeterminació del poble de Catalunya i que, finalment, va ser desbordat pel poble deixant a les institucions -com tantes altres vegades en la nostra història- incapaces de seguir el pols i la determinació de la gent.

“No tothom que defensava el dret fonamental a votar va defensar igualment el dret fonamental a la vaga”.

Faré un recordatori molt breu. El moviment independentista es conjura per celebrar un referèndum d’autodeterminació, i la reacció de l’Estat esdevé en una escalada repressiva mai vista en les darreres dècades (obviarem que aquesta violència contra la dissidència política o social no ha deixat mai de tenir lloc contra sindicalistes, moviments socials, etc. però que llavors va tenir un abast generalitzat). La progressiva militarització del territori, la retallada continuada de llibertats individuals i col·lectives, i les contínues amenaces administratives contra qualsevol cosa que fes olor a desobediència van propiciar un estat d’excepció de facto, que va propiciar el 20 de setembre de 20217 la convocatòria per part del sindicalisme de classe i alternatiu a una vaga general el 3 d’octubre contra la repressió i la defensa dels drets socials i les llibertats.

El seguiment de la vaga fou un èxit sense precedents en les darreres dècades. De fet la violència de l’Estat contra la població civil el 1 d’octubre va catapultar, dos dies després, una participació a la vaga general i a les manifestacions en la que moltes persones que no van voler votar al referèndum van sortir, en canvi, al carrer a protestar per una repressió que traspassava totes les línies vermelles, i que esdevenia una resposta de classe i antiautoritària contra la seva repressió per sobre de sentiments nacionals.

Però els qui vam estar promovent la vaga i defensant-la, hem de recordar avui que no tothom que defensava el dret fonamental a votar va defensar igualment el dret fonamental a la vaga. La nit després del referèndum, la CNT ho vam dir clar: els Comitès de Defensa del Referèndum han de convertir-se avui en Comitès de Vaga i garantir l’èxit de la mateixa. Quan la política institucional va arribar al límit i es mostrava incapaç, la classe treballadora al marge dels sindicats majoritaris tenia clar que disposava de més eines. La classe treballadora, contra la criminal repressió de l’Estat, tenia al seu abast l’eina més poderosa: la vaga.

No obstant això, aquella nit els responsables de l’ANC, Òmnium, ERC i Junts no sabien què fer, no sabien què dir davant la vaga general i no es van atrevir a mullar-se. Ni quan Jordi Cuixart, segurament portat per l’impuls de la gent treballadora que fos d’on fos tenia clar que calia anar a la vaga (ho vam palpar durant tota la jornada als punts de votació), va cridar a la vaga aquella nit seria la cosa seria tant senzilla.

“Diguem-ho clar: l’aturada de país va ser un intent de boicot a una mobilització de classe, independent de cap líder polític ni institució i genuïnament popular. La mena de mobilitzacions que han portat històricament el poble de Catalunya a avançar en la seva conquesta de llibertats i drets socials.”

Els líders del procés, aquella nit, van tancar una aliança per buidar de contingut la vaga general. Es van treure del barret l’anomenada «Aturada de país» consensuada entre els partits del procés, les entitats independentistes, algunes patronals i els sindicats majoritaris. Uns i altres no volien una mobilització que els desbordés, que no depengués de les institucions que venen sostenint malgrat tot el Règim del 78 i sobretot que reforcés un sindicalisme de classe, autònom i veritablement independent fora de CCOO i UGT.

El dia 2 d’octubre vam veure als centres de treball com arribaven consignes als comitès d’empresa per intentar confondre i que enlloc de vaga hi hagués una aturada consensuada entre patronal i representants, una aturada que no té cap cobertura legal perquè no existeix i que va ocasionar situacions tant vergonyoses com l’administració pública pactant tenir el dia 3 d’octubre lliure i setmanes després informar al seu personal haver de recuperar-lo.

Diguem-ho clar: l’aturada de país va ser un intent de boicot a una mobilització de classe, independent de cap líder polític ni institució i genuïnament popular. La mena de mobilitzacions que han portat històricament el poble de Catalunya a avançar en la seva conquesta de llibertats i drets socials. Malgrat tot no van tenir èxit. Aquella jornada van haver-hi piquets de vaga, i moltes empreses que no van voler respectar el dret a vaga dels seus treballadors van haver finalment de tancar.

Aquella jornada ho vam afirmar a la Porxada de Granollers: no serem un país lliure si no són lliures totes les persones que hi vivim. Sense drets socials, sense llibertats individuals i col·lectives, no podrem ser realment lliures.

En tot aquest temps el sindicalisme de classe, autònom i independent de l’Estat i els partits hem sortit reforçats. Moltes caretes han anat caient durant aquests anys, i avui podem reafirmar que quan el poble recordi que només avançarà per si mateix, per les seves organitzacions i giri l’esquena a totes les forces que d’una forma o altra han sostingut el Règim del 78, s’han mantingut de les seves subvencions i han pactat amb les elits contra el poble tantes altres vegades… només aleshores tornarem a ser un exemple de justícia social i de llibertat.




Autor font: Granollers.cnt.es