Juliol 9, 2021
Per Direta
25 vistes


Estimada, allà d’on venim o allà on volem anar –va dir-me, tot mirant-me amb un somriure més cegador que el sol–, hi ha un conte que tot ho il·lumina. Escolta’m i allibera’t.

Més enllà del sol, hi ha una terra de bambú i flors de lotus, de bonsais i de magnòlies. Especies i terres precioses, que esperen ansioses la teua arribada. Allà ens dirigim ara. I en aquelles terres, viu una ossa, fèrtil i forta, sabuda i volguda, que cuida els boscos i els cels i té cura d’aquells qui la reclamen. El que anem a trobar en ella, no és una medecina per al teu ferit, pobre canell, sinó per al verí que et puja al cor, tot obstruint les artèries, confonent-te els sentits i allò que penses. La seua medecina, estimada, són les paraules.

Les paraules? Quin consol, quina cura, podria trobar en uns intocables conceptes?

No et donarà solucions –va apuntar tot observant la meua cara d’incrèdula–, és el que tenen els oracles. No trobaràs, allí, les instruccions fermes i clares. Ella sols va a oferir-te possibilitats i ferramentes. Hauràs de ser tu qui, valenta i decidida, aconseguisques complir el teu projecte, el teu propòsit, la resposta a allò que busques.

Tenia massa preguntes per a una sola resposta. Moltes sendes per triar enmig d’aquesta mar blava.

No seria suficient. La meua visita, el seu conte, no podria ser-ho. Fora com fora, com anava a ser capaç de triar, d’escollir cap on volar, i encertar sempre l’escomesa?

Hauràs de ser tu qui, valenta i decidida, aconseguisques complir el teu projecte, el teu propòsit, la resposta a allò que busques

Llavors el que et fa por no és no saber cap a on anar –vaig escoltar el seu fil de veu a cau d’orella, amb una mirada recta i penetrant. I aquella força i observació directa als seus ulls, va esglaiar-me. Havia dit aquells mots en alt? No entenia què em deia, la incertesa pujava en mi ingràvidament. Estava clar, tenia clar, que la por i el dubte m’aclaparaven, al marge d’aquella incisiva companya i referent.

El que et fa por, així, és decidir cap a on anar. Et fa vertigen triar? La possibilitat de poder escollir, determinar quin serà el següent pas.

No em va contar el conte de la vaqueta que una i mil vegades m’havia insistit tant, ni em va proferir els auguris que m’esperaven en aquelles terres orientals. No va seguir parlant ni de l’ossa, ni dels bonsais, ni d’aquells cels, ni d’aquelles esperances, perquè, intensament, va regnar el silenci. Tota jo era el conte. Des d’aquell moment, els meus ulls es van quedar fixats a l’horitzó ferm i permanent, corpresos per aquell capvespre que, finalment, es descobria i despullava. No recorde, ara, denotar la seua veu, ni sentir en aquells moments la seua companyia ni la seua presència. Ara, veient aquell passat present, recorde sentir-me sola, plena de llum i efervescència, farcida i brillant i sencera de nervi, front un destí i un mirall que, davant meu, m’atreia amb una força desmesurada. No seria aquella claror resplendent la que, seduint-me, em pertorbara, m’alterara, m’ofuscara. Ara i ací tenia enfront meu tot un cel de colors que m’esperava.




Autor font: Directa.cat