Novembre 27, 2020
Per Direta
361 vistes


El 2020 començava amb un increment dels casos de violències masclistes, tant en nombre de denúncies com en la quantitat de sol·licitants de suport que han rebut ens i organitzacions d’atenció i prevenció. Gener i febrer auguraven un any complicat. Tot i això, la pandèmia de la COVID-19 ha sobrepassat les expectatives: un còctel tòxic d’elements han incrementat les situacions de risc a tots els àmbits i ha dificultat encara més l’actuació per aturar les violències masclistes. Durant el confinament, les llars han estat especialment insegures per moltes dones.

Les dones tancades a casa amb el seu agressor s’han trobat un perill augmentat, i han estat patint por, angoixa i agressions sense possibilitats de sortir de la situació, explica Elena Parejo, de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere. I és que el confinament domiciliari ha generat el brou de cultiu ideal per als elements involucrats en la violència de gènere, argumenta Miguel Lorente en el número 46 de la Revista Española de Medicina Legal. Ha aïllat encara més les dones agredides, cosa que incrementa el control dels agressors. Ha facilitat la impunitat. I ha creat un context on totes les formes de violències poden donar-se encadenades: econòmiques, físiques, psicològiques, sexuals… Si a més se li sumen situacions de pobresa i precarietat, noves o agreujades per la pandèmia, moltes de les afectades per violències de gènere pateixen situacions extremadament complexes.

Les dones tancades a casa amb el seu agressor s’han trobat un perill augmentat, i han estat patint por, angoixa i agressions sense possibilitats de sortir de la situació, explica Elena Parejo, de la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere

“Em pose les mans al cap pel que deuen haver passat aquestes dones”, opina la Yolanda, qui se sent més segura parlant rere un pseudònim. Si pateixes violències de gènere, busques excuses per sortir de casa: “Eixe ratet d’anar de casa al treball, d’anar a comprar, d’anar a parlar amb la mestra del xiquet… o bé ell ix de casa. Eixe moment, uf, és la vida. Busques instintivament respirar. Les dones que han passat el confinament en eixa situació de violència, per l’amor de déu, només de pensar que normalment vius en un pis, no una casa amb espai obert… Per descomptat que el confinament domiciliari n’ha empitjorat greument la situació”, argumenta aquesta valenciana, supervivent de violències de gènere. “Imagina’t tenir una persona que està hores, hores i hores matxacant-te, a qui has de parar atenció tota l’estona perquè, si no, literalment, la teva vida corre perill”, relata la Yolanda. Imagina’t estar tancada amb ell durant mesos.


El descens de les denúncies és senyal d’alarma

Elisa Covelo, coordinadora d’Hèlia Dones, explica que el primer semestre d’enguany “ja havíem fet més atencions que en tot el 2019. Hem doblat la demanda. I no ens ha passat només a nosaltres”, sinó que és un panorama generalitzat. Per ella, el confinament evidencia una premissa social errònia. “Que les cases són segures és una idea molt patriarcal. Mai ha estat així. No són espais segurs per a moltes dones”, argumenta. “El missatge ‘queda’t a casa’ té una connotació de tot menys de seguretat per a moltes”, hi coincideix Parejo.

En canvi, als Països Catalans es dona una aparent contradicció respecte al conjunt de l’Estat espanyol. El primer semestre del 2020 ha caigut considerablement la xifra de denúncies de violències de gènere, especialment els mesos de confinament més estricte: entre un 15 i 20% respecte a l’any anterior. Per la Plataforma, la disminució és senyal d’alarma, ja que constata la dificultat d’interposar denúncies i demanar ordre de protecció a causa de la menor llibertat de moviment.

"Queda’t a casa" no és una opció segura ni real per moltes dones
Evolució de les denúncies per violència de gènere |Maria Conill Hernández

La xifra que sí que ha crescut exponencialment és la de sol·licituds d’atenció a través de canals no presencials: trucades, correus electrònics i missatgeria instantània. Això es deu al fet que les administracions públiques i les entitats de seguida van preveure que l’estat d’alarma arrasaria l’atenció presencial. Es van incrementar la publicitat i la difusió de campanyes mediàtiques, quelcom que podria haver fet arribar més enllà els serveis d’atenció habilitats per l’emergència sanitària. Supermercats, farmàcies o altres espais que sí que quedaven oberts han estat punts on s’ha fet difusió física de cartelleria o on s’han compartit consells perquè l’entorn ajudés a detectar les possibles afectades.

Tot i això, molts factors han fet insuficient la resposta institucional a aquesta realitat sobrevinguda. Si bé els nous canals de contacte han pogut ser útils per moltes dones –facilitant, per exemple, la sol·licitud d’ajuda en secret via WhatsApp o el contacte quotidià amb entorns de suport–, la bretxa digital ha estat un impediment. En telematitzar totes les consultes de Serveis Socials i altres àmbits d’atenció, el contacte ha estat més complicat per qui estava amb l’agressor present, tenia menors a càrrec o no tenia ordinador, telèfon ni connexió a internet.

En telematitzar totes les consultes de Serveis Socials i altres àmbits d’atenció, el contacte ha estat més complicat per qui estava amb l’agressor present, tenia menors a càrrec o no tenia ordinador, telèfon ni connexió a internet

Això s’ha donat tant per les dones que ja estaven dins dels circuits com per les que s’hi han adreçat per primera vegada. Alhora, organitzacions especialitzades han constatat un descens en les noves atencions i sol·licituds. A més, cal parar atenció a la dificultat afegida d’arribar fins als serveis d’atenció si s’és nouvinguda a un país desconegut o si no es té una situació administrativa regular. “Els Serveis Socials estaven tancats de cara al públic, tal com segueixen avui dia, i això deixa fora gran part de la població, que no hi pot accedir telemàticament”, denuncia Belén Frugoni, tècnica de projectes de Mujeres Pa’lante.

Mirant l’estadística, és molt alt el nombre de dones migrants que denuncien violències de gènere, però Frugoni alerta que això no es trasllada a una protecció real. “Denuncien perquè no tenen la xarxa que pot donar sosteniment a una persona que fa molt que està en un territori. La majoria de dones llatinoamericanes migrades entenen que Espanya els pot donar protecció si denuncien. A mesura que avancen en el procés judicial, s’adonen que no és així”, explica Frugoni.

Elisa Covelo argumenta que malgrat que ha augmentat la necessitat, el que no ha crescut és l’oferta de serveis. “Ja faltaven recursos abans de la pandèmia i ara la situació és pitjor. Deixen molta gent fora. És molt preocupant, estem en context de crisi i ja sabem qui hi surt perdent sempre”. Moltes expertes coincideixen que el problema de fons no són les treballadores d’aquests serveis públics, que van desbordades i es veuen en l’obligació de fer triatge dels casos a l’hora de donar accés als limitats recursos. Només es posen pedaços a un problema estructural.

Per acabar-ho d’empitjorar, la Plataforma denuncia que l’excessiva burocratització, la precarietat de les treballadores i la violència institucional han fet que moltes entitats vegin en risc la seva sostenibilitat, i, per tant, el risc imminent de desatenció a les dones que acollien. És el cas de Tamaia, una històrica organització d’atenció i prevenció contra les violències masclistes que va haver de tancar portes a l’estiu d’enguany.

L’excessiva burocratització, la precarietat de les treballadores i la violència institucional han fet que moltes entitats vegin en risc la seva sostenibilitat, i, per tant, el risc imminent de desatenció a les dones que acollien

Raquel Gómez i Anna Rodríguez, psicòlogues de L’Espai Lila del CJAS de Barcelona, destaquen que tots els missatges públics “han adreçat les violències masclistes en la relació de parella adulta, que conviuen amb l’agressor, i a les criatures que podien estar vivint violències o abusos sexuals intrafamiliars. No s’ha tingut en compte les noies adolescents i joves que han estat vivint violència masclista a la relació de parella [sense convivència] ni a les seves necessitats i malestars”.

A més, hi ha hagut violències sexuals propiciades pel context de confinament que segurament quedaran en una xifra submergida. El 72% de les agressions sexuals les cometen persones de l’entorn més immediat, alerten des de l’Associació d’Atenció a Dones Agredides Sexualment (AADAS): familiar, laboral, educatiu, amistós, de lleure i oci… Casos així han anat arribant a AADAS a partir del desconfinament. I és que com més pobresa, més vulnerabilitat hi ha, constata Gloria Escubero. Per exemple, agressions sexuals en pisos precaris on convivien moltes persones diferents, un fet que té un lligam estret amb les dificultats econòmiques i la feminització de la pobresa.


Violències encara més invisibles: tancades en una casa aliena

Després del confinament més estricte, Mujeres Pa’lante ha constatat que la situació de vulnerabilitat de les seves usuàries estava totalment agreujada. En particular, la precarietat de les treballadores de la llar i de les cures. “Han treballat durant anys en una casa i ara s’han vist acomiadades quan ha mort la persona que estaven cuidant, l’han posat en una residència o bé la família es pot fer càrrec de les cures. Les internes han perdut la feina i el sostre, de cop. I moltes estan en situació administrativa irregular”, explica Frugoni. També hi ha hagut molts casos en què s’han vist forçades a quedar-se tancades durant mesos a la casa on treballen, ja que les famílies ocupadores no les han deixat marxar fent servir amenaces, violència directa o xantatges econòmics.

El 80% de les dones migrants amb qui treballa Mujeres Pa’lante han patit violències d’algun tipus, sovint per part dels ocupadors en el sector de les cures: l’avi a qui cuiden, el fill d’aquest senyor gran, el marit de la senyora a qui atenen… En aquest sentit, AADAS alerta que “moltes dones migrants en situació administrativa irregular s’han trobat amb anuncis falsos de feina, i en anar a l’entrevista les han agredit”. És un doble abús, denuncia Escubero, ja que l’agressor s’aprofita de la precarietat econòmica per exercir violència sexual.


El dret a l’habitatge segur, ni tan sols en pandèmia

Una de les dificultats estructurals en l’atenció a les violències masclistes, agreujat enguany, és el de l’accés a l’habitatge. Per Elisa Covelo, és un problema sistèmic a la societat racista, patriarcal i capitalista. “L’habitatge no ha de ser un negoci, sinó un dret fonamental. No només no donem resposta a dones en situacions molt greus, sinó que hi ha desnonaments”, denuncia, en els quals afirma que les administracions públiques tenen responsabilitat clara, “no tan sols per omissió, sinó per acció directa”.

Si l’ordenança era quedar-se a casa, una solució seria garantir l’accés a una llar digna i segura a les dones en situació de violències masclistes. Malgrat que existeixen habitatges d’acollida, diverses organitzacions constaten que els recursos assistencials i residencials són insuficients. A més, molts són solucions temporals. Això provoca que un nombre molt elevat de dones continuïn convivint amb el maltractador per evitar arribar al següent grau de vulnerabilitat: quedar-se al carrer.

“El sensellarisme femení és molt invisible. Els riscos de les dones al carrer són més elevats a l’hora de patir agressions de tota mena, i evidentment elles intenten evitar com sigui caure-hi. S’anomena el sensellarisme de portes endins”, explica Gemma Gassó, de la Fundació Arrels

“El sensellarisme femení és molt invisible. Els riscos de les dones al carrer són més elevats a l’hora de patir agressions de tota mena, i evidentment elles intenten evitar com sigui caure-hi. S’anomena el sensellarisme de portes endins”, explica Gemma Gassó, de la Fundació Arrels. Esgoten els recursos familiars, d’amistat i socials, encara que sigui en entorns de risc: malvivint en un sofà, convivint amb criatures en infrahabitatges precaris, rellogant habitacions sense contracte… Hi ha moltes casuístiques, més enllà de les que dormen al ras, incloses les dones a centres d’acollida, albergs o pensions. També hi ha dones que, en no poder pagar el lloguer, s’han vist forçades sexualment com a moneda de canvi violenta per evitar acabar al carrer. “Són situacions d’indefensió elevada i de molta vulnerabilitat”, constata Gassó.

A més, hi ha serveis imprescindibles en l’atenció al sensellarisme que no han estat entesos com a primera necessitat. És el cas de Lola, no estàs sola, una associació barcelonina de Nou Barris d’atenció a dones en situació de sensellarisme que va haver de tancar l’atenció presencial a una cinquantena d’usuàries durant els mesos de confinament estricte. “Una dona que havia patit maltractament per part de la seva exparella ens explicava que estar vivint al carrer és com estar amb un maltractador a casa, és la mateixa situació d’angoixa. Mai saps quan et passarà res. És una por contínua”, relata Clara Naya, coordinadora de l’entitat.

Freqüentment, els centres d’acollida són mixtos, motiu pel qual aquests espais també són d’alta inseguretat i un focus de violències masclistes. “La pandèmia, l’única cosa que ha fet és reflectir el que ja estava passant. Tan sols ho ha tret una mica més a la llum. Les dones estem pitjor, pel que fa a l’habitatge, les situacions de violències que ens trobem a casa, la precarització laboral…”, denuncia Naya.


El suport mutu contra l’estat d’alarma

“Des que hi ha el toc de queda, diverses dones que visitem se senten encara més insegures i vulnerables. Hi ha menys gent pel carrer i, si algú les vol agredir, ho pot fer amb més impunitat. Per desgràcia, passa molt sovint”, explica Gassó. D’altra banda, l’estat d’alarma i la gran presència policial han generat vulneracions de drets per les migrants, amb l’afegit que els tràmits d’Estrangeria s’han demorat encara més. Abans, les dones en situació administrativa irregular ja tenien por de ser detectades per la policia; per això, quan va començar la desescalada, moltes van decidir seguir confinades.

Abans, les dones en situació administrativa irregular ja tenien por de ser detectades per la policia; per això, quan va començar la desescalada, moltes van decidir seguir confinades

Alhora, moltes han perdut la feina, per la qual cosa s’han hagut d’acollir a casa d’amigues o conegudes, o han acudit a hostals i albergs d’emergència, tot plegat en situació d’amuntegament o sense intimitat. Frugoni recorda el cas de dues usuàries de Mujeres Pa’lante que, quan els albergs d’emergència van tancar al juny, es van quedar al carrer sense cap alternativa. “Per això seguim reivindicant la regularització per a les persones migrants i la garantia d’accés a l’habitatge en aquestes situacions d’emergència”, afirma Frugoni.

“Des del primer moment, la dona ha de tenir opció d’habitatge segur. Podria millorar el procés de separació del maltractador, que és molt lent”, comenta Gemma Gassó. Entre altres factors, quan no hi ha cap oferta d’habitatge, els processos solen perpetuar-se durant anys. En aquest sentit, Clara Naya defensa que calen llars estables, on les dones puguin construir els seus espais de seguretat sense el condicionant de temporalitat dels recursos residencials actuals.

I és cabdal també seguir construint respostes des de la solidaritat horitzontal. Habitualment, hi ha moltes voluntàries implicades en les entitats d’atenció i en l’acompanyament a dones afectades per violències masclistes. És el cas d’Hèlia Dones, que va sorgir arran de l’anterior crisi socioeconòmica per generar espais d’enxarxament a les dones afectades per violències de gènere. Elisa Covelo defensa la importància d’una resposta capilaritzada i arrelada als territoris, entre veïnes. Malgrat els impediments per posar el cos, les entitats han posat tota l’energia en mantenir el contacte diari i constant amb les seves usuàries.

“Tal com es va veure l’any 2008, en la crisi actual, els processos autogestionats són els que han tingut més capacitat per respondre. Les xarxes de suport mutu als barris han arribat més enllà que els ajuntaments. La maquinària institucional s’ofega. Davant l’emergència, les xarxes ens adaptem, ens reorganitzem i la resposta és brutal. És essencial”, constata Covelo, per tal de convertir les llars en espais realment segurs.




Autor font: Directa.cat