Maig 3, 2022
Per Direta
181 vistes

És ben sabut que Barcelona, com moltes altres ciutats del món, està passant per una crisi d’habitatge cada cop més extrema. En els primers sis mesos de 2021, es van executar 3.419 desnonaments a les comarques barcelonines, la qual cosa suposa una mitjana de 19 per dia, la majoria dels quals ocasionats per l’impagament del lloguer (i molts d’altres per l’impagament de la hipoteca).

Gràcies al moviment d’organitzacions i col·lectius que lluiten per a defensar l’habitatge digne, ara és més visible la immensa quantitat de desnonaments que s’executen tant a nivell de Barcelona com de Catalunya i de l’Estat espanyol, i hi ha una major sensibilització sobre les violències, injustícies i traumes que comporten. No obstant això, moltes vegades les notícies comencen i acaben amb el desnonament, i no se sap res més de les milers de famílies que són expulsades de casa cada any. Però per a aquestes famílies, el desnonament és només un capítol en la llarga història de la seva lluita per un habitatge digne i segur. Saber el que els passa després és fonamental per a entendre la crisi d’habitatge actual i què cal canviar per a superar-la.

Tot el conjunt de mesures, polítiques i provisions que hi ha a la ciutat de Barcelona per evitar que les persones vulnerables es quedin al carrer no aconsegueixen el seu objectiu

És veritat que existeixen mecanismes per part de l’estat per a proveir alternatives residencials a les persones desnonades a Barcelona. Per exemple, la “taula d’emergència”, o els nous blocs d’Allotjament de proximitat provisional (Aprop). No obstant això, tot el conjunt de mesures, polítiques i provisions que hi ha a la ciutat per evitar que les persones vulnerables es quedin al carrer no aconsegueixen el seu objectiu, ni molt menys: fa molts anys que la “taula d’emergència” té una llista d’espera de més de 600 famílies i, vergonyosament, un temps d’espera de dos o tres anys (fins i tot, a vegades, més). El fet que els desnonaments de persones vulnerables continuaven executant-se a gran escala durant la pandèmia, malgrat que estaven prohibits per llei, ha empitjorat considerablement aquesta situació desesperada en els últims anys.

Enfrontades amb aquesta falta de seguretat i protecció residencial, les veïnes dels barris de Barcelona han desenvolupat una xarxa de sindicats d’habitatge. Aquests sindicats lluiten per a garantir el dret a l’habitatge digne, i denuncien l’especulació i la gentrificació que estan destruint els barris de les classes populars de la ciutat. Les seves activitats es basen en els principis de suport mutu, acció directa i autogestió com a eines per a negociar lloguers assequibles, resistir i aturar desnonaments i trobar alternatives residencials dignes per a les persones amb necessitats d’allotjament.

Una d’aquestes alternatives és l’ocupació. Per a moltes persones que han estat desnonades, ocupar un pis amb un sindicat d’habitatge és l’única manera d’aconseguir un habitatge digne, enfront de la falta d’ajuda per part de les institucions. Així ho explica l’Eliza (nom fictici), membre del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca (SHV), que porta més de 2 anys i mig esperant un pis de la “taula d’emergència” per a ella i la seva família: “Jo ocupo per necessitat, clar, perquè si no hi ha una altra opció… si tu estàs demanant a l’Ajuntament, a Habitatge, a serveis socials perquè et facin un contracte que puguis pagar, si no n’hi ha, què faràs? Et queda l’opció aquesta d’ocupar… per a tenir casa… que no et quedis al carrer amb els teus fills”.

En comptes de proveir lloguers assequibles i una infraestructura funcional d’habitatge social, les institucions estan facilitant l’expulsió de la classe treballadora de la ciutat

Fins i tot quan se’ls ofereix alternatives residencials a les persones desnonades, les alternatives solen implicar mudar-se fora de Barcelona a pobles molt petits i lluny de la ciutat, on es pot trobar un lloguer assequible. A part dels sacrificis i complexitats que comporta una mudança així per a la persona afectada –com, per exemple, la dificultat de trobar treball i la pèrdua de la seva comunitat i xarxa de suport– aquest tipus d’”alternativa” mostra clarament una lògica de gentrificació. En comptes de proveir lloguers assequibles i una infraestructura funcional d’habitatge social, les institucions estan facilitant l’expulsió de la classe treballadora de la ciutat, deixant als propietaris i inversors amb més oportunitats d’especulació. Com explica Olga, un altre membre del SHV, els sindicats juguen un paper clau per a combatre aquest procés tan destructiu: “Els sindicats d’habitatge són imprescindibles per a lluitar contra l’especulació, per a donar una mà a les persones que les institucions deixen amb el cul a l’aire, que són moltes… fan una tasca social importantíssima i gratuïta”.

Irònicament, fins i tot els serveis socials reconeixen aquest rol indispensable que tenen els sindicats en els barris de Barcelona: no és estrany sentir algú presentant el seu cas en una assemblea dient que els serveis socials l’han enviat al sindicat del seu barri com la millor manera de trobar una solució d’habitatge. Aquest reconeixement del valor dels sindicats pels funcionaris provoca una certa frustració i incredulitat dins dels sindicats, donada la persecució que pateixen per part de l’estat i les multes que les activistes han d’assumir per la seva activitat.

L’acció veïnal autogestionada està defensant els drets de les persones més vulnerables i pobres a la ciutat i lluitant perquè no es vegin forçades a marxar dels seus barris i les seves comunitats

De totes maneres, aquesta contradicció revela un fet contundent: les institucions públiques estan fracassant rotundament a complir amb les seves funcions de garantir un habitatge digne per als seus habitants i proveir alternatives adequades per a les persones en risc d’exclusió residencial. Mentrestant, l’acció veïnal autogestionada està defensant els drets de les persones més vulnerables i pobres a la ciutat i lluitant perquè no es vegin forçades a marxar dels seus barris i les seves comunitats. Per a elles, és una qüestió de justícia i solidaritat: “No és només que tenim dret a un habitatge digne, sinó que materialment, si hi hagués justícia social tothom podria tenir un habitatge digne”, conclou en Manu, membre del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca.

Clarament, als serveis socials i a l’Ajuntament de Barcelona els falta molta feina i compromís per a realitzar el seu supòsit objectiu de garantir un habitatge digne per a tota la gent de la ciutat. Però el problema va més enllà del municipal: aquesta situació desesperant exigeix una transformació profunda del sistema polític-jurídic a tots els nivells cap a un que prioritzi les necessitats de la gent sobre el creixement econòmic. Requereix la desmercantilització de l’habitatge i la fi de l’especulació, començant amb la regulació de lloguers i l’ampliació del parc públic d’habitatge. És imprescindible moure’s cap a un paradigma en el qual l’habitatge es valori per la seva funció i la seva importància social, en comptes de com un bé de mercat, per a superar la crisi actual que estem vivint.




Autor font: Directa.cat