Gener 20, 2023
Per Direta
217 vistes

Als pobres tot vos sembla mal
Potser no vas fer mèrits, res passa per atzar
Ell s’ho va tindre que currar, ell és bo, té talent i té traça
Llepem-li el cul els morts de fam
“Tobogan”, Zoo

El millor de gener és que s’acaba. Després de la pausa nadalenca, dels torrons i dels regals, arriben el fred, el blue monday i el Fòrum de Davos, l’annual meeting del poder econòmic mundial. Aquest any, 150 representants polítics de primer nivell miren de fer match amb algun dels 600 presidents de grans empreses que hi viatjaran. Tot i que sempre conviden a algun activista famoset per despistar, el festival és bàsicament perquè les elits decideixin com funcionarà tot. Després de mesos de guerra a Ucraïna, el fantasma de la recessió sobrevola aquell món paral·lel de terres encatifats, sabates brillants i núvols d’assistents amb acreditacions penjades. En algun lloc, invisibles, senyores de la neteja, cuiners, xofers, electricistes, tècnics de so i de llums. Per quan una sèrie on tot aquest personal essencial boicotegi el fòrum?

Per compensar, la tradició dicta també que Oxfam treu un informe demolidor on denuncia l’augment imparable de les desigualtats. Després de la pandèmia, i com a efecte pervers afegit, la riquesa i la pobresa extremes s’han incrementat al món, per primera vegada en 25 anys. Per què el penjat d’Elon Musk pot permetre’s perdre tanta pasta amb Twitter? Perquè la fortuna dels milmilionaris globals, en els darrers dos anys, ha crescut a un ritme de 2.700 milions de dòlars al dia. L’1% més ric del planeta va apropiar-se del 63% de la nova riquesa generada a tot el món. Per cada dòlar que va aconseguir algú del 90% més pobre de la humanitat, Jeff Bezos, Bernard Arnault o Bill Gates es van embutxacar 1,7 milions de dòlars. Mentrestant, 1.700 milions de treballadors i treballadores han vist com la inflació els ha passat per sobre i són avui molt més pobres que fa tres anys.

Per cada dòlar que va aconseguir algú del 90% més pobre de la humanitat, Jeff Bezos, Bernard Arnault o Bill Gates es van embutxacar 1,7 milions de dòlars

A Espanya, estructuralment desigual de sempre, la riquesa dels milmilionaris ha augmentat en gairebé 3.000 milions de dòlars, des del 2020. El 2021, les empreses de l’IBEX 35 van obtenir ja un 63% més de beneficis que el 2019, i el 2022 les grans companyies van anunciar resultats del tercer trimestre, un 30% superiors als del mateix període de l’any anterior. I no. No és perquè s’ho hagin currat, tinguin talent i tinguin traça: els seus beneficis són la raó per la qual no podem pagar la llum, les mandarines o els macarrons. Ho diu Oxfam i ho aterra a la realitat l’OCU: Dia i Mercadona són els súpers que més han apujat els preus, al voltant del 17%, i molts productes bàsics fins a un 60% els últims tres mesos. Acumulació per despossessió. De manual.

I com impacta això a una societat com la catalana on ja teníem un 25,9% de persones en risc de pobresa i exclusió? Segons ECAS, federació d’entitats especialitzades en aquestes qüestions i que també elabora informes de manera regular, no és un problema ni d’ara ni de la pandèmia, sinó arrossegat de la crisi anterior: des del  2009 la taxa de pobresa no ha baixat mai del 20%. La pobresa s’ha cronificat i la inflació no ha fet més que intensificar el nivell de misèria. En llenguatge tècnic, “la privació material severa es triplica, del 3,1% al 9%”. Només cal observar una mica les compres de moltes mamàs migrants als súpers de La Florida o del Raval: pocs productes, marques blanques, bàsics de supervivència, quasi mai menjar fresc.

No és perquè s’ho hagin currat, tinguin talent i tinguin traça: els seus beneficis són la raó per la qual no podem pagar la llum, les mandarines o els macarrons

Com pot ser? Com hem pogut normalitzar que més de dos milions de persones que viuen entre nosaltres pateixin cada dia per menjar, o per pagar el lloguer, o que tantes criatures, i tants nens i joves, creixin amb greus carències? Ens hauria de resultar alarmant, però no. No ens mou ni ens commou prou, i sovint la gent de les entitats creu que és culpa seva. Que no s’expliquen bé. Inventen i reinventen els informes i es trenquen les banyes per fer les dades sexys, o fan campanyes o performances per cridar l’atenció. Pensen que les coses canviarien si algú publiqués els seus informes, si generessin interès, si arribessin a la taula d’algú amb poder decisió. Poques feines més desagraïdes que “vendre” pobresa i desigualtat als mitjans: “No tens imatges?, llàstima!, i testimonis?, algun que impacti?, és que si no el cap no m’ho compra. La pobresa crònica no és cap novetat, no és noticiable, no tenim espai”. La punyetera agenda setting i la mare que la va parir. Per parlar de la separació de dos milionaris, investigats per delictes fiscals i corrupció, per això sempre hi ha espai.

El problema no és la manca de capacitats de les entitats. El problema es remunta al 3 de maig de 1981, quan Margaret Thatcher va presentar en el Sunday Times el seu pla de reprogramació mental universal: “el que em proposo no són polítiques econòmiques sinó canviar l’enfocament, l’economia és el mitjà; l’objectiu és canviar el cor i l’ànima”. Un recent estudi de la Universitat de Nova York, publicat a Perspectives on Psychological Science, confirma que efectivament ho va aconseguir. Després de creuar les dades de llibertat econòmica i escala de valors de més de 160 països, des de 1995 (poc després que plegués la doña) fins al 2019, es confirma el previsible: que les polítiques econòmiques influeixen decisivament en el nostre sentit de la justícia, i que com més polítiques neoliberals aplicades, més acceptació de la desigualtat.

No són normals aquests beneficis estratosfèrics. No és normal tant de luxe obscè, ni tanta pobresa extrema. No són normals ni acceptables, i no hem de normalitzar-ho

Per evitar caure del tot per aquest pendent corrosiu, Oxfam i ECAS, que no són la Internacional Comunista precisament, tenen algunes idees: polítiques fiscals més redistributives, augmentar als impostos a les grans fortunes i als grans beneficis, perseguir l’evasió i l’elusió fiscals, regular els mercats, derogar la llei d’estrangeria, facilitar la regularització administrativa i garantir l’accés al padró, incrementar el Salari Mínim Interprofessional i la Renda Bàsica Universal. Propostes de mínims per protegir el cor i l’ànima. I (afegeixo), tolerància zero amb l’obscenitat. No són normals aquests beneficis estratosfèrics. No és normal tant de luxe obscè, ni tanta pobresa extrema. No són normals ni acceptables, i no hem de normalitzar-ho. Combatem els hereus de la Thatcher i fem cas del seu contemporani Raymond Williams: “Ser veritablement radical és fer que l’esperança sigui possible, no que la desesperació sigui convincent”. #TaxtheRich




Autor font: Directa.cat