Octubre 26, 2021
Per Direta
175 vistes


Davide Andreoli va arribar a Barcelona procedent d’Itàlia fa gairebé una dècada i ha viscut al carrer fins fa tres anys, quan la Fundació Arrels va aconseguir trobar-li un pis. Abans, però, va haver de superar una autèntica cursa d’obstacles per aconseguir que l’ambaixada italiana li expedís un nou passaport, ja que li van robar el vell una nit quan dormia al ras. Aquest home procedent d’Itàlia, de 45 anys, va arribar a l’Estat espanyol fa quinze anys i, després de passar per Madrid i quedar-se sense feina, va decidir buscar una oportunitat a Barcelona, com la meitat de les persones sense sostre que viuen a la capital.

“M’aixecava cada dia a les set del matí i recorria uns vuit quilòmetres a peu per poder dutxar-me i menjar”, relata Andreoli. Explica que acostumar-se a tenir una casa després d’haver estat tants anys vivint al carrer no és gens fàcil. “Em va costar molt adaptar-me a tenir un llit, al principi dormia al sofà perquè, si no, no podia dormir. Fins fa poc dormia amb la llum encesa, perquè estava acostumat a dormir amb la llum dels fanals a la cara”.

De les 367 persones entrevistades per a l’informe Viure al carrer en temps de pandèmia –presentat aquest mes d’octubre per la Fundació Arrels–, el 87% són homes, tenen una mitjana d’edat de 45 anys i el 44% són naturals de països extracomunitaris. Tot i que les dones representen un percentatge petit en comparació amb els homes de la població sense sostre a Barcelona, aquestes acumulen, però, més situacions de risc i de vulnerabilitat, segons l’estudi. “Quan les dones acaben dormint al carrer vol dir que han esgotat tots els recursos als quals podien accedir: habitacions rellogades, viure amb algú a canvi de relacions sexuals, de neteja o de manteniment de la casa… el recorregut d’una dona que ha acabat al carrer és molt més dur que el d’un home que ha acabat al carrer, perquè ha patit moltes més violències.”, afirma Bea Fernández,  advocada i cap de l’equip jurídic de la Fundació Arrels. Així, el 63% de les dones enquestades han vist la seva situació més agreujada en els darrers mesos.

El 25% de les persones sense llar que Arrels ha entrevistat per al seu estudi tenen nacionalitat espanyola, un 28% procedeixen d’altres països de l’Europa comunitària i un 44% de països extracomunitaris; d’aquestes, només l’11% disposa de permís de residència

Quant a l’origen, l’informe conclou que el  70% dels sense sostre són persones migrades. En aquest sentit, des d’Arrels se subratlla que segons les dades del padró municipal, les persones migrades en la capital catalana són un 23% del total. Tenir una situació administrativa estable és fonamental per accedir a drets universals, però quan una persona viu al carrer aquesta situació és més complicada d’aconseguir i els seus drets es veuen vulnerats. La documentació que es necessita depèn de quin és el país d’origen. Així, una persona de nacionalitat espanyola ha de disposar de DNI, una comunitària ha de tenir un certificat de ciutadania de la UE i una extracomunitària necessita un permís de residència per viure a l’Estat espanyol. En els dos últims casos, a més, han d’acreditar que tenen mitjans econòmics suficients per viure, és a dir, que tenen prou diners per romandre a l’Estat espanyol amb suficiència, una circumstància que no es dona entre les persones que viuen al ras.

El bucle dels papers

El 25% de les persones sense llar que Arrels ha entrevistat per al seu estudi tenen nacionalitat espanyola, un 28% procedeixen d’altres països de l’Europa comunitària i un 44% de països extracomunitaris. A la pràctica, únicament el 27% de les persones comunitàries entrevistades diuen tenir el certificat de la Unió Europea i només l’11% de les persones extracomunitàries tenen permís de treball i residència.

“Els requisits que es demanen per regularitzar la situació de les persones migrades deixen fora la majoria de les que viuen al carrer i les exclouen de poder accedir a drets bàsics”, posa en relleu Bea Fernández. En el cas de les persones d’origen europeu comunitari, l’Estat espanyol exigeix que s’inscriguin en el Registre Central d’Estrangers. A partir d’aquesta inscripció s’expedeix un certificat de ciutadania de la UE, també conegut com a targeta verda. Sense aquest document, no s’atorguen permisos de residència o de treball, ni és possible accedir a les prestacions bàsiques, com ara un Ingrés Mínim Vital o una Renda Garantida de Ciutadania (RGC). Per aconseguir la targeta verda calen tres requisits: acreditar que la persona pertany a un país de l’espai europeu Schengen, demostrar que es tenen mitjans de vida propis i estables, i acreditar que es disposa d’una assegurança de salut.

Aquestes exigències fa que moltes de les persones sense sostre procedents de l’entorn europeu en quedin excloses. “És gairebé impossible complir els requisits per accedir al certificat de la Unió Europea, bàsicament perquè el primer document que demanen és un document d’identitat del país d’origen, i hi ha moltíssimes persones que no el tenen. No tenir el passaport o el DNI del teu país implica que no tens dret a una regularització, ni al padró, ni a una assistència sanitària”, comenta Gisela Cardús, advocada col·laboradora de la Fundació Arrels i de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CEAR).

Segons l’enquesta de la Fundació Arrels, un 70% dels sense sostre són persones migrades; però, si fem cas del padró municipal el percentatge de migrades respecte al conjunt de la població és del 23% a Barcelona |Juan Lemus (Arrels Fundació)

En el cas de les persones acollides als centres de recursos de la Fundació Arrels, per exemple, l’entitat pot emetre un informe assegurant que  es fa càrrec de les seves despeses i que, en cas que la persona necessiti medicació o cobertura sanitària, també donarà resposta. Així, el fet de disposar d’un acompanyament social, ajuda la persona a aconseguir el certificat de ciutadania de la UE i a no quedar-se fora d’aquest circuit.

Amb tot, la via més recurrent per aconseguir el certificat de ciutadania és l’arrelament social, tot i que és una situació extraordinària. “A Arrels només hem tingut un cas d’arrelament social, que implica disposar de tres anys empadronat i un any amb un contracte de treball, cosa que és inviable si no tens documentació”, afirma Cardús. D’aquesta manera, un gruix important de persones que es troben en situació administrativa irregular han de viure en un parany d’inestabilitat i limbe durant tres anys, com a mínim, abans no puguin iniciar els tràmits per regularitzar la situació administrativa.

Malgrat que actualment viu a un pis de la Fundació Arrels i té tota la documentació necessària, a Davide Andreoli encara li cal trobar una feina, però no li serveix qualsevol contracte: la llei en demana un any a jornada completa

Tot i això, moltes vegades el procés es pot allargar més anys. Aquest ha estat el cas el cas de Davide Andreoli, que malgrat haver arribat a Barcelona l’any 2012, va poder iniciar la tramitació del DNI i l’empadronament fins el 2018. Malgrat que actualment viu a un pis de la Fundació Arrels i té tota la documentació necessària, encara li cal trobar una feina, però no li serveix qualsevol contracte: la llei en demana un any a jornada completa, un requisit complicat fins i tot per a bona part de la població  autòctona.


Exposades a l’expulsió

Des del punt de vista normatiu, la llei que regula els drets de les persones estrangeres a l’Estat espanyol és la Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, la coneguda popularment com a Llei d’Estrangeria. En termes generals, és una norma que reconeix la llibertat de circulació o la de participació pública, que es vinculen principalment amb els drets polítics i culturals, però no reconeix el dret a emigrar i, per tant, a entrar lliurement a l’Estat espanyol.

Disposar del permís de residència vigent permet accedir a tot el ventall de serveis socials, com una prestació econòmica o la possibilitat d’accedir a habitatge social mentre que, sense el permís, l’accés es redueix a serveis molt bàsics, com l’alimentació o els serveis d’higiene. A més, el permís de residència s’ha de renovar de forma periòdica i, si la persona viu al carrer, és complicat que renovi la documentació per la dificultat del tràmit. Les tres primeres renovacions es fan cada any, i la quarta, quan la persona ja fa cinc anys que té el permís, dóna dret a residència permanent.

De totes les persones que s’han entrevistat a l’informe, el 44% són homes i dones amb nacionalitat d’un país extracomunitari. D’aquestes, destaca que només el 17% tenen permís de residència i l’11% tenen permís de treball i residència

De totes les persones que s’han entrevistat a l’informe, el 44% són homes i dones amb nacionalitat d’un país extracomunitari. D’aquestes, destaca que només el 17% tenen permís de residència i l’11% tenen permís de treball i residència. El 45% no té cap dels dos, el 9% els té caducats i un 29% no dona una resposta clara. De les persones que no tenen permisos o estan caducats, el 19% explica que els estan tramitant, i de les que tenen només el permís de residència, el 25% es troba a l’espera d’obtenir el de treball. “Una persona en situació irregular té el risc que l’expulsin al seu país. El fet de viure al carrer les fa estar molt exposades a què se’ls pugui fer identificacions i, si detecten que estan en situació irregular, es pot emetre una ordre d’expulsió”, apunta l’advocada Bea Fernández.

Pel que fa als drets socials o econòmics, la Llei d’Estrangeria fa una clara distinció i deixa les persones en situació administrativa irregular sense l’accés a drets bàsics de ciutadania, com per exemple els de residència, treball o atenció sanitària, així com tampoc no poden viatjar al país d’origen per visitar els familiars perquè no poden ni entrar ni sortir lliurement del territori estatal.

En aquest sentit, les oportunitats laborals per a les persones arribades en situació de vulnerabilitat estan caracteritzades per la irregularitat perquè no disposen de la documentació que garanteix les condicions com al conjunt de la població activa. “Mentre dura el procés d’arrelament no tenen més opcions que treballar en el mercat informal, exposats no només a feines precàries sinó també a abusos per aquesta situació”, comenta Fernández. Segons revela l’informe Fronteres de paper: la irregularitat administrativa i la invisibilització de les persones, de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, la llei d’estrangeria reforça la pobresa i l’economia submergida, quelcom que es fa latent en la impossibilitat de les persones migrades d’accedir a una feina legal, que presenten el doble de taxa de desocupació que la població autòctona.

Persones sense llar acollides en un dels anomenats pisos zero impulsats per la Fundació Arrels, que aixopluga duranta la nit a persones que viuen al carrer que no han pogut accedir a cap més recurs habitacional |Juan Lemus (Arrels Fundació)

A tot això cal sumar el fet que, quan s’aconsegueix una feina, majoritàriament sense contracte, és precària i de curta durada. “Les feines es caracteritzen pel fet de pertanyer a sectors que tenen a veure amb la neteja, la cura d’altres persones, la restauració o la construcció, sense compromís temporal o per un temps limitat o incert, amb poques hores de dedicació, que poden reduir-se o ampliar-se arbitràriament”, afirma Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels. En resum, una precarietat marcada per una inseguretat elevada i una situació de gran inestabilitat, com s’ha vist amb la crisi de la Covid-19, que ha destruït molta ocupació precària.

D’aquesta manera, les opcions que té una persona que viu al carrer per regularitzar la seva situació en territori espanyol són limitades. Segons estimacions de CEAR, hi ha més de 600.000 immigrants en aquesta situació. “Els Estats membres de la UE no volen fer-se càrrec amb les seves arques públiques de persones que no siguin els seus nacionals. Per l’Estat hi ha un benefici quan un estranger arriba i cotitza, mentre que si no cotitza, l’ha de mantenir, per la qual cosa tots aquells casos en què l’Estat ha de mantenir la seva situació ho limita molt més i dificulta el seu accés a la documentació”, denuncia Bea Fernández.

Sense papers, sense sostre, sense drets

“La política de l’Estat espanyol en relació a les persones migrades del carrer és la no regularització. Hi ha mecanismes per regularitzar perquè la llei és modificable. Si no es fa és, simplement, perquè no es vol”, afirma l’advocada Gisela Cardús. Així, des d’Arrels es veu la regularització de la situació administrativa com “la clau per accedir a drets bàsics”, però també s’és conscient que l’Administració sosté el discurs de la no regularització emparant-se en l’efecte crida. En aquest sentit, Busquets alerta que s’està cronificant la pobresa i l’exclusió, ja que a partir dels sis mesos de viure al carrer la vulnerabilitat i la fragilitat augmenten de forma exponencial i el risc d’exclusió s’agreuja cada dia que passa.

A banda de reclamar la modificació de la Llei d’Estrangeria com a mesura clau per l’accés als drets, des d’Arrels es proposen un seguit de mesures estructurals per a les institucions a curt i a llarg termini. A curt termini, la fundació suggereix obrir espais petits als barris per acollir persones sense llar, enfortir els equips de carrer per detectar els casos invisibles, habilitar més espais diürns per protegir les persones i una major coordinació i formació dels cossos policials.

Un 47% de les persones que viuen al carrer a Barcelona ha vist agreujada la seva situació. Més del 80% no ha accedit a les places d’emergència municipals habilitades per la pandèmia i només a un 34% se’ls han fet proves PCR

La defensa del dret a l’habitatge és també un dels punts clau que l’entitat destaca per acabar amb el sensellarisme a mitjà i llarg termini: “Demanem més facilitats perquè les persones sense llar accedeixin a habitatge públic, així com a promocions específiques i col·laboració público-privada per ampliar el nombre d’habitatges que segueixen el model Housing First”. Es tracta d’un sistema que entén l’allotjament com un dret bàsic fonamental al qual haurien de tenir accés totes les persones, independentment de la seva situació individual.

Actualment, a causa de la pandèmia de Covid-19, un 47% de les persones que viuen al carrer han vist agreujada la seva situació. Més del 80% no han accedit a les places d’emergència municipals habilitades per la pandèmia i només a un 34% se’ls han fet proves PCR, malgrat tractar-se d’un col·lectiu de risc.

Cada any, les dades inferides del treball de la Fundació Arrels mostren que el sistema de protecció social té escletxes i que les mesures de prevenció no eviten que més persones comencin a viure al ras. En el context de pandèmia, el sistema de protecció ha seguit fallant tot i la crida al confinament i a les mesures de prevenció que es van aplicar per part de les administracions: hi ha moltes persones que han perdut casa seva i s’han sumat a aquelles que ja es trobaven en aquesta situació de carrer. “Calen polítiques estructurals i solucions específiques per les persones migrades, les dones, el jovent i les persones que fa molts anys que viuen al carrer i tenen una salut molt deteriorada”, conclou Ferran Busquets.




Autor font: Directa.cat