Desembre 7, 2022
Per Direta
180 vistes

Fins al 18 de desembre fa parada a la Fundació Brossa Desig. Un tramvia, un muntatge que dona veu a diverses maneres d’estimar i sentir desig. Paul Berrondo, director, dramaturg i productor de l’obra, apunta al fet que el desig és una part del monstre que tots portem a dins. Així és com el Un tramvia anomenat desig Tennessee Williams viatja al zeitgeist del moment actual amb unes connotacions polítiques molt diferents de l’original.

La dramatúrgia d’aquesta versió lliure ens fa empatitzar amb els personatges amb un cert vertigen, en un bucle d’anada i tornada. Situacions intenses dramàtiques exigents porten les espectadores a considerar múltiples formes possibles per al desenvolupament de l’acció. Ens identifiquem amb els personatges mitjançant la nostra identitat social, sexual, cultural, fet que determina el reconeixement de l’altre. Tot i que també hi intervenen factors culturals. “La veritat està sobrevalorada”, diu el personatge de Blanca. Ben cert, davant d’un conflicte prenem partit per la part en la qual projectem la nostra supervivència.

L’obra manté l’estructura del drama original, però trasllada al món contemporani les onze escenes amb una alta dosi de sensibilitat, en una versió lírica que porta pinzellades de la poetessa i periodista Carla Fajardo. I amb un repartiment de luxe que manté els personatges principals: Maria Larnau (Blanca), Cristina Brondo (Estel), Sergio Matamala (Martín) i Iván Hermés (Aitor), un elenc que ha acabat de configurar l’obra a mesura que avançaven els assajos. Desig. Un tramvia és un joc de pòquer obert on els actors i actrius flueixen entra la crueltat d’Artaud, que ens posa davant dels nostres conflictes, i el distanciament brechtià en les transicions, un espai amb canvis de tempo on s’alterna la violència i el lirisme.

La dramatúrgia d’aquesta versió lliure del text de Tennessee Williams ens fa empatitzar amb els personatges amb un cert vertigen, en un bucle d’anada i tornada on situacions intenses dramàtiques porten les espectadores a considerar múltiples possibilitats de desenvolupament de l’acció

El simbolisme de l’obra de Tennessee Williams s’emmarca en la decadència del cinema clàssic de Hollywood. El text original té constants referències al codi Hays, a la caça de bruixes, al maccarthisme, i al pànic anticomunista als Estats Units. Però la vida del dramaturg també va estar marcada per l’homosexualitat, la seva addicció a l’alcohol i el procés de psiquiatrització i institucionalització de la seva germana Rose, amb unes conseqüències irreversibles.

Elia Kazan va portar la peça als escenaris i a la pantalla gran el 1951, al mateix temps que Hollywood estava immers en les investigacions del Comitè d’Activitats Antiamericanes (HUAC, per les seves sigles en anglès) que indagava sobre la lleialtat del món del cinema davant d’acusacions de difondre propaganda comunista. Un any marcat pels que es coneixen com Els deu de Hollywood,  la llista de les persones vinculades a la indústria de l’espectacle sospitoses de relacionar-se amb organitzacions comunistes. Kazan va delatar quinze noms de companys de professió després d’un període de militància que va abandonar per diferències ideològiques. El dramaturg Arthur Miller va trencar les col·laboracions amb Elia Kazan arran de les seves declaracions davant de la Comissió d’Activitats Antiamericanes. Poc després, Miller va estrenar Les bruixes de Salem. Elia Kazan va respondre amb una apologia de la delació amb el film La llei del silenci (On the waterfront, del 1954). Tot plegat, vindria a ser el que avui en la música urbana llatina s’anomena tiraera.

Els protagonistes no busquen raons sinó que els seus personatges exploren la vergonya, el dolor, la solitud o les pors, així com les addiccions i les relacions humanes i la dramatúrgia entra en l’experiència de la quotidianitat i trenca amb les formes psicològiques de la burgesia americana

Probablement en el nostre imaginari recordem la versió cinematogràfica de Kazan d’Un tramvia anomenat desig en un context polític que porta ràpidament a prendre partit per una postura o una altra. Fet que el director de la nova recreació, Paul Berrondo dilueix en el ventall de les complexitats humanes. En una versió que s’ha inspirat, també, en la versió lliure de Woody Allen, Blue Jasmin. La salut mental és un tema transversal en l’obra. En aquest sentit, seguint el patró de l’obra original, el patiment psicològic està més accentuat en Blanca que en altres personatges. Tot i que no assenyala directament les persones sinó a les condicions adverses que poden afectar-nos a tots.

Els protagonistes no busquen raons sinó que els seus personatges exploren la vergonya, el dolor, la solitud o les pors, així com les addiccions i les relacions humanes. La dramatúrgia entra en l’experiència de la quotidianitat i trenca amb les formes psicològiques de la burgesia americana. Un interessant Desig… més acord amb l’esperit dels temps que no deixa indiferents Al capdavall, com diu el filòsof Josep Maria Esquirol, “el moviment més humà és cuidar-nos”.

TEATRE

‘Desig. Un tramvia’
Creació i direcció: Paul Berrondo
Fundació Joan Brossa (Barcelona) 
Fins al 18 de desembre del 2022




Autor font: Directa.cat