Novembre 17, 2022
Per Nord-Estl Libertari
194 vistes

Progreso Fernández

Progreso Fernández

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 17 de novembre de 1897 neix a Llíria (Camp de Túria) l’anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro 

En 1917 passà la frontera del Pirineu Oriental i marxà a l’Hexàgon francès fugint del servei militar 

A finals de 1918 retornà al País Valencià i més endavant de bell nou passà la frontera del Pirineu Oriental i s’establí a Arpitània. Visqué fins al 1927 a Liyon 

Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández): El 17 de novembre de 1897 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) l’anarquista i anarcosindicalista Antonio Fernández Bailén, més conegut com Progreso Fernández o Epicuro. El seu pare es deia Antonio Fernández i la seva mare, María Bailén.  

En 1913 començà a militar en grup anarquista «Ni Dios ni Amo» de Llíria.  

Malgrat fer de funcionari municipal, aviat s’afilià en la camperola Societat Obrera L’Espiga, de caire anarcosindicalista.  

Més tard s’instal·là al feu anarquista de Pedralba (Serrans, País Valencià), on mantingué amistat amb Narcís Poeymirau Rochina, i en 1917 passà la frontera del Pirineu Oriental i marxà a l’Hexàgon francès fugint del servei militar.  

Milità en els grups anarquistes de Liyon (Metròpoli de Liyon, Liyonés, Ôvèrgne-Rôno-Arpes, Arpitània) i constituí un nou grup «Ni Dios ni Amo».  

En 1918, després de la Gran Guerra, retornà al País Valencià i participà en l’organització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca del Camp de Túria, juntament amb Eusebi Carbó Carbó i altres militants.  

En 1921 s’uní sentimentalment amb Concepción Escrig Gil (Concha Escrig), amb qui viurà la resta de la seva vida.  

De bell nou passà la frontera del Pirineu Oriental i s’establí a Arpitània. Visqué fins al 1927 a Liyon, ciutat on nasqué el seu primer fill, Progreso, que va morir 18 mesos després, i on participà en les tasques del Centre d’Estudis Socials d’aquella ciutat arpitana. Després, al País Valencià, milità en el grup d’agitació anarquista «Luz y Vida», realitzant gires propagandístiques per tot arreu, i fou un dels primers en destacar la importància de la necessitat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), assistint a la seva creació entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 a València (l’Horta de València, País Valencià) i realitzant una gira propagandística arreu el País Valencià aquell mateix any.  

En aquesta època va fer costat la «Plataforma Arshinov» contra les opinions de Prudencio Caja i de Benjamín Cano.  

Entre l’11 i el 16 de juny de 1931 assistí al Congrés de la CNT-AIT a Madrid (Comunitat de Madrid, Castella la Nova) en representació dels sindicats de Xàtiva (Costera, País Valencià) i dels de Construcció i Pell de València, on defensà les tesis de la FAI i condemnà el dictamen «col·laboracionista» la CNT-AIT amb el Govern de la República Espanyola i el «pretentisme» de Joaquín Cortés.  

En 1932 inaugurà amb una conferència l’Ateneu Llibertari d’Alacant (Alacantí).  

Arran de la insurrecció proletària de Fígols (Berguedà) fou detingut, tancat al vaixell Buenos Aires i deportat al Sàhara fins al setembre 1932.  

Després realitzà una gira propagandística arreu el País Valencià amb Juan López i Frederica Montseny, i, en tornà, fou nomenat secretari del Comitè Regional de Llevant de la CNT-AIT.  

El març de 1933 assistí a l’assemblea de la Federació Local de València de la CNT-AIT, celebrada a la plaça de toros de la ciutat, on criticà durament els militants més moderats.  

En 1934 abandonà la FAI per considerar-la autoritària.  

Durant la Guerra Civil es dedicà a l’ensenyament infantil –el febrer de 1939 feia de mestre al barri d’Els Orriols de València– i impartí nombroses conferències.  

Després de la guerra, i de manera estranya, no fou reprimit, però en 1948 fou acusat de ser un dels caps de la FAI valenciana i acabà empresonat cinc mesos.  

Durant els anys posteriors, després de rebutjar exiliar-se, continuà mantenint les idees llibertàries i després de la mort de Franco tornà a la militància activa, realitzant mítings i conferències al País Valencià (1977-1980) i participant activament en el Sindicat d’Oficis Diversos de la CNT-AIT de Valencia.  

En 1980 dubtà davant el trencament cenetista gràcies a les seves relacions amb l’equip editor de la revista Bicicleta.  

En 1984 va participar en el Congrés Internacional Anarquista de Venècia.  

Durant la seva vida va publicar en nombrosos periòdics llibertaris, com ara CNT, Ética, Fragua Social, Ítaca, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i altres.  

Progreso Fernández va morir el 23 de maig de 1996 al seu domicili del número 4 del carrer Sant Esperit de València assistit per ses dues filles Libertad i Armonía i les seves restes foren incinerades.  

En 1998 Libertad i Armonia, seguint els desigs del seu pare, van fer cessió de la biblioteca d’aquest a la Fundació d’Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo de Madrid. 




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com