Setembre 16, 2022
Per Direta
235 vistes

La mica de pluja que ha arribat a finals d’estiu i l’aire que ja és més fresc s’han endut les orenetes dels carrers del poble. No fa ni massa fred ni ha plogut massa, però n’hi ha hagut prou perquè el xivarri constant de xiscles s’apagui i torni la calma. S’ha acabat l’estiu, la gent torna a la rutina i la mainada a l’escola, i en aquest petit espai de temps el poble es transforma.

Potser una mica contra corrent he de confessar que m’encisa aquest moment en què apareix el silenci. Quan els carrers queden mig buits, com si la nit avançant minuts fes tornar les cabòries quotidianes de la gent i de les bèsties que preparen l’hivern. Suposo que passades unes setmanes el cos se’m deu acostumar al silenci, perquè ja no m’hi fixaré, però en aquest breu impàs la quietud se’m fa més present i m’agrada.

Sento una admiració gegantina per la gent que encara viu avui dia al nostre primer món sense un telèfon intel·ligent. No és que tingui cap rancúnia particular a la tecnologia, que ens facilita la vida de mil i una maneres, però sí que tinc rancúnia a com ens hi relacionem, o de com m’hi relaciono jo, almenys. Miro el telèfon i el torno a mirar. Volia saber l’hora i he obert cinc aplicacions i al tancar-lo he recordat que no havia mirat l’hora. A vegades penso que el mòbil em xucla, però i llavors em dic que no n’hi ha per a tant i que el puc apagar quan vulgui pitjant un botó. Aquí s’acaba la història. Facilíssim.

Sento una admiració gegantina per la gent que encara viu avui dia al nostre primer món sense un telèfon intel·ligent

I torno a mirar la pantalla. Veig això i allò altre, llegeixo algun article –un fragment–, miro fotos, llegeixo comentaris. Llegeixo en diagonal. Responc a no sé qui i deixo alguna conversa penjada. Veig coses, però no miro res. Sento coses, però no escolto res. El soroll és constant i atapeït i tothom parla de tot i tothom té raó i ningú s’equivoca mai. En una allau d’informació vaig veient notícies, desgràcies i injustícies i en veig tantes que quan voldria alçar-me a lluitar per una, me’n surten vint-i-cinc més de més interessants o de més necessàries i al final em cansa el que ni tan sols he fet, perquè he acabat no fent res.

En les converses amb la gent que hi entén més que jo de tecnologia sempre surt allò de posar a la bàscula els beneficis d’un telèfon hiperconnectat amb els inconvenients de vendre cada mil·límetre de la nostra intimitat. Els mil consells de privacitat i els avisos de tots els riscs de dur càmera, micròfon i GPS a la butxaca. Alhora hi ha totes les virtuts de poder apropar-nos als altres i a una quantitat inimaginable d’informació en segons. Al final sovint surt l’exemple del programari lliure: que la tecnologia et serveixi sense vendre la teva ànima. Treballar amb eines fetes des d’estructures més o menys horitzontals, amb llicències lliures.

He de confessar que no me n’he sortit mai del tot de treballar amb programari lliure, no pas per no intentar-ho, però suposo que es necessita un cert grau de militància constant aplicada en coses molt quotidianes que a vegades cansa i costa de mantenir. La mandra i la comoditat guanyen la partida. I justament, a la quotidianitat és on més hauríem d’estar alerta.

El gran oceà d’informació es va encotillant a un bassal d’aigua estancada amb només allò que se suposa que ens agradarà

A mi el telèfon m’estira, se m’emporta. I diria que a la majoria de gent del meu entorn també. Hi ha qui té més traça per saber destriar quan cal estar pendent de la pantalla i quan no i a mi m’agradaria prou saber-ne també. No sé si aquesta admiració em fa saltar a l’altra banda i voler-me desempallegar de l’aparell i viure més o menys desconnectat. És una cosa que penso un moment, com un rampell, quan veig que a banda dels avantatges de la tecnologia, hi ha una atracció inconscient a la pantalla que a vegades no controlo i em roba temps. Minuts i hores gastades fent no-res. Els estímuls infinits, els estímuls perfectament dissenyats perquè en vulguem més: allò t’agrada? Tres tasses, i em fa certa basarda intuir que l’algoritme ens va empetitint l’horitzó. Perquè al final el gran oceà d’informació es va encotillant a un bassal d’aigua estancada amb només allò que se suposa que ens agradarà. El cervell vol la seva dosi d’estímuls i la pantalla no falla.

La plaça i els carrers s’han quedat en silenci en marxar les orenetes. El silenci és potser allò que anhelo. Saber estar en silenci, sense tants estímuls, sense interferències. Com el poble i la muntanya quan senten arribar el fred. El telèfon omple tots els buits: T’has d’esperar tres minuts a què arribi l’autobús? Mires el telèfon. Vas al lavabo? Mires el telèfon. Fas el cafè? Mires el telèfon. Podria dir mil exemples perquè ho fem mil vegades cada dia: no deixar espais en blanc, no deixar marge a l’avorriment, sempre tenir a mà alguna cosa per mirar. Hi ha moltes maneres de limitar-te l’ús del mòbil i de tant en tant rumio si el que faig és prou o si hauria de fer més, si hauria de desconnectar-me més. A l’aplicació de benestar digital –en sistemes Android– hi surten els desbloquejos i els minuts diaris que has passat mirant la pantalla. Aquesta setmana hi havia alguns moments en què quasi no l’havia mirat: era quan havia estat amb amics, veïns o família. Sempre penso que el dia que vulgui desconnectar-me només em cal pitjar un botó, i resulta que el botó és la gent.




Autor font: Directa.cat