Març 21, 2022
Per Direta
277 vistes

El passat 16 de febrer va tindre lloc la 7a sessió del “Curs d’història política de les esquerres valencianes” coordinat per La Fènix Universitat Popular. Aquesta sessió, anomenada “Les noves esquerres valencianes”, va consistir en dos ponències, la primera de les quals va córrer a mans de Llorenç Saval, l’escriptor d’aquest text. Dita ponència, de títol “Germania Socialista i la figura de Josep Vicent Marqués”, abordava no sols les principals tesis del sociòleg valencià, també la casuística del partit que Marqués va fundar l’any 1970, Germania Socialista, el qual va esdevenir un espai polític important durant l’època, i del pretenem recuperar-ne alguns aprenentatges per al present. Dit açò, procedim a fer-ne cinc cèntims del que es va dir a la xerrada.

D’on venen Marqués i Germania Socialista?

El context social, econòmic i cultural de l’època son vitals per entendre com i per què va aparéixer una organització de les característiques de Germania Socialista, amb una militància tan intel·lectualment heterogènia com ho era el propi Marqués. Per resumir-lo de manera molt breu, podem destacar els següents punts: 1. El “desarrollismo” espanyol dels anys seixanta provoca una millora generalitzada de les condicions de vida de la població Aquesta bonança permet cursar estudis superiors a un gran nombre d’alumnes provinents de famílies treballadores, traslladant la combativitat i l’emergència dels conflictes laborals des del món laboral a la universitat. 2. L’allau intel·lectual que raja de Maig del 68 impregna d’idees els moviments socials -marxisme heterodox, feminisme, alliberament sexual, antiautoritarisme, Fanon i la teoria de l’alliberament nacional, etc-. tant a nivell Estatal com al País Valencià. 3. El descrèdit del Partit Comunista a nivell universitari –no així al món laboral– produeix una fragmentació de la qual emergeixen una miríada d’agrupacions i moviments socials que tractaran de disputar-se l’hegemonia al món universitari. 4. L’auge d’un sentiment nacionalista pancatalà arran de la figura de Joan Fuster mostrarà les evidències d’una realitat nacional incòmoda compartida pels valencians i la necessitat de reflexionar-la.

Germania Socialista

Segons els seus militants, Germania Socialista no era un partit polític, sinó un “grup de treball polític per a la revolució socialista”. Aquest, fundat l’any 1970 per un grapat de militants, entre ells Josep Vicent Marqués, es dedicarà a fer formacions, difondre propaganda i organitzar debats clandestins contra la dictadura i el capitalisme, tant a la universitat com al món laboral. A més, també van dur a terme algunes accions directes no violentes, la més coneguda de totes al 1972, quan van arruixar amb herbicida un camp de golf al Saler, en senyal de protesta contra la destrucció del territori. L’any 1975 es dissolgueren, deixant al seu darrere la possibilitat, com deia Marqués, “d’haver estructurat un nacionalisme valencià d’esquerra”. El que sí que ens van deixar, no obstant, van ser els aprenentatges i les idees polítiques que van anar recollint en una sèrie de documents, entre ells els més interessants el Bloc Roig -que era la revista l’organització-, i el llibre Classe obrera i qüestió nacional, que va ser publicat l’any 1974 i ara s’ha reeditat recentment a l’editorial Debats.

Ara bé, quins eren els posicionaments ideològic principals d’aquest “grup de treball”? 1. Eren un grup marxista sense compromís amb cap ortodòxia. 2. Tenien com objectiu una revolució socialista que acabara amb l’explotació del sistema capitalista sense passar per fases intermèdies, tals com la democràcia liberal ni el capitalisme d’estat. 3. Representaven un obrerisme de caire heterodox per l’època: conjugaven l’opressió de classe amb altres opressions com la de gènere, sexual, nacional, de raça, etc. Entenien la revolució com una aliança de forces entre els oprimits, dirigida pels treballadors. 4. Creien en l’autoorganització obrera sense el paternalisme del partit. 5. Entenien el País Valencià com un “poble oprimit”, la qual cosa comporta una sèrie de compromisos amb la qüestió nacional que seran explicats a continuació.

El text comença analitzant la definició fusteriana de nació però matitzant-la lleugerament per tal de desempallegar-la d’elements essencialistes

El fet de considerar el País Valencià un “poble oprimit” ocupa una posició central en Classe obrera i qüestió nacional. El text comença analitzant la definició fusteriana de nació però matitzant-la lleugerament per tal de desempallegar-la d’elements essencialistes: tan importants són els factors culturals compartits com la dinàmica de classes que travessa el territori en qüestió, la qual cosa ens permet copsar les nacions com realitats socials en continua transformació, adquirint l’estatus de categoria social històrica.

A partir de definir què és nació, entren a considerar de quina manera poden anomenar al fet diferencial valencià. Es pregunten, què és el País Valencià? I responen: 1. No pot ser una regió espanyola, és a dir, no és part d’una nació més gran donat que hi tenim característiques culturals i socials diferents. 2. No som una nació pròpiament, donada la insuficiència d’elements culturals diferenciadors i la falta d’una classe social dirigent que encapçale un procés nacional. 3. El País Valencià tampoc forma part de la nació catalana, a pesar que no podem explicar-nos històricament sense fer referència al Catalunya i les Illes, les nostres diferències socials i culturals evidencien una casuística no assimilable. 4. El poble valencià és una altra cosa: un poble diferenciat i oprimit.

Considerar el País Valencià com un “poble oprimit” els permet afirmar rotundament el nostre dret a l’autodeterminació com a poble, dret inherent a tota població amb més o menys cohesió social subjugada a una situació d’opressió, seguint la teoria de l’alliberament nacional de Franz Fanon. Al mateix temps, els agermanats afirmen que aquest procés d’autodeterminació l’ha de dur a terme el poble treballador i el conjunt del oprimits del País Valencià i no la burgesia –la classe opressora–, diferenciant-se així també de les tesis fusterianes.

Josep-Vicent Marqués

Josep-Vicent Marqués naix el 1943 i mor al 2008, després d’una vida dedicada a la Universitat de València –hi és professor de sociologia des dels 21 anys i posteriorment catedràtic–, i també a la lluita política i social. Cronològicament, primer milita al MOSCA, després al PSV d’on eixirà posteriorment Germania Socialista, per acabar fundant dos col·lectius ecologistes com Margarida i AVIAT abans de deixar-se tota militància al 1979, segons ell, perquè les seues conviccions antiautoritàries i horitzontals no li permetien moralment ocupar el rol de líder que involuntàriament estava prenent als espais on militava. Referint-nos a les seues coordenades intel·lectuals, al present article tractarem alguns escrits referents a temàtiques tan diverses com el marxisme i la qüestió nacional, l’ecologisme i el feminisme. D’entre els diversos reconeixements que va rebre al llarg de la seua trajectòria, el més important és el Premi Joan Fuster d’assaig per la publicació de País Perplex el 1974.

Pel que fa a la relació entre marxisme i qüestió nacional, País Perplex n’és un bon exemple. El llibre es publica a Edicions Tres i Quatre i suposa el seu primer distanciament explícit de les tesis de Fuster. D’entrada, el text afirma que els valencians ens trobem saturats d’autorepresentacions davant la nostra realitat cívica. Ser valencià significa moltes coses, de vegades contradictòries, fet que ens porta a no tenir una consciència plena del que significa ser valencià. A aquest fenomen l’anomena Marqués perplexitat. L’autor tracta d’explicar el fet a partir del concepte marxista d’ideologia: una falsa consciència –falsa representació de la realitat– compartida per la classe treballadora, la qual amaga una dominació de classes. Dirà Marqués que els valencians ocultem un desig de ser poble baix tota una sèrie d’elements ideològics que impedeixen una correcta representació de la realitat, fet que facilita el domini de les classes dominants valencianes sobre el poble treballador. No obstant, aquesta falsa consciència compartida pels valencians té dos compartiments que cal diferenciar.

Per un costat s’hi troba la fosca consciència, que són totes aquelles afirmacions nacionals espontànies, distorsionades, no elaborades ni conscients, que tracten d’afirmar una mena de valencianisme folklòric, metafísic i sentimental, tals com la commemoració d’homes il·lustres –reconstruint el País cap al passat i no cal al futur–, o la reafirmació narcisista de la realitat hortofructífola com un fet inalienable de “l’essència valenciana”. Açò, dirà Marqués, impedeix assolir una consciència plena com a valencians i exemplifica una situació traumàtica que denota la falta d’un valencianisme explícit.

Per altre costat hi tenim la mala consciència, que refereix a l’elaboració discursiva i conscient–amb discursos, revistes, llibres cançons, etc– de molts dels elements de la fosca consciència, per part de les classes dirigents. L’objectiu d’aquesta elaboració seria satisfer la fam identitària del poble valencià d’una manera folklòrica i desmobilitzadora, aprofitant els elements de la fosca consciència per tal d’alimentar-los, intensificar-los i utilitzar-los com a mecanismes d’adoctrinament. A tall d’exemple, trobaríem el concepte de “valenciania” com una essència contraposada al “valencianisme”, la distinció manipuladora entre català i valencià, etc.

A l’última part del llibre Marqués reflexiona sobre per què no ha existit un procés de reivindicació cívica i nacional al País Valencià, tal i com passa a Catalunya

Finalment, a l’última part del llibre Marqués reflexiona sobre per què no ha existit un procés de reivindicació cívica i nacional al País Valencià, tal i com passa a Catalunya. La resposta típica a aquesta qüestió s’emparava en l’absència d’industrialització al País, fet que, aparentment, demostrava l’absència d’una classe social burgesa i, per tant, l’absència també d’una classe social que s’erigisca com a classe nacional. Marqués contradiu aquesta hipòtesi i diu que al País Valencià sí que hem tingut burgesia però aquesta no ha sigut industrial, sinó terratinent i agrícola. La burgesia ha sigut la classe dominant durant els última cent cinquanta anys, però no ha necessitat dirigir grans processos cívics per a legimitar-se. Anant un pas més enllà, Marqués arriba a considerar que negar l’existència de burgesia al País és pròpiament un fet ideològic encaminat a perpetuar el domini d’aquesta classe: enunciar que sols al tenir burgesia s’hi podrà construir un projecte cívic implica crear un optimisme sobre les intencions reals dels burgesos, negant les seues vertaderes intencions, i a l’hora presentar el problema nacional com un fet que no interessa a la classe treballadora.

Atenent a la vessant ecologista de Marqués, a la qual dedicarà un gran esforç intel·lectual i militant, el text Ecologia y lucha de clases publicat el 1978 planteja tesis totalment avançades al seu temps –algunes de les quals comencen a gaudir de popularitat avui en dia–, encaminades a harmonitzar ecologisme, valencianisme i anticapitalisme en una mateixa hipòtesi política.

D’inici, Marqués deixa clar que la crisi climàtica no és sols un problema mediambiental, sinó també un procés de destrucció i deteriorament de la vida dels treballadors d’arreu del món –destrucció de la cultura nacional, alienació, militarisme, explotació, migracions forçades, etc–. Açò ens obliga a assumir la incompatibilitat de l’ecologisme amb el sistema de producció capitalista, i la necessitat del marxisme d’incorporar l’ecologisme en termes d’una crítica fonamental als models de mala vida i destrucció de l’hàbitat impulsats pel capitalisme. S’ha d’aprofitar l’oportunitat històrica que obri la lluita ecologista per assestar un colp mortal al capitalisme. Per tant, es tracta és de plantejar la qüestió en termes d’alliberament col·lectiu i no com una suma d’esforços individuals i independents destinats a mitigar en la mesura del possible el desastre climàtic.

Després d’argumentar la necessària convergència del marxisme amb la lluita ecologista i altres lluites subalternes, Marqués s’aventura a postular quina deuria ser “l’esquerra del futur” o “nova esquerra” al País Valencià en termes d’eficàcia política

Al final del llibre i després d’argumentar la necessària convergència del marxisme amb la lluita ecologista i altres lluites subalternes, Marqués s’aventura a postular quina deuria ser “l’esquerra del futur” o “nova esquerra” al País Valencià en termes d’eficàcia política. La seua resposta és clara: “que quede plenamente articulado el combate nacional, el ecológico y el de classe”. Per als que encara parlen de lluites principals i secundàries, aquest llibre podria capgirar-los la postura: no es tracta de la importància de cada lluita, sinó de la seua interpenetració en un mateix marc emancipador.

En últim lloc, les aportacions de Marqués al feminisme giren al voltant, sobretot, de repensar el concepte de masculinitat i la manera de construir masculinitats alternatives a les que imposa el patriarcat. Textos com No és natural o ¿Qué hace el poder en tu cama? contenen moltes d’aquestes reflexions.

A mode de síntesi d’algunes de les seues postures més interessants, Marqués argumenta que els homes també són víctimes del patriarcat –amb molts menys privilegis que les dones– en el sentit que estan travessats per una masculinitat que condiciona negativament el seu comportament. Així, Marqués indica que el paper dins del feminisme hauria de centrar-se a parlar dels seus propis problemes, i no del que haurien de fer les dones. En aquest sentit, el feminisme representa també un alliberament per al gènere masculí de les conductes imposades per la masculinitat patriarcal.

A mode de síntesi d’algunes de les seues postures més interessants, Marqués argumenta que els homes també són víctimes del patriarcat en el sentit que estan travessats per una masculinitat que condiciona negativament el seu comportament

Per altre costat, Marqués també parla de la sexualitat entesa com el consum de cossos –dècades abans de que aparegueren les xarxes socials de cites–, i critica aquesta imatge laboral de la sexualitat que busca consumar relacions sexuals amb el màxim nombre de gent possible, un estàndard de relació sexual que derivada dels moviments d’alliberament sexual de Maig del 68. Sense estar en contra totalment, recalca la importància de posar el benestar dels participants de la trobada sexual en el centre, i no obstinar-se en buscar índex de rendiment sexual en les relacions que s’hi duen a terme.

Finalment, cal destacar la reclamació continua de Marqués per incrementar la presència pública de figures antipatriarcals masculines, per tal d’oferir als nens models de masculinitat alternatius que consolidaren els avanços que s’estaven fent en matèria de gènere. Si no s’hi produeix aquest canvi mediàtic, el nen està abocat a retrocedir a nivells de masclisme ja superats socialment, sentenciava el sociòleg.




Autor font: Directa.cat