Gener 25, 2022
Per Direta
203 vistes

En contra del que va dir el PP quan la va crear en 2012, la Sareb ens costarà no “un euro”, sinó l’esgarrifosa xifra de 35.000 milions d’euros. Ara, un altre govern, davant el fet que els accionistes privats (els bancs tenen el 54,1%, enfront del 45,9% de l’Estat) volen eixir de l’empresa en fallida i que la Comissió Europea obliga Espanya a considerar deute públic el deute de la Sareb, i com que hem de ser tots els qui paguem el deute, un altre govern, dèiem, nacionalitzarà l’empresa per tal de tindre majoria de capital i decidir el seu futur. Les PAH del País Valencià considerem imprescindible que servisca perquè els habitatges que posseeix passen a formar part del parc públic d’habitatge. Exposem ací les principals dades que justifiquen aquesta necessitat, amb especial concreció al País Valencià, així com altres mesures que contribuïxen a fer front a l’emergència habitacional i a fer efectiu el dret a l’habitatge de la ciutadania valenciana.

A la Comunitat Valenciana hi ha 18.775 habitatges socials: 14.044 de la Generalitat (Entitat Valenciana de l’Habitatge i Sòl) i 4.254 dels parcs públics municipals, dels quals 396 han sigut incorporats el 2021, la gran majoria per la Conselleria d’Habitatge [mitjançant el tanteig i retracte, la compra directa per emergència habitacional i concursos a particulars] i en alguns casos per ajuntaments. Però, atenció, aquests 18.775 habitatges suposen només el 0,6% del total d’habitatges de la Comunitat Valenciana, que són segons l’INE 3.147.062. Una quantitat tres vegades menor que la mitjana espanyola (1,8%) i 15,5 vegades menor a la de la mitjana de la Unió Europea (9,3%).

La demanda potencial d’habitatge públic en la Comunitat Valenciana s’estima en 409.261 llars en els pròxims quatre anys, de les quals 290.782 ja han fet efectiva la demanda d’alguna manera

Mentrestant, la necessitat d’habitatge públic segueix en augment a l’estat i a la Comunitat Valenciana. En aquesta, i de manera immediata, cal fer front a l’emergència habitacional derivada de la pèrdua dels 192.941 habitatges en conjunt des de l’inici de la crisi fins a l’augment del 15,8% dels desnonaments el tercer trimestre de 2021 -tot incomplint les recomanacions del Comitè DESC de Nacions Unides respecte als desnonaments-, les 3.710 execucions hipotecàries en eixa mateixa data segons el CGPJ, l’imparable augment dels preus lloguer en un 46% en els últims cinc anys i el sensellarisme (sols a València hi ha 754 persones). I, més enllà de l’emergència, per a crear les bases per a anar ampliant el dret a l’habitatge al conjunt de la ciutadania (joventut, noves llars, etc.). La demanda potencial en la Comunitat Valenciana s’estima en 409.261 llars en els pròxims quatre anys, de les quals 290.782 ja han fet efectiva la demanda d’alguna manera.

És evident, per tant, que hi ha una distància abismal entre recursos i necessitats, i que les mesures d’adquisició d’habitatge -fins i tot reconeixent que són necessàries i que han crescut recentment- no permeten augmentar el parc públic a un ritme d’acord amb les necessitats, ni de lluny. Els 10.000 habitatges que la Sareb té a la Comunitat Valenciana incrementarien l’escàs parc públic en un 53,26%. Amb aquesta mesura augmentaria la disponibilitat d’habitatges i, com que la majoria estan habitats, s’evitarien els desnonaments, permetent regularitzar la situació amb lloguers a moltes famílies que estan ja rebent cartes perquè se’n vagen o demandes judicials instant desnonaments per impagaments o per fi de contracte.

Per tant, la incorporació dels habitatges de la SAREB al parc públic és necessària, encara que ni de bon tros suficient per a garantir el dret a l’habitatge. Com veiem, fa falta un Pla de Xoc amb mesures per a acostar l’oferta d’habitatge social i assequible a la demanda. Per això cal planificar l’augment del parc públic a curt, mitjà i llarg termini, per a aconseguir el mínim del 20% d’habitatge social en vint anys, la qual cosa implica l’ampliació d’inversions de l’estat al 2% del pressupost estatal i l’aposta total de la Generalitat i dels ajuntaments, sense descans ni autosatisfacció, per a la seua ampliació, començant per un Pla de Xoc davant 924 habitatges buits rehabilitables.

Per la moratòria de la llei 1/2013, prorrogada fins a maig de 2024, hi ha més de 40.000 famílies en tot l’Estat espanyol que viuen en l’habitatge que era seu i que ara és de la banca

El pla de xoc també hauria de contemplar la incorporació d’urgència dels habitatges buits de la banca rescatada mitjançant fórmules com la cessió d’ús o l’expropiació temporal pel valor del rescat impagat, supressió dels avantatges fiscals de Socimis i fons voltor, destinant aquests ingressos a la política pública i social d’habitatge, i augmentant la disponibilitat d’habitatges amb programes de promoció d’habitatges buits de particulars que es podrien destinar a lloguer social.

Alhora són necessàries mesures que eviten la pèrdua de més habitatges i que previnguen noves situacions d’emergència habitacional. En aquest sentit, cal tindre en compte que per la moratòria de la llei 1/2013 (prorrogada fins a maig de 2024) hi ha més de 40.000 famílies en tot l’Estat espanyol que viuen en l’habitatge que era seu i que ara és de la banca, unes altres a les quals se’ls finalitzen els cinc anys de pagament, només d’interessos, pel Codi de Bones Pràctiques i els milers de comunicacions formals dels fons voltor assetjant perquè se’n vagen ja de casa -de vegades amb oferiment de diners baix mà- perquè no hi haurà cap renovació de contractes de lloguer.

Per solucionar aquesta situació reclamem l’obligació ineludible d’oferir lloguer social dels grans tenidors a famílies vulnerables, l’establiment de mitjans per a rescatar l’habitatge de persones particulars que perdran el seu únic habitatge per no poder accedir a crèdits tous i abordar el problema de l’ocupació en relació amb la falta d’habitatge públic, i no criminalitzant-la en conjunt, exigint lloguer social a la banca i els fons, així com responsabilitat de les administracions.

En resum: és necessari no perdre més habitatges i augmentar els que hi ha. Per aconseguir-ho, la incorporació dels 10.000 habitatges de la Sareb és un element clau. Enfrontar-se a aquesta realitat i satisfer les demandes d’habitatge davant l’insignificant parc públic és una obligació del conjunt de partits polítics, si defensen el dret constitucional a l’habitatge. I tots hauran de respondre davant la ciutadania. La nova Llei d’Habitatge haurà de resoldre amb serietat aquesta situació, tal com proposem la PAH i la Iniciativa per una Llei que garantisca el dret a l’habitatge.




Autor font: Directa.cat