Novembre 26, 2021
Per Direta
161 vistes


L’1 de novembre diferents col·lectius es van reunir amb part de la delegació zapatista que recorre el territori europeu per a recordar a les seves mortes i a totes aquelles persones que han mort de manera injusta a conseqüència d’aquest sistema capitalista, racista i patriarcal.

Els diferents col·lectius presents van exigir justícia per les seves mortes en aquests territoris on el benestar que s’ofereix a uns pocs, es genera a causa de la misèria, la despulla i la mort de gran part de la població mundial i de la destrucció de la terra. En aquesta Europa que perfecciona les seves tecnologies, les seves polítiques i les seves economies per a continuar enriquint-se i repartint pobresa tant dins com fora de les seves fronteres.

Aquesta Europa que és responsable de la mort en la mar Mediterrània de més de 20.000 persones en els últims anys i que s’autopercep com “més civilitzada” i “més desenvolupada”. La que amb les seves polítiques obliga milers de persones a migrar en cerca d’un lloc on viure i després, quan arriben a aquestes terres per a exigir alguna cosa de tot el que els han llevat; les il·legalitza, les persegueix i posa en dubte la seva humanitat. Aquest “primer món” que s’acarnissa amb la infantesa migrant i la margina a un present sense futur.

En aquests dies, recordar les nostres mortes és una manera de resistir-nos a l’oblit que ens imposen els de dalt perquè, encara que moltes vegades aquest sistema ens sembli massa gran, massa articulat i voraç, elles ens ajuden a veure les esquerdes amb les seves rebel·lies i amb el seu caminar col·lectiu. Persones que amb la seva vida han desafiat el sistema dominant i, que amb la seva mort, van sembrar altres possibilitats, altres horitzons, altres realitats.

Encara que moltes vegades aquest sistema ens sembli massa gran, massa articulat i voraç, les nostres mortes ens ajuden a veure les esquerdes amb les seves rebel·lies i amb el seu caminar col·lectiu

Enfront de l’oblit recordem a les nostres companyes assassinades per aquest sistema patriarcal i colonial; a aquelles perseguides per qüestionar l’heteronormativitat i que es van atrevir a desafiar aquest sistema que ens vol submises, tristes i reprimides. També a les que van ser oblidades en una fossa comuna o en el fons de la mar; a les que van decidir saltar de la finestra abans de ser desnonades de les seves cases o empresonades; a les que van anar a treballar i van ser assassinades per l’avarícia del capital i dels seus peons; a les que mentre es trobaven en un CIE o en una presó van ser assassinades per la violència policial; a les que van desaparèixer i no sabem on estan; a les que van donar la seva vida en la defensa d’altres formes de vida. També en la memòria de totes aquelles que a milers de quilòmetres són un horitzó per a nosaltres: les defensores de drets humans d’Abya Yala, les zapatistes, les kurdes, les palestines i totes aquelles que amb la seva vida han qüestionat aquest model de mort.

Les seves absències ens ensenyen com és i per a qui és aquest sistema: les seves pèrdues no són accidents, són resultat de decisions polítiques i econòmiques, són la materialització del sistema en el qual vivim. Enfront d’això, l’aposta és per la vida. I aquí, en aquests territoris, honrar la vida i a les nostres mortes és resistir en els barris; és parar desnonaments; és obrir un pis d’un banc perquè les famílies puguin habitar-lo i és també crear altres formes de vida i comunitat fora de les ciutats.

Les seves pèrdues no són accidents, són resultat de decisions polítiques i econòmiques, són la materialització del sistema en el qual vivim

És denunciar el racisme, exigir el tancament dels CIE, l’abolició de la Llei d’estrangeria i, mentrestant, organitzar-nos perquè les persones migrants puguin tenir papers. És denunciar les batudes policials i la impunitat davant la violència policial. És exigir la llibertat de les nostres preses i l’abolició de la policia i les presons. És crear mitjans alternatius que posin en dubte el monòleg dels mitjans de paga. És crear xarxes d’afectes i de comunitat entre dones, persones trans i dissidències sexuals a les quals el sistema vol soles i aïllades; és prendre la nit fins que sigui nostra i és ballar cúmbia i reggaeton amb les amigues. És generar una assemblea o espais que trenquin l’aïllament i tristesa amb les quals ens vol el capital. És somiar i caminar cap a una altra manera de viure. En fi… és lluitar perquè la mort sigui només això; part de la vida i no una eina que els de dalt utilitzin segons els seus interessos i avarícia.




Autor font: Directa.cat