Gener 24, 2023
Per Direta
1 vistes

Jo anti racista és una collita de sabers col·lectius, liderats per persones migrants i racialitzades i filats a partir de les experiències i reflexions personals d’Ana Cameros Zabala, en el seu primer llibre, que estrena la col·lecció FOC d’assaig breu de Caliu Editorial. Aquesta facilitadora valenciana escriu des de la consciència del privilegi blanc com a punt de partida per poder entomar aspectes complexos, com la fragilitat blanca, la reparació de la ferida colonial o la blanquitud com a mesura de totes les coses. Ens trobem a la llibreria La Repartidora del barri de Benimaclet (València) per endinsar-nos en aquesta proposta per passar a l’acció antiracista.


El títol del teu llibre juga entre el “jo racista” i el “jo antiracista”. Ja és tota una declaració d’intencions, no?

En realitat, no sabia quin títol posar i, finalment, des de Caliu em van fer aquesta proposta perquè al llibre parle del fet que sempre diem que som antiracistes, però al mateix temps no ens adonem que, en el dia a dia, tenim moltes actituds racistes. Ser antiracista no significa que no hi haja racisme, i dir “soc antiracista” és totalment insuficient. En tot cas aquesta afirmació podria ser l’horitzó cap a on caminar, però mentrestant cal molt de treball. El meu treball com a antiracista comença declarant-me racista i posant-me a treballar per l’antiracisme. Als moviments socials, el més fàcil és identificar-nos amb ideologies però sovint son ideologies que no arribem a treballar. Per exemple, he estat en col·lectius antirepressius, on les dinàmiques assembleàries eren molt repressives. O en col·lectius feministes on hi havia actituds masclistes. Així que, efectivament, si ens quedem en el negacionisme, si no assumim que, malgrat les nostres ideologies, sí que tenim actituds masclistes, homòfobes, classistes, racistes… serà molt difícil evidenciar-les i treballar-les. Així que sí, en els nostres col·lectius encara veiem conductes racistes en marcs ideològics antiracistes.


Afirmes que la interseccionalitat de la raça no és equiparable a les altres interaccions, per què?

“El meu treball com a antiracista comença declarant-me racista i posant-me a treballar per l’antiracisme perquè, als moviments socials, sovint ens identifiquem amb ideologies que no arribem a treballar”

Primer de tot, per honrar els feminismes negres, especialment a Kimberlé Williams, que va encunyar el terme interseccionalitat, i va suposar l’inici de la teoria de la interseccionalitat. El que ocorre és que dins de la intersecció de raça existeix la ferida colonial que retroalimenta altres interseccions. És a dir, arran de la matriu colonial es potencien altres interseccions en el moment que decidim que tothom ha de ser com nosaltres. S’imposa la blanquitud o les formes de la blanquitud, en aspectes com ara com hem de fer les coses, com hem de creure, com hem de pensar, com hem d’existir. Per aquest motiu li done un pes més gran a la intersecció de la raça o, almenys, la meua intenció fent-ho és reconéixer aquesta situació.


Què vol dir exactament ‘ferida colonial’ i de quines maneres podem reparar-la?

No soc la millor persona per explicar què és. Però, per a mi és tot el dolor que hi ha darrere de la colonització per part de la blanquitud cap a altres pobles, cultures, races, etcètera. Suposadament, ha passat molt de temps des de tota aquesta colonització, però moltes vegades no ens sentim amb la responsabilitat de reparar aquest dany. M’he trobat, en formacions, amb comentaris com: “Nosaltres no podem fer-nos responsables d’aquesta ferida perquè no vam ser nosaltres qui va colonitzar”. En principi és cert, però al mateix temps estem gaudint dels privilegis que aquella colonització ens ha donat. Aleshores, per a mi sí que tenim responsabilitat de reparació. A més , és fals que la colonització haja acabat. La colonització continua hui dia, per exemple, a través d’empreses de l’Estat espanyol que estan rebentant països del sud global, o amb l’onegeisme que imposa la blanquitud en altres llocs del món amb una careta de solidaritat. I què podem fer? En realitat, el què hem de fer és trair la nostra blanquitud. Podem fer-ho mitjançant els activismes, per exemple, denunciant i assumint el treball que tenim com a blanques, sent conscients del nostre privilegi i fent una reflexió de com fer-ho servir. També hi ha una part de reparació que és econòmica, i tenim la responsabilitat de contribuir a les economies de les persones migrants i racialitzades. En últim lloc, hi hauria una part molt important de la qual caldria responsabilitzar-nos: És respecte a tenir afectes i vincles amb persones migrants i racialitzades. Estar prop a través de les vides, més enllà de les militàncies, per conéixer les realitats que moltes voltes son alienes a nosaltres, i ens pot oferir adonar-nos dels privilegis que en tenim als nostres cossos.

“Dins dels moviments socials dona més punts el fet d’estar en el lloc d’opressió, però dic que escric des d’ací perquè em sent més còmoda dient que ho faig des d’un lloc de privilegi” |Jaume Ferrando

Dius que és un llibre escrit des del privilegi blanc. Què és exactament el privilegi blanc?

El privilegi blanc són tots els avantatges que et dona la blanquitud, i quan dic blanquitud em refereixo no solament el to de pell, sinó també el lloc on has nascut. En general, dins dels moviments socials dona més punts el fet d’estar en el lloc d’opressió, però dic que escric des d’ací perquè em sent més còmoda dient que ho faig des d’un lloc de privilegi, per molt canyero que siga dir-ho tan clarament. Des dels feminismes sempre hem dit: “els tios, què? Quan aneu a fer el vostre curro?”. Això passa en totes les interseccions. La part del privilegi, com que es troba còmoda, té poques ganes de treballar o treballa quedant-se en el discurs del tipus, per exemple, “soc antiracista, i com que tinc alguns conceptes clars, significa que ja no he de currar més”. Si mai ens posem en la posició de privilegi, mai el treballarem.


En què consisteix la teua proposta per treballar el privilegi blanc?

En general, caldria reconéixer el privilegi blanc per poder fer un procés de reparació i reconéixer que som racistes, malgrat que ens identifiquem amb voler no ser-ho. En el llibre faig un parell de propostes, sabent que estem en construcció continua. Des de la meua experiència, crec que caldria treballar al voltant de dos eixos concrets. Un seria el pes, que és sobretot allò de què normalment no ens permetem parlar, com el dolor o la culpa que ens pot suposar tindre un privilegi en moments concrets. A vegades ho marginem perquè com a privilegiades no està bé sentir culpa, però això no fa que deixem de sentir culpa. La meua proposta és que li donem espai a aquest sentiment o pes de culpa, però amb altres persones amb les quals compartim el privilegi blanc. No té sentit parlar de la meua culpa amb una persona racialitzada, per exemple, perquè es podria convertir en fragilitat, en reacció, en no voler reparar o en no voler assumir que estic sent racista. L’altre eix de treball que propose seria l’impacte que provoquem amb conductes més òbvies –com són acudits o maneres d’expressar-nos– i amb conductes no tan òbvies i molt assumides, com podria ser la manera euroblanca d’organitzar-nos i treballar, perquè moltes companyes no se senten reconegudes ni tranquil·les amb certes dinàmiques grupals.


Quina importància té que ens posem a treballar en grups no mixtos en tant que som persones privilegiades?

“A banda de poder treballar en espais no mixtes, propose treballar-nos la fragilitat blanca participant en tallers o formacions a càrrec de persones migrants i racialitzades”

Com que encara estem iniciant aquest camí, si treballem tot el que venim parlant en grups mixtos, potencialment exercirem molta violència inconscient cap a persones migrants o racialitzades. Per això, la meua proposta és treballar en grups no mixtos i bàsicament entorn de la fragilitat i el negacionsime. Així podem donar-nos feedbacks, podem reaccionar i no tenir una afectació directa cap a persones migrants i racialitzades. Segurament en grups mixtos eixiria la fragilitat i faria molt de mal. En definitiva, treballant el pes, també podem treballar l’impacte mentre que, si no treballem el pes, és molt complicat que controlem l’impacte, perquè el pes té a veure amb la fragilitat blanca.


Què és la fragilitat blanca?

És posar-te en el lloc de víctima quan ets la persona que exerceix la violència. Per exemple, t’acusen de tenir una conducta masclista i la teua resposta és reaccionar, justificar-te, voler esdevenir víctima, posar en el centre el mal rotllo que s’ha generat i com tothom ens sentim malament per això. Aquesta situació ens ha passat i ens passa molt a les feministes quan hem assenyalat la fragilitat masculina. És la part del “no vull assumir estar al lloc que oprimeix i necessite posar-me al lloc de víctima perquè, a més, em cuides a mi quan jo t’he violentat a tu”. A banda de poder treballar en espais no mixtes, propose treballar-nos la fragilitat blanca participant en tallers o formacions a càrrec de persones migrants i racialitzades especialitzades on ens assenyalen la fragilitat amb més facilitat que entre persones blanques.


En el llibre dones especial centralitat a l’antigitanisme (un tipus específic de racisme). Per què? Quina diferència hi ha entre el privilegi blanc i el privilegi paio?

Quan parlem d’antiracisme quasi sempre pensem en persones negres, llatines, asiàtiques… No se’ns acut que també les persones gitanes pateixen racisme. La comunitat gitana fa uns sis segles que viu a l’Estat espanyol, però rep racisme, fustigacions i violències semblants a les quals reben persones “de fora” o del sud global. És un racisme estructural molt fort i de negació de la seua cultura i les seues maneres d’existir. Des que som xicotetes, hem conegut persones gitanes als nostres entorns, però segurament no tantes negres o asiàtiques. L’antigitanisme està dins de l’antiracisme, però també ha volgut especificar-se de manera concreta. Per això també és important diferenciar entre privilegi blanc i privilegi paio, i especificar el terme que les companyes gitanes utilitzen. Silvia Agüero sempre diu que persones racialitzades som totes. En el nostre cas, nosaltres som racialitzades blanques i paies, i elles persones racialitzades i gitanes, llegides des de l’antigitanisme, i no tant des de l’antiracisme. Aquesta afirmació em va fer pensar que, si dic privilegi blanc o antiracisme, ningú entén que també estic incloent persones gitanes.

Existeix molta saturació d’opressió al cos i hi ha la necessitat d’expressar-se d’una manera prou clara i potent perquè qui estiga dalt puga escoltar el què estàs dient. Segurament, si es fa d’una manera raonada i cuqui, la persona que té poder molt difícilment escoltarà |Jaume Ferrando


Silvia Agüero també diu que “no se’ns oblide, la ira té capacitat de construir; sense ira no hi haguera hagut Revolució Francesa, ni feminisme, ni cap de les rebel·lions que hi ha hagut en la història”. Què amaguen les formes respecte a la raó i la colonialitat? Com es relaciona el privilegi blanc amb l’impacte de les formes?

Quan parle de les formes, tinc el desig de legitimar altres formes d’expressió que no són les políticament correctes, aquelles blanques, masculines, raonades… És a dir, unes altres que ixen amb tanta força i reacció per haver contingut molta opressió, guardat molta ràbia i en circumstàncies de llarga durada. Existeix molta saturació d’opressió al cos i hi ha la necessitat d’expressar-se d’una manera prou clara i potent perquè qui estiga dalt puga escoltar el què estàs dient. Segurament, si es fa d’una manera raonada i cuqui, la persona que té poder molt difícilment escoltarà. Així que les formes són una ferramenta dins del treball amb privilegis. Des de la raó, les formes que estan legitimades tenen a veure amb la blanquitud, la masculinitat hegemònica, la colonialitat i amb pensaments universalistes europeus que donen el marc a les maneres en les quals ens podem expressar i en les que no. El “perdre les formes”, per contra, no està legitimat perquè està associat a ser una histèrica, a no ser tan escoltada o perdre els papers. Atribucions que quasi sempre van cap a persones que estan intentant defendre’s d’una situació d’opressió o violència.


Has tingut alguna experiència en aquest sentit?

“Des del privilegi blanc, podem generar aliances de veritat i afavorir l’ús del nostre temps en lluites on no estem sent oprimides i sí que som les privilegiades”

La primera vegada que vaig reflexionar sobre el tema de les formes va ser en una trobada del moviment feminista on una persona migrant i racialitzada va dir que no era un espai segur per a ella. En eixe moment, em va esclatar el cap, em vaig enfadar molt i no entenia per què un espai feminista podia no ser segur per a algú (des del meu privilegi blanc). Vaig qüestionar molt com s’havia expressat (de manera agressiva, directa, sense cuidar…). I pensava: “Per què ho diu així? Si amb nosaltres pot parlar tranquil·lament. Si ens ho haguera dit normal, segur que ho podríem haver treballat”. Ho vaig viure com un atac cap a nosaltres, les feministes que sempre generem espais segurs i ho fem tot superbé. Amb els anys, vaig reflexionar sobre aquest fet i vaig entendre que tal volta era l’única manera que tenia aquella companya d’estar en eixe espai on hi havia tant de negacionisme entorn de la seguretat de l’espai. A sobre, vaig entendre que a mi em passava el mateix, com a dona cis vers els homes cis. Per exemple, quan no he trobat altres maneres d’expressar què volia dir, per agafar el meu espai o per haver de dir alguna cosa amb molta força per por que no se m’escoltara i se m’han qüestionat les formes. És cert que la intersecció és diferent, però hi ha certs punts on ens trobem, des de llocs complexos i on trobar altres punts d’empatia.


Pel que fa a les persones blanques, quins reptes tenim per acabar amb el racisme?

Tenim la responsabilitat de treballar el nostre privilegi blanc de manera col·lectiva i individual. També, de donar suport a lluites antiracistes, deixar-nos la pell per l’abolició de la llei d’Estrangeria, afanyar-nos per les iniciatives que lideren persones migrants i racialitzades i que parlen dels seus drets, com és la ILP; lluitar pel tancament dels CIE, contribuir amb les seues economies contractant persones racialitzades i migrants i, per descomptat, poder accedir a aquestes formacions… Al llibre també parle de la violència del temps i de les militàncies obligades. Patir una opressió de manera molt forta m’obliga a emprar el meu temps en ser activista en aquest eix d’opressió. Aleshores, des del privilegi blanc, podem generar aliances de veritat i afavorir l’ús del nostre temps en lluites on no estem sent oprimides i sí que som les privilegiades. Bàsicament, poder estar disponibles. Podem donar suport des d’ací, sempre respectant on està el nostre lloc dins d’aquestes lluites i el que signifiquen. Que la incomoditat que ens travessa es transforme en lluita antiracista.




Autor font: Directa.cat