Juny 4, 2021
Per B Llibertari
368 vistes


Molt possiblement una de les principals aportacions de l’anarquisme a la societat fou en el seu moment la importància central que donà a l’educació com a eina de canvi. L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia fou pionera en la pedagogia laica, coeducativa, no competitiva, humanista i en contacte amb l’entorn que avui està més que normalitzada.

Malgrat tots els esforços i propostes alternatives, la pedagogia majoritària segueix basant-se en formes directives i autoritàries d’ensenyar, amb una educació que en lloc de transformar sembla encaminada a perpetuar el sistema establert i a competir.

Per aquelles que defensem que la llibertat és un valor prioritari, en la pedagogia se’ns obre tot un camp d’experimentació. Perquè si volem que desapareguin els càstigs i els empresonaments, és en la gestió dels conflictes des de petits des d’una perspectiva que intenti ser no punitivista des d’on potser podem aportar.

L’article, alhora que llança qüestions irresolubles a l’aire, també vol ser una breu caixa d’eines més aviat encaminada (que no només) a totes aquelles que treballem en l’àmbit de l’educació, amb tot el grapat de contradiccions que això suposa.

Diferències entre normes, límits i càstigs

Massa sovint es titlla a les escoles que proposen models pedagògics alternatius, que deixen fer allò que les criatures volen, que no existeixen límits.

Intentar educar en llibertat vol dir fer-ho acompanyada de la responsabilitat. Sinó, no és llibertat, és liberalisme. La diferència rau en el fet que la meva llibertat és important, sí. Però per fer-ho no puc trepitjar la teva. I és aquí on per mi és necessari posar un límit, cosa que ja possiblement pot generar debat. Perquè potser algú defensarà que els nens i nenes ja es poden regular soles i intervenir és un acte d’autoritarisme (això mateix pensava jo quan vaig començar i també és el que havien teoritzat alguns clàssics lliurepensadors). Em sembla bé que hi hagi gent que segueixi indagant en aquest camí. Però la meva percepció és que les escoles es comencen a omplir de petits dictadors, centrats en el jo i en les necessitats i les emocions d’un mateix sense tenir en compte les dels altres.

A més no posar límit a les criatures, és a dir, no crear-los-hi un marc conceptual sobre el qual regir-se, és posar-los-hi un pes a sobre que en lloc de tranquil·litzar-les les inquieta. Perquè per això confien amb els adults, perquè prenguem decisions (equivocades o no) per elles. Per últim, no posar límits implica massa sovint una inequitat entre aquelles petites que ho han tingut tot i aquelles que no han tingut la mateixa sort en un món on no totes partim (ni molt menys) del mateix lloc. 

A l’escola on jo treballo de límits n’hi ha ben pocs. Bàsicament seria respecte pel material, per l’entorn i pels altres. I aquests sí que serien no modificables i infranquejables. El què sí que hi ha és moltes normes que s’han anat posant en funció de les realitats i els problemes que han anat sorgint. El què diferenciaria els límits de les normes és que les segones sí que serien revisables. Ens servirien per donar una resposta a una realitat concreta: allò que potser no pots fer en aquest lloc pot ser que ho puguis fer en un altre o en un altre moment. Per exemple, no pots cridar a la classe, però el pati si és un lloc per fer-ho.

A més a més, algunes de les normes és desitjable que les puguem posar (en funció de l’edat) d’acord amb les criatures. Amb tot, la mateixa inèrcia de l’escola et va portant a “legislar” sobre molts aspectes, potser masses. I aquí és on s’ha d’anar amb compte de no caure en la tendència que és restringir cada cop més les possibilitats a la quitxalla i de pensar a obrir també de tant en tant nous espais d’autonomia. Perquè es tracta ni més ni menys del debat sempre latent de si hem de prioritzar la llibertat o la seguretat: ens pot semblar molt bé que les criatures pugin els arbres, però el dia que en caigui una i es faci mal ja la tenim liada.

En definitiva i traduït a les criatures, la diferència entre límit i norma és que el límit seria un “NO” i la norma seria un “aquí no”.

També és necessari diferenciar entre càstig i conseqüència. Amb el càstig el què es busca és modificar la conducta d’una persona mitjançant el patiment. En canvi la conseqüència no busca que la personeta sofreixi: busca fer conscient a la criatura que allò que ha fet té uns efectes i ofereix si s’escau espais per a la reparació. Val a dir que podem aplicar una conseqüència i pot molt ben ser que s’interpreti com un càstig. Així per exemple, si la xavaleria “ha pintat una paret amb un retolador”, una clara conseqüència seria fer que la netegin, cosa que potser no voldran pas fer per què de ben segur que és més divertit fer alguna altra cosa. Però no faria falta dir-los-hi ni cridant, ni haurien de fer-ho en silenci i nosaltres els hi podríem acompanyar. Al cap i a la fi, allò que seria realment preocupant és que les criatures no es queixessin cada cop que els hi fem fer alguna cosa que no volen.

A mode introductori als exemples pràctics, no cal dir que cada cas és un món i que de fet una de les dificultats de la pedagogia és donar respostes coherents a les mil i una situacions diferents en les quals ens podem trobar en el nostre dia a dia. Com més coherents siguem en cada una de les decisions més ens guanyarem el respecte dels infants.

Possibles exemples pràctics

1Anem al pati i ens trobem amb en Joan a terra plorant. Li preguntem com està i ens ensenya entre sanglots una petita ferida a la cama. L’intentem tranquil·litzar, tot relatant l’abast del mal que té. Ens explica que la Laura anava corrents i l’ha tirat a terra. Uns metres més enllà la Laura ens mira de reüll. Li diem que vingui i abans que res ja avança que ha estat sense voler, cosa que el Joan nega amb un no rotund i l’increment d’uns gemecs de repulsa. Com que la ferida no és res de l’altra món i no tenim pressa, preguntem que el Joan ens expliqui com ha passat, aquest cop també amb la Laura. Òbviament, la Laura al cap de dos segons l’intenta interrompre, però la parem tot explicant-li que ja tindrà el seu moment. Un explica la seva versió i l’altra la seva. Han viscut el fet de manera diferent, cada una amb la seva percepció de la realitat. Nosaltres intentem no posicionar-nos, no fer un judici moral de què ha passat. Simplement en determinats moments posem paraules a expressions que no afloren i que poden fer de mirall per a un exercici d’empatia. Per tal de no entrar en un bucle de sentirs, arriba un moment que li preguntem al Joan què necessita. I és quan potser ens comunica un “doncs que no m’ho torni a fer”. És llavors quan li preguntem a la Laura si es pot comprometre en aquelles circumstàncies a no tornar a tirar a terra al Joan i ens comunica que sí. De mica en mica s’ha anat abaixant la tensió sense negar les vivències de cadascú. Ara li diem a la Laura que ens acompanyi a fer les cures del Joan per tal que sigui conscient del dolor que ha causat (ni que sigui sense voler), en un exercici de reparació.

2 Arribem quan la Ivet i la Sheila estan cridant-se tot agafant ben fort el mateix pal cada una pel seu cantó. Entre els “és meu” i jo l’he vist primer fem que les dues deixin el pal, a poder ser sense que sigui necessari que l’agafem nosaltres. Diem que relatin que ha passat. Primer la Sheila diu que tenia aquest pal des de feia molta estona i l’havia deixat un moment a terra. La Ivet per la seva banda manifesta que havia agafat el pal perquè no el tenia ningú. Ara que ja han expressat la seva opinió és quan potser ja podem preguntar: i com ho podem fer? Perquè només hi ha un pal. La Sheila ràpidament respon que ella era la què tenia el pal i que per tant és ella qui se l’hauria de quedar. I a la Ivet no li sembla bé. Posem paraules a la situació tot deixant clar que per a totes dues aquell pal és important. I tornem a preguntar: com ho podem fer? La Sheila i la Ivet reneguen, tot tornant els “jo vull” i “el tenia jo”. Esperem una estona. Al final elles proposen una solució. A molt estirar, si no tenim massa temps per gestionar el conflicte, podem proposar algunes opcions nosaltres. Potser al final per la Ivet no és tan important i el deixa. Potser decideixen tenir-lo una estona cada una. Potser el parteixen per la meitat. Potser en busquen un altre entre les dues. Pot molt ben ser que a nosaltres la decisió final ens sembli injusta però el punt important és que per a elles serveixi.

3 El Genís avui té un dia d’aquells que és incapaç d’autoregular-se. Sabem que l’entorn familiar que té és molt complex. Per això, per equilibrar un xic la balança (i no perquè sigui “un liante”, li dediquem sempre més temps). Just en arribar una vegada més li hem preguntat com estava i li hem recordat que a la classe hem d’estar tranquils, anticipant-nos a allò que pugui passar. Canviar les conductes no es fa d’un dia per l’altre, cal molta perseverança. Distorsiona, empipa. No té altres recursos per cridar l’atenció de l’adult que molestar, fer allò que sap que no pot fer. Millor anticipar-nos amb la nostra presència, i sinó no tardar a donar una resposta. Com més tardem més enfadats estarem. L’Albert, ja ens ha vingut a dir que l’ha insultat. Cal acompanyar al Genís, però també cal protegir al grup.

Li diem que vingui, sense cridar, amb tranquil·litat però segures. Anirem a un altre lloc. Ell diu que no, que no ho farà més, ens ho promet i tot. Però no el carregarem amb la responsabilitat de posar-se ell mateix el límit. No el deixarem sol, sabent que ho viurà malament. Si hi hagués més personal em podria quedar amb ell, sabent que malgrat les queixes això el sol estabilitzar. El portarem a una altra classe. D’aquesta manera en lloc de potenciar el seu aïllament seguirà establint relacions amb els iguals. En estar amb un altre grup, no tindrà perquè reproduir el rol al qual està habituat a la classe. I d’altres adults que estan en contacte amb ell, podran ampliar les perspectives i les possibilitats sobre quina és la millor manera d’acompanyar-lo.

Article publicat a la publicació llibertària El Pèsol Negre 75




Autor font: Bllibertari.org