Octubre 25, 2021
Per Nord-Estl Libertari
220 vistes


MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST 

El 25 d’octubre de 1881 neix a Málaga Pablo Ruiz Picasso, conegut com a Pablo Picasso 

En 1899 Picasso va entrar en contacte amb el pensament anarquista implantat a Barcelona 

A partir del 1900, Picasso va fer algunes anades a París, passant des de Barcelona la frontera del Pirineu Oriental 

En 1901, a París, la policia francesa obra una fitxa a nom seu com a “anarchiste“, dues setmanes abans de la seva primera exposició a la ciutat 

Pablo Ruiz Picasso (Pablo Picasso): El 25 d’octubre de 1881 neix a Málaga (Málaga – Costa del Sol, Andalusia) Pablo Ruiz Picasso, conegut com a Pablo Picasso, ja que signava amb el segon cognom, va ser un pintor andalús, un dels més reconeguts del segle XX, conegut sobretot perquè va crear el cubisme juntament amb Georges Braque. En la seva dilatada carrera, va evolucionar per diferents estils i va conrear altres disciplines com la ceràmica, l’escultura amb bronze, el collage, i fins i tot va fer poesia. Va crear més de 20.000 obres al llarg de la seva vida. 

La seva mare era Maria Picasso López i el seu pare José Ruiz Blasco, que era professor de l’Escola de Belles Arts i conservador del museu local. Tenia dues germanes Dolores (1884-1958) i Concepción (1887-1895), a més d’un germà que es creu que va morir molt petit, si bé no se sap del cert si va existir realment. 

Als 8 anys va fer la seva primera obra. En aquesta època, signava les seves obres com a Ruiz Blasco. Poc després, el 1891, el seu pare troba feina a A Coruña (A Coruña, A Coruña, Galícia) i hi marxa a viure amb tota la família i Picasso es matricula a l’Escola Provincial de Belles Arts on tingué com a mestre el distingit pintor i militar Román Navarro García de Vinuesa (1854-1928). Quatre anys després marxen a Barcelona, on Picasso aprova els exàmens d’ingrés a l’Escola de la Llotja saltant-s’hi els cursos inicials. 

Durant l’hivern del 1895, va realitzar el seu primer gran llenç acadèmic, La Primera Comunió, a Barcelona, ciutat on residia. 

El 1897, va presentar el llenç Ciència i Caritat a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid (Madrid, Castella la Nova). Durant l’estiu, va passar les vacances a Màlaga, on va pintar paisatges i curses de braus. 

Entrada al cafè Els Quatre Gats. El setembre, va marxar a Madrid per a iniciar estudis a l’Academia de San Fernando però aviat ho deixa estar: l’atmosfera intel·lectual de la capital, bastant provinciana i impermeable al modernisme català que Picasso intentava introduir, no acabava de convèncer-lo. Fou en aquest període que va crear l’efímera revista Arte Joven, una de les rares col·leccions completes que és a la Biblioteca de Catalunya. No obstant això, va aprofitar les seves freqüents visites al Museo del Prado per a conèixer millor l’obra d’El Greco, que era vindicada per artistes i estudiosos de la fi del segle XIX.  

Des del 1898, va signar les seves obres com Pablo Ruiz Picasso, més tard com Pablo R. Picasso, i només com Picasso des del 1901. Aquest canvi no significava un rebuig de la figura paterna, sinó que es devia a un desig de distinció de Picasso com a personatge, un fet iniciat pels seus col·legues catalans, que varen prendre el costum d’anomenar-lo pel cognom matern molt menys corrent que el Ruiz patern. 

Un captaire a París (Illa de França), 1897, d’Isidre Nonell. Va tornar a Barcelona el juny del 1898, malalt d’escarlatina i es va traslladar a Horta de Sant Joan (Terra Alta), el poble del seu amic Manuel Pallarés i Grau, amb qui muntà el seu primer estudi de pintura. En aquesta estada, Picasso es va retrobar amb les arrels primordials del país i amb un cert retorn a la natura, més en consonància amb l’ideari modernista, cosa que constituí un dels primers episodis primitivistes de la seva carrera. 

Abandonada la idea de Madrid i la còpia dels grans mestres, el febrer del 1899 estava altre cop a Barcelona, on freqüentava la taverna Els Quatre Gats, insígnia del moviment modernista i on va exposar dibuixos per primera vegada. Aquí entra en contacte amb altres artistes com Carles Casagemas, Jaume Sabartés i Ramon Casas.  

En aquest ambient, Picasso va entrar en contacte amb el pensament anarquista implantat a Barcelona. La misèria dels barris baixos de Barcelona, els soldats malalts i ferits que tornaven al Regne d’Espanya després de la desastrosa Guerra d’Independència cubana, varen crear un ambient propici per a la violència social en la lluita de classes que sens dubte va marcar, a un nivell individual i moral més que no pas polític, la sensibilitat de Picasso i que es pot apreciar en certs dibuixos realitzats entre 1897 i 1901: El presoner, Un míting anarquista.  

En aquesta mateixa època, exposa també per primera vegada en la històrica Sala Parés del carrer Petritxol. 

A partir del 1900, Picasso va fer algunes anades a París, passant des de Barcelona la frontera del Pirineu Oriental. Allà va mantenir amistats amb molts artistes del moment, com André Breton, Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Henri Matisse i Gertrude Stein. També va entrar en contacte amb l’obra de Toulouse-Lautrec, Cézanne i d’altres, i començà a fer exposicions. En una d’aquestes estades a París, el seu amic Carles Casagemas se suïcida per amor. Es diu que aquest fet portà Picasso al seu període blau. 

En 1901, a París, la policia francesa obra una fitxa a nom seu com a “anarchiste“, dues setmanes abans de la seva primera exposició a la ciutat,  

El 1902, es deslliura del servei militar obligatori pagant dues mil pessetes que li va deixar el seu oncle.  

El 1906 va viure dos mesos i mig a Gósol (Berguedà), període del que en consten diverses cartes amb fragments en català i signades amb el pseudònim Pau de Gósol. A Gòsol s’hi fa enviar tires còmiques de premsa estatunidenca que l’apassionaven. Dotze anys abans ja barrejava texts i imatges als seus diaris il·lustrats i no és estrany trobar-hi globus de diàlegs en els seus dibuixos de Barcelona o els primers de París. Segons el britànic Paul Gravett, al final de la seva vida Picasso va lamentar no haver il·lustrat cap còmic. 

Durant la Primera Guerra Mundial interimperialista, Picasso coneix la ballarina Olga Koklova, i es casen el 1918 a l’església d’Alexandre Nevski. Posteriorment, va conèixer Marie-Thérèse Walter, que va ser la seva següent esposa, amb qui va tenir una filla el 1935, que es diu Maya. 

Picasso va començar el seu recorregut estilístic amb una fugaç experiència amb el modernisme després del contacte amb la natura que li va suposar l’estada a Horta de Sant Joan i l’amistat amb els artistes catalans aplegats al voltant dels Quatre Gats. Amb les seves primeres estades a París, a partir del 1900, començà a desenvolupar un estil propi, primer en el període blau, que es caracteritza per obres fetes en tonalitats blavoses, fredes i personatges allargassats amb expressions tràgiques, influït per Van Gogh i Gauguin, que reflecteixen una tendència nihilista; va seguir amb un gir cap a un cert optimisme manifestat per un canvi cap a colors càlids i conegut com el període rosa, un moment en el qual Picasso estava permanentment instal·lat a París i en què va entrar en contacte amb escriptors propers al surrealisme. D’aquest període, són les obres de saltimbanquis, pallassos o acròbates de contingut més lleuger i alegre. 

A partir del 1908, influenciat pel treball de Cezanne i per la imatge en moviment de les primeres filmografies, va desenvolupar obres que aconseguien trencar amb el cànon de representació definit en el Renaixement. Apollinaire va ser qui va anomenar cubisme el treball que conjuntament investigaven Picasso i Georges Braque. Amb obres tan destacades com Les senyoretes del carrer d’Avinyó, Picasso va aportar una nova interpretació de la realitat a partir d’una fragmentació de l’estructura de l’objecte que el va dur a experimentar amb el collage. Després d’una incursió pel surrealisme amb escultures de fils i làmines de metall i pintures de formes distorsionades i evocacions mitològiques, va iniciar l’època expressionista clarament influït per la Guerra Civil de 1936-1939 primer i per la Segona Guerra Mundial interimperialista més tard. Obres com el Guernica o Dones plorant reflecteixen el seu sentiment d’angoixa davant la tragèdia de la guerra. Les seves escultures són, en aquest període, clarament abstractes. 

En la dècada del 1950, es va centrar en la ceràmica i en pintures murals de grans dimensions. Els seus darrers anys els dedicà a pintar variacions d’obres dels grans mestres com Velázquez o Degas, a qui havia conegut personalment i de qui havia adquirit una sèrie d’obres; és una etapa de maduresa que dedicarà a treballar en la producció de litografies. 

Personalment posicionat com a pacifista, durant la Guerra Civil va estar políticament compromès amb el Govern de la República Espanyola, que el va nomenar director del Museu del Prado el 1936. 

Posteriorment, en 1940 els serveis francesos d’Interior qualifiquen l’obra de Picasso om “oberta apologia del comunisme” i li retreuen “el seu suport als governamentals [al Govern de la República Espanyola] amb la transmesa de molts milions de francs“. 

Picasso va produir alguns dels quadres més coneguts de l’era moderna. Un dels més coneguts és el Guernica, que representa la destrucció nazifeixista de la ciutat basca durant la Guerra Civil. Aquest quadre va penjar fins a 1981 al Museu d’Art Modern de Nova York (EUA). 

Durant els últims anys va pintar variacions de temes cèlebres. Molts dels últims quadres de Picasso estan basats en les obres dels grans mestres del passat com Diego Velázquez (Las Meninas), Eugène Delacroix, Édouard Manet i Edgar Degas, a qui havia conegut el 1900 quan va arribar a París. Degas era un ancià que visitava els bordells per fer servir les prostitutes com a models, optant per una nuesa dura en lloc de models amb nus acadèmics. L’any 1958, Picasso va adquirir onze monotips de Degas d’aquest període que li serien font d’inspiració per a la seva sèrie “suite 156” els anys 1970. A més de la pintura de quadres, Picasso va treballar també en centenars de litografies que va realitzar en la impremta de Fermande Moulot. 

Picasso es declarava pacifista i finalment fou membre del Partit Comunista Francès (PCF), tot mantenir amistats anarquistes. Durant la Guerra Civil, participà en nombrosos actes de suport al govern legítim, el de la República Espanyola. El seu xofer era un militant anarquista i anarcosindicalista exiliat des de 1939.    

El 1962, fou guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles

El 1963, es va inaugurar a Barcelona el Museu Picasso. La Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi l’en nomenà membre d’honor el 1970. 

Va morir el 8 d’abril del 1973 a Mogins (Aups Maritims, Provença-Aups-Còsta d’Azur, Occitània), als 91 anys. Al patí de Lletres de la Universitat de Barcelona (UB) clandestinament es penjà un cartell mural a la seva memòria com a destacat antifranquista.  




Autor font: Nordestllibertari.blogspot.com