Juliol 6, 2022
Per Direta
288 vistes

El divendres 24 de juny, un mínim de 37 persones van ser assassinades a Melilla sota l’actuació de les forces de seguretat marroquines i espanyoles. Les imatges i testimonis van relatar per si mateixes la brutalitat de les actuacions que al cap de poques hores van ser emparades, amb felicitacions incloses, pel president del Regne d’Espanya i els seus aliats europeus. Amb total indiferència davant dels fets, els dies següents es van començar a desenvolupar activitats de celebració i “reivindicatives” de l’orgull LGTBIQ. Els nostres entorns més pròxims i les xarxes socials es van omplir d’imatges d’activistes i políticxs que reivindicaven la dissidència sexual sota lemes d’”orgull de país” o, en la versió local, “orgullosa”.

Amb la ressaca de l’orgull, va arribar la cimera de l’OTAN a Madrid. Vam veure com Pedro Sánchez intentava, amb les seves millors gales, convèncer els seus aliats del nord que intervinguessin a la frontera sud. Observem la insistència del representant del Partit Socialista Obrer de col·locar la migració com una amenaça a la seguretat de l’OTAN i garantir que Melilla estigui inclosa en el seu àmbit d’actuació. La qual cosa permet activar la “clàusula col·lectiva de defensa” que estableix que l’atac a un país membre de l’OTAN és considerat un atac a la resta. Una espècie de “si ens toquen a una, ens toquen a totes” però que funciona realment, amb arsenal militar i per a fins malignes.

El gran èxit del govern d’esquerres va ser aconseguir que s’assentés el relat que la migració i les seves “màfies” constitueixen una amenaça i un atac a la seguretat de les potències del nord

En resum, el gran èxit del govern d’esquerres va ser aconseguir que s’assentés el relat que la migració i les seves “màfies” constitueixen una amenaça i un atac a la seguretat de les potències del nord. També van acordar augmentar la despesa militar i les “inversions” destinades a la defensa, malgrat ser l’organització amb major poder militar del món. Com a rúbrica daurada vam veure les dones de l’OTAN posant alegrement en el museu Reina Sofia davant del Guernica. Perquè semblés que ara l’OTAN també és feminista, o almenys, hi ha dones que defensen les guerres per a salvar a altres dones.

Dimensionar l’ocorregut en tan sols una setmana no és fàcil, però podem trobar un fil conductor que ve donat pel sistema racista, capitalista i patriarcal en el qual vivim. Com explica Sirin Abldi Sibai, en la colonialitat intervenen molts aparells del poder que funcionen en múltiples nivells i s’han interconnectat entre si, retroalimentant-se mútuament.

La violència i deshumanització que enfronta part de la població, en aquest cas persones negres, és una característica de l’actual model civilitzatori. Les morts generades en la frontera sud no són fets aïllats ni tragèdies, responen a una política econòmica, de seguretat i migratòria dissenyada i executada pel Regne d’Espanya i la Unió Europea, com el vam veure aquests dies. Quan es produeixen aquests fets, lluny de qüestionar tals polítiques, els democràtics governs europeus es feliciten entre si i dissenyen noves estratègies per a continuar implementant-les.

Així mateix, la deshumanització i violència cap a homes negres migrants també ve secundada per la multiplicitat d’imatges que s’utilitzen tant per a informar del succeït com per a denunciar-ho. Imatges que es repeteixen fins al cansament i que acaben per normalitzar la violència que viuen determinades persones i comunitats. Perquè a hores d’ara, pensar que mostrar imatges de violència estatal pot generar mobilització, és com a mínim ingenu.

L’arc de Sant Martí neoliberal que vam patir aquesta setmana reflecteix la praxi habitual d’emblanquiment de les reivindicacions que van donar lloc a aquests moviments i els seus dies icònics

Finalment, tal deshumanització impregna la mirada i la pràctica dels col·lectius d’esquerra d’aquests territoris. L’arc de Sant Martí neoliberal que vam patir aquesta setmana, una setmana profundament dolorosa per a moltes, reflecteix la praxi habitual d’emblanquiment de les reivindicacions que van donar lloc a aquests moviments i els seus dies icònics. L’oblit deliberat que es va donar en contextos de lluita contra el colonialisme, el racisme i el capitalisme. Justament les revoltes d’Stonewall van sorgir a causa del cansament enfront de la violència policial que enfrontaven quotidianament persones queer, racialitzades i empobrides.

Davant d’aquest panorama desolador tenim dues opcions: continuar prestant-nos a l’emblanquiment de les lluites socials i contribuir orgullosament, des de les nostres dissidències, a les polítiques de mort. O recuperar alguna cosa de la ràbia i el cansament de les que ens van precedir per reaccionar i començar a organitzar-nos enfront del racisme i la violència institucional.




Autor font: Directa.cat